IDOLATRIA

Amb quina cara se li a aparèixer la Mare de Déu al mercader Pere Nolasco la nit de l’1 al 2 d’agost de 1218? L’arquebisbe de Barcelona Joan Josep Omella, escriu: “I en aquesta església situada en el mateix emplaçament que ocupa l’actual basílica de la Mare de Déu de la Mercè, hi va col·locar una bella imatge, la seva cara recorda molt a la de les dones barcelonines que ajudaven en les feines de redempció dels captius que feien els mercedaris”, es dir, la talla no reflecteix el rostre de Maria.  La imatge de la Mare de Déu de la Mercè és una talla del segle XIV atribuïda a l’escultor Pere Moragues. Referint-se a la imatge l’arquebisbe de Barcelona escriu: “Aquest any és noticia perquè els darrers mesos ha estat curosament restaurada. Ara ja torna a ocupar el seu cambril a la basílica de la Mercè i ja tenim el goig de poder tornar-la a visitar, de confiar-li les nostres angoixes i necessitats. Ella com a mare, ens mira i ens acull amb un amor immens”.

“La renovada imatge de Santa Maria sota l’advocació de la Mercè” ens diu l’arquebisbe, “ens convida a renovar també la nostra devoció a la Mare de Déu, que porta aquest títol tan expressiu i tan vinculat a la nostra ciutat…Desitjo que la renovada imatge de la nostra patrona sigui una oportunitat per animar-nos a fer-li una visita espiritual”.

L’arquebisbe segueix escrivint: “Maria ens fa sempre el gran do, la mercè de portar-nos al Crist i dirigir-nos cap a Ell. Maria sempre ens ajuda a posar la nostra confiança en el seu Fill. A les noces de Canà, ella diu als servidors d’aquest àpat i encara ens diu a cada un de nosaltres: “Feu el que Jesús us digui” (Joan 2: 5). Amb raó s’ha dit que aquestes paraules són el testament de Maria. Renovar la nostra devoció a santa Maria ens farà més bons germans i més atents als qui pateixen”.

L’arquebisbe de Barcelona és més marià que cristià. Per això exalta la imatge de Pere Moragues. Es ben conegut que per a justificar la idolatria els doctors de la Santa Mare Església ho fan amb el sofisma de dir que no s’adora la imatge sinó allò que representa. Aquesta postura és una contumaç oposició a l’ensenyança bíblica: “No et faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt els cels , ni del que hi ha a baix a la terra, ni dels que hi ha dins les aigües sota la terra, no et postraràs davant d’elles ni les serviràs, perquè jo, el Senyor el teu Déu, sóc un Déu gelós que visito la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació dels qui m’odien, i faig misericòrdia a milers, als qui m’estimen i als qui guarden els meus manaments” (Èxode 20: 4, 6).

En la creació l’home portava la imatge de Déu en el seu interior que el distingia de les bèsties irracionals. Amb el pecat d’Adam la imatge divina es va trencar. Malgrat això una resta de la imatge divina hi va romandre la qual cosa va impedir que l’ésser humà es degenerés fins convertir-se en animal irracional. Segueix sent un ésser pensant que nega l’existència de Déu. De Déu no en vol sentir parlar. El poc que li queda de la imatge divina l’impulsa a buscar Déu per camins equivocats, convertint la imatge invisible de Déu “en semblança d’imatge d’home corruptible” (Romans 1: 23), que adoren.

“Les doctrines són el fonament de l’Escriptura ni unides amb l’enganxament de l’Escriptura, per més creïbles i agradables que siguin no tenen cap valor, ni serveixen de res als homes. Aquelles esperances de pau i felicitat que no siguin garantides per la Paraula de Déu no fan sinó enganyar els homes com una paret que està ben arrebossada però aixecada sense fonament” (Mattew Henry).

“Les masses han sentit sempre una gran atracció per la idolatria, sobre tot quan sap presentar-se amb fastuositat, acompanyada de música, apel·lant als sentits, creant una atmosfera especial i rebent el suport oficial” (Josep Grau).

“Sembla ser que el cervell humà sigui procliu a acceptar com a real les idees religioses que ell mateix es crea” (Ferran Requejo).

L’arquebisbe de Barcelona acaba el seu article Renovem la devoció a la patrona de Barcelona amb aquesta exhortació: “Renovar la nostra devoció a Santa Maria ens farà més bons germans i estar més atents als qui pateixen”. Anteposa Maria a Crist misericordiós  que és l’únic que inclina els homes que creuen en Ell a fer el bé .

Dos apòstols tenen quelcom  a dir respecte a la idolatria: “Que vull dir, doncs? Que l’ídol és alguna cosa, o que allò sacrificat a l’ídol és alguna cosa? No pas sinó que les coses que sacrifiquen els gentils és als dimonis que sacrifiquen, i allò no pas a Déu, no vull que vosaltres tingueu comunió amb els dimonis” (apòstol Pau, 1 Corintis 10: 19,20).

L’altre apòstol és Joan que en Apocalipsi 9: 20, 21, escriu: “I a resta dels homes que no van ser matats per aquestes plagues no es van penedir de les obres de les seves mans, i no van deixar d’adorar als dimonis i els ídols d’or, de plata, de bronze, de pedra i de fusta, que no   poden veure, ni escoltar, ni caminar. I no es van penedir dels seus homicidis, ni de les seves bruixeries, ni de la seva fornicació i dels seus robatoris”.

L’apòstol Joan a l’acabament del seu apocalipsi, escriu:” I si algú treu de les paraules del llibre d’aquesta profecia, Déu li traurà la seva part del Llibre de la Vida i de la ciutat santa i de les coses escrites en aquest llibre” (22: 19). Déu, no l’home, és qui parla.

Octavi Pereña i Cortina