EL DESTÍ DELS PODEROSOS

El funeral d’estat amb que es va acomiadar la reina Elisabet de Gran Bretanya ha estat un espectacle mediàtic vist per televisió arreu del món. Els dissenyadors de la cerimònia se n’han ocupat del mínim detall des de fa molts anys. La cerimònia ha estat un espectacle magnífic. ¿Era necessari tanta despesa que no afecta per a res a la difunta reina i més en aquests moments de greu crisi econòmica que fa que moltes famílies no puguin arribar a fi de mes? En el moment que una persona fina ja no s’hi pot fer res per ella. La mort segella el destí etern, sigui salvació o condemnació.

Cada família, d’acord amb la seva disponibilitat, vol acomiadar el finat amb el propòsit d’enaltir l’ego amb un espectacle que manifesti la grandesa familiar.

Es diu que la mort és l’esdeveniment més just perquè ningú pot eludir la falç justiciera. Tant els reis com la plebs, quan els arriba l’hora estipulada per Déu s’hauran de trobar amb Ell. S’intenta evadir la mort, però no s’aconsegueix eradicar-la. La falç és a l’aguait esperant l’hora d’actuar. Ja que la mort és un fet mundial que buida la Terra de tots els membres de cada generació, és assenyat parlar-ne per alliberar-nos de la por que ens produeix.

Els magnats pretenen vèncer la mort contractant dispendiosos serveis de conservació dels seus cossos esperant que els avenços mèdics trobin el remei la  solució a la malura mortal. “Els qui confien en la seva força, i es glorien en l’abundància del seu capital: Cap d’aquests no pot redimir de cap manera el seu germà, ni pagar a Déu el rescat per ell, perquè la redempció de la seva ànima té un alt preu, i no s’acabaria de pagar mai, a fi que pugui viure per sempre, i no vegi la corrupció” (Salm 49: 6-9).

El salmista segueix escrivint: “Perquè veu que els savis moren, l’insensat i el desassenyat pereixen igual, i deixen la seva riquesa a d’altres” (v. 10). Amb els seus ulls contemplen com al seu entorn desapareixen amic i familiars. Per si no n’hi ha prou, les esqueles que publiquen els diaris s’encarreguen d’anunciar la mort de persones conegudes i desconegudes. Contemplar el que succeeix al seu entorn no produeix ni fred ni calor. Passada la sorpresa, en  resta la  indiferència. No s’aprèn a comptar els dies.

Malgrat tot, persisteix l’anhel d’immortalitat. “En el seu interior s’imaginen que les seves cases duraran per sempre, les seves residències continuaran de generació en generació: Anomenen les terres amb els seus noms. Però l’home no perdura gaire en l’honor, s’assembla a les bèsties que pereixen” (vv 11, 12). Malgrat tots els esforços per preservar el seu nom, aquest es perd en la foscor del temps. Com a molt, resten arxivats en els arxius dels registres històrics a l’abast d’uns pocs historiadors. “Aquest és el seu camí, neciesa per a si mateixos: i els que venen al seu darrere es complauen en la seva boca” (v. 13). Dels poderosos en queda ben poca cosa, un vague record pels historiadors. Com a tots els impius moren “com ovelles han estat assenyalats per al sepulcre, la mort serà el seu pastor…i la seva ostentació es perdrà en el sepulcre, i el sepulcre serà la seva morada” (v. 14). És una altra manera de dir condemnació eterna.

Les revistes de paper setinat ens mostren les mansions dels poderosos, de les estrelles i astres del cine, dels ídols de l’esport i d’altres. Aquest glamur ens enlluerna i ens desperta l’instint bàsic de desitjar posseir tot allò que  els enlairats gaudeixen. Heus aquí el destí que els esper als qui tenen els ulls posats en les coses materials que avui hi són i demà ja han desaparegut. “No tinguis por si un home es fa ric, quan s’engrandeix la glòria de casa seva, perquè quan mori no s’endurà res, la seva glòria no baixarà amb ell. Encara que durant la seva vida es beneïa a si mateix, i els homes el felicitaven quan es beneficiava a si mateix,  arribarà fins la generació dels seus pares: mai més no veuran la llum. L’home que viu en l’esplendor, però no té enteniment, és semblant a les bèsties que desapareixen” (vv. 16-20).

La fi de les persones que pereixen com les bèsties no per força ha de ser el nostre destí. El salmista ens mostra una altra manera de deixar aquest món: “Però Déu redimirà la meva ànima del poder del sepulcre, perquè Ell m’agafarà” (v. 15). Jesús que va vèncer la mort quan  va ser ressuscitat de les seves urpes ens diu amb més claredat que el salmista:  “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori, viurà” (Joan 11: 25).

Octavi Pereña i Cortina