RADICALITZACIÓ POLÍTIICA

En la memòria anual corresponent a l’any 2021, la Fiscalia General de l’Estat destaca una dada preocupant. Es tracta de l’augment del nombre de delictes d’odi. Si alarmant ho és la xifra, encara ho és més “la radicalització dels polítics” i la “polarització del debat polític” que motiven l’odi i la violència. És dir, la crispació del debat polític al que hi ha contribuït l’aparició d’un partit com Vox, que està generant un clima que la Fiscalia General de l’Estat considera preocupant.

Un comentarista anònim apunta: “Compartim totalment i donem suport a la crida de la Fiscalia als dirigents polítics a revertir questa situació per les greus conseqüències que se’n deriven. Si els nostres polítics converteixen el necessari diàleg i les discrepàncies democràtiques en crispació i insults i desqualificacions, contribueixen amb la seva conducta a que persones o col·lectius de la nostra societat es radicalitzin i es tornin intolerants, amb el conseqüent reflex en conductes i actuacions que es tradueixen en els delictes d’odi i de violència”.

Tant la Fiscalia com el comentarista anònim fan un diagnòstic del comportament dels polítics que genera violència amb la seva radicalització, però no aporten remei al diagnòstic fet. La radicalització dels polítics és un reflex de la radicalització dels ciutadans. El que fa la radicalització del polítics és despertar i estimular en els ciutadans la radicalització que jeu adormida en el seu interior.

Elihú, un dels amics del patriarca Job que van anar a visitar-lo per consolar-lo en la greu tribulació per la que estava passant, va dir: “¿Podrà governar algú que odia la justícia? (Job 34: 17). Trobar una persona justa és tan difícil com trobar una agulla en un paller. En el món ronden tantes persones injustes que hauríem de fer el que feia Diògenes, el filòsof grec. Es diu que anava pel carrer a plena llum el sol amb un llum d’oli encès buscant un home.

El narcisisme amb la divinització que en fa de l’home aconsegueix que els governants no rectifiquin les seves polítiques que porten al fracàs. Parlen molt de dialogar però allò que practiquen és un diàleg de sords. Els dialogants s’acusen mútuament però cap d’ells no vol canviar la seva política errònia. Això fa que la situació empitjori.

El governant “és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal tingues por, que no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal” (Romans 13: 4). El governant ha de saber distingir entre el bé i el mal. El bé per premiar el ciutadà que el faci. I el mal per castigar la persona que transgredeixi la llei.

“La nostra república necessita amb urgència dirigents que s’atreveixin a dir el que creuen és recte i just, no importa el nombre dels qui s’hi oposin. La majoria pot equivocar-se i no promouen la vertadera democràcia si ignoren la minoria encara que sigui la minoria d’un. Amb urgència es necessiten dirigents que s’atreveixin a dir el que necessiten escoltar, no el que volen sentir” (Richard C. Helverson).

Un altre cop topem amb la urgència de trobar homes justos  que es facin càrrec de l’administració dels afers públics. Aquesta urgència l’il·lustra Diògenes   que a ple llum del sol anava pel carrer portant encès un llum d’oli buscant un home. Al seu entorn n’hi havia molts d’homes però no n’hi havia cap de just.

Abraham Lincoln que va ser president dels Estats Units va dir: “Res és políticament correcte allò que és moralment equivocat”. És urgent que persones justes es facin càrrec de la política si es vol que la radicalització es transformi en tolerància i respecte a allò que és diferent encara que només sigui u qui és diferent.

Les persones no neixen justes, se’n fan. Tant Diògenes com Richard C. Halverson  no van trobar cap home just perquè és una rara avis. Ni remenant el paller se’n trobarà un. Jesús no va venir a buscar persones justes sinó pecadors que eren rebutjats per l’elit religiosa. L’escenari és el menjador de Mateu, el cobrador d’impostos a qui Jesús havia acabat de cridar. Asseguts a taula hi eren els cobradors d’impostos i pecadors. Els fariseus que constituïen una secta religiosa que gaudia de molta influència, es consideraven ser persones justes perquè creien que complien la Llei de Déu al peu de la lletra. Aquests religiosos en adonar-se’n que els comensals que estaven asseguts a taula eren populatxo immund, es van queixar als deixebles de Jesús dient-los: “Com és que el vostre Mestre menja amb els cobradors d’impostos i pecadors?” Oint Jesús aquesta queixa es dirigeix als denunciants dient-los: “Els qui estan bons no tenen necessitat de metge, sinó els qui estan malalts. Aneu, doncs, i apreneu el que vol dir: Misericòrdia vull i no sacrifici, perquè no he vingut a buscar justos sino pecadors al penediment” (Mateu 9: 10-13). Els injustos són els qui es converteixen en justos per la fe en el Nom de Jesús que és qui els perdona els pecats i els converteix en fills de Déu. En aquesta tasca hi intervenen els cristians si és que prediquen l’Evangeli tal com està redactat en la Bíblia i se l’interpreta amb l’ajut de l’Esperit Sant qui va inspirar els homes  que el van escriure. “Ell” (Jesús) “és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors, que ha esdevingut cap de l’angle. I en ningú altre no hi ha salvació, perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en que hàgim de ser salvats” (Fets 4: 11, 12).  No busquin bones persones per governar, sinó pecadors convertits a Crist que caminen en novetat de vida.

Octavi Pereña i Cortina