EL BON PASTOR

“Una de les qüestions clau a les que ens hem enfrontar és si les nostres vides acaben després de la mort o no. La creença o no en l’eternitat determina el nostre comportament. Per tant, és crucial determinar que hi ha de mortal en nosaltres, què hi ha d’etern, i que atresorem la part eterna. La majoria de les persones fan precisament el contrari”. (Blaise Pascal).

Heus aquí l dilema: Existència més enllà de la mort o aniquilació en la mort. Començarem per la segona opció. Els qui ho creuen es consideren animals evolucionats que moren com la resta de les bèsties. Els cossos serveixen com a nutrients que afavoreixen el creixement de les plantes i així pugui subsistir la vida animal. En el fons, no estan segurs que el final sigui aquest, si el decés es sobtat com la d’aquells que mirant un partit de futbol en la tele, tanquen els ulls per no tornar-los a obrir. O la d’aquells altres que se’n van a dormir i ja no es desperten. Aquesta manera de morir considerem que és la millor manera de fer-ho. No patim nosaltres i no fem sofrir els nostres familiars.

Morir dolçament no sempre és així. En aquests casos existeixen els equips d’atenció domiciliaria (Pades), la feina dels quals “consisteix a acompanyar al final de la vida, permetre que surtin les pors que un no sap a qui explicar quan es té una malaltia avançada i es té a prop la mort. Oferir confort i vides per morir en pau, proporcionar totes les eines possibles per adaptar-se a una situació que no es resol amb medicines” (Ana Macpherson). Els membres dels equips d’atenció domiciliaria donen suport emocional als qui pateixen malalties de llarga durada i, d’alguna manera contribueixen al ben morir. Molts malalts terminals l’únic suport que tenen és el dels seus familiars i dels voluntaris dels equips d’atenció domiciliaria. Arriben a l’aniquilació de la millor manera possible.

Pel que fa als qui creuen en l’existència més enllà de la mort, em limitaré als qui creuen en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, que és un Déu personal amb qui el creient hi pot mantenir relació. Per un costat Déu li parla mitjançant la Bíblia i en les seves paraules vivificades per l’Esperit Sant hi troba el consol que en la malaltia necessita. Per aquest motiu la Bíblia es converteix en el llibre de capçalera que reanima quan la malaltia angoixa. Però la relació és cosa de dos. Per part del malalt que creu té al seu abast la pregària. Mitjançant aquesta eina el creient que es troba en el llit del dolor exposa els seus sentiments al Pare celestial que l’escolta i, de la manera com Ell sap fer-ho, l’ungeix amb l’ungüent que li mitiga el dolor de l’ànima. La pau de Déu que supera la comprensió humana té els seus efectes balsàmics. A més, les pregàries dels germans en la fe són un reforç a les del propi malalt ja que els cristians som membres del cos de Crist “i si un membre pateix, tots els membres pateixen amb  ell” (1 Corintis 12: 20). Espiritualment hi ha una similitud amb el cos humà que quan un membre sofreix la resta s’aboquen a la seva guarició.

Una pregària bíblica de la que se’n a un mal ús perquè se la llegeix en els funerals i apareix escrita en els recordatoris, també popularitzada en els westerns, és el salm 23, conegut pel nom: El Senyor és el meu Pastor. Dic que se’n fa un mal ús perquè els morts no necessiten que s’intercedeixi pe ells perquè amb el decés queda segellat el seu destí etern. Les pregàries ni les misses poden alterar-lo.

El salm 23 memoritzat i recordat durant la durada de la malaltia terminal serveix de molt consol perquè apropa Jesús, el Bon Pastor que alleugereix l’aflicció de l’ànima. El seu autor, el rei David, va passar moltes penalitats al llarg de la seva vida. No se sap per quina d’elles va escriure el poema. Millor que sigui així perquè així no serem temptats a aplicar-lo en una determinada aflicció. És apropiat per a tots els sofriments, que no són pocs.

Aquest és el poema: “El Senyor és el meu Pastor, no em manca res/ em fa reposar en pastures d’herba tendra, em mena vora aigües de repòs/ Ell restaura la meva ànima, i em guia per senders de justícia, per honor del seu Nom./ Encara que camini en la vall de l’ombra de la mort, no tinc por de cap mal perquè  tu ets amb mi: la teva vara i el teu bastó em conforten./ Tu pares taula davant meu en presència dels meus adversaris. M’ungeixes el  cap amb oli, la meva copa és plena fins a vessar./ Sí, la teva bondat i la teva misericòrdia m’acompanyaran tots els dies de la meva vida: i viuré a la casa del Senyor al llarg dels dies” (Salm 23).

¿No és una riquesa de valor incalculables saber que Jesús és el Bon Pastor que va donar la seva vida per mi, ovella extraviada, que m’acompanya al llarg dels dies i de manera molt concreta quan la malaltia fa estralls en el meu cos?

Octavi Pereña i Cortina