EL DESTÍ DELS PODEROSOS
El funeral d’estat amb que es va acomiadar la
reina Elisabet de Gran Bretanya ha estat un espectacle mediàtic vist per
televisió arreu del món. Els dissenyadors de la cerimònia se n’han ocupat del
mínim detall des de fa molts anys. La cerimònia ha estat un espectacle
magnífic. ¿Era necessari tanta despesa que no afecta per a res a la difunta
reina i més en aquests moments de greu crisi econòmica que fa que moltes
famílies no puguin arribar a fi de mes? En el moment que una persona fina ja no
s’hi pot fer res per ella. La mort segella el destí etern, sigui salvació o
condemnació.
Cada família, d’acord amb la seva
disponibilitat, vol acomiadar el finat amb el propòsit d’enaltir l’ego amb un
espectacle que manifesti la grandesa familiar.
Es diu que la mort és l’esdeveniment més just
perquè ningú pot eludir la falç justiciera. Tant els reis com la plebs, quan
els arriba l’hora estipulada per Déu s’hauran de trobar amb Ell. S’intenta
evadir la mort, però no s’aconsegueix eradicar-la. La falç és a l’aguait esperant
l’hora d’actuar. Ja que la mort és un fet mundial que buida la Terra de tots
els membres de cada generació, és assenyat parlar-ne per alliberar-nos de la
por que ens produeix.
Els magnats pretenen vèncer la mort
contractant dispendiosos serveis de conservació dels seus cossos esperant que
els avenços mèdics trobin el remei la
solució a la malura mortal. “Els qui confien en la seva força, i es
glorien en l’abundància del seu capital: Cap d’aquests no pot redimir de cap
manera el seu germà, ni pagar a Déu el rescat per ell, perquè la redempció de
la seva ànima té un alt preu, i no s’acabaria de pagar mai, a fi que pugui
viure per sempre, i no vegi la corrupció” (Salm 49: 6-9).
El salmista segueix escrivint: “Perquè veu que
els savis moren, l’insensat i el desassenyat pereixen igual, i deixen la seva
riquesa a d’altres” (v. 10). Amb els seus ulls contemplen com al seu entorn
desapareixen amic i familiars. Per si no n’hi ha prou, les esqueles que
publiquen els diaris s’encarreguen d’anunciar la mort de persones conegudes i
desconegudes. Contemplar el que succeeix al seu entorn no produeix ni fred ni
calor. Passada la sorpresa, en resta
la indiferència. No s’aprèn a comptar
els dies.
Malgrat tot, persisteix l’anhel
d’immortalitat. “En el seu interior s’imaginen que les seves cases duraran per
sempre, les seves residències continuaran de generació en generació: Anomenen
les terres amb els seus noms. Però l’home no perdura gaire en l’honor,
s’assembla a les bèsties que pereixen” (vv 11, 12). Malgrat tots els esforços
per preservar el seu nom, aquest es perd en la foscor del temps. Com a molt,
resten arxivats en els arxius dels registres històrics a l’abast d’uns pocs
historiadors. “Aquest és el seu camí, neciesa per a si mateixos: i els que
venen al seu darrere es complauen en la seva boca” (v. 13). Dels poderosos en
queda ben poca cosa, un vague record pels historiadors. Com a tots els impius
moren “com ovelles han estat assenyalats per al sepulcre, la mort serà el seu
pastor…i la seva ostentació es perdrà en el sepulcre, i el sepulcre serà la
seva morada” (v. 14). És una altra manera de dir condemnació eterna.
Les revistes de paper setinat ens mostren les
mansions dels poderosos, de les estrelles i astres del cine, dels ídols de
l’esport i d’altres. Aquest glamur ens enlluerna i ens desperta l’instint bàsic
de desitjar posseir tot allò que els
enlairats gaudeixen. Heus aquí el destí que els esper als qui tenen els ulls
posats en les coses materials que avui hi són i demà ja han desaparegut. “No
tinguis por si un home es fa ric, quan s’engrandeix la glòria de casa seva,
perquè quan mori no s’endurà res, la seva glòria no baixarà amb ell. Encara que
durant la seva vida es beneïa a si mateix, i els homes el felicitaven quan es
beneficiava a si mateix, arribarà fins la
generació dels seus pares: mai més no veuran la llum. L’home que viu en
l’esplendor, però no té enteniment, és semblant a les bèsties que desapareixen”
(vv. 16-20).
La fi de les persones que pereixen com les
bèsties no per força ha de ser el nostre destí. El salmista ens mostra una
altra manera de deixar aquest món: “Però Déu redimirà la meva ànima del poder
del sepulcre, perquè Ell m’agafarà” (v. 15). Jesús que va vèncer la mort
quan va ser ressuscitat de les seves
urpes ens diu amb més claredat que el salmista:
“Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori,
viurà” (Joan 11: 25).
Octavi
Pereña i Cortina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada