ES BUSQUEN POLÍTICS

És evident que la política que és la ciència de governar, de conduir els afers públics en bona direcció en benefici de la ciutadania ha caigut en el descrèdit popular a causa de que com diu George Brnard Shaw “la política és el paradís dels xerraires”.

Hugo Grotius,  jurista i erudit holandès del segle XVI va escriure: “No pot governar un regne qui no sàpiga dirigir una província, no pot dirigir una província  qui no sàpiga ordenar una ciutat, no pot administrar una ciutat qui no sàpiga conduir una vila, tampoc una vila quim no sàpiga guiar una família, aquest home tampoc pot governar bé una família si no sap governar-se a sí mateix, tampoc ningú pot governar-se a sí mateix  si no és que la seva raó sigui senyor, la seva voluntat i els seus desigs els dels seus vassalls, ningú no pot governar la raó si no el governa Déu, i li és obedient”. Grotius ens està carregant amb la gran responsabilitat, perquè estem en una democràcia, d’escollir amb molta escrupolositat les persones que hagin d’administrar els afers públics a tots els nivells. Si els polítics són immorals, la culpa en bona part recau sobre els electors que amb els seus vots els han elegit.

Els westerns ens han familiaritzat  amb el cartell on s’hi llegeix: wanted, es busca i es dóna una recompensa monetària a qui lliuri el bandit viu o mort. Aquest es busca també és molt apropiat en el món de la política. Ens hem d’afanyar en trobar un polític perquè la recompensa és molt més valuosa que uns pocs dòlars: Una bona administració que és una benedicció per a tots els ciutadans. Segons l’estrany comportament de Diògenes que anava amb una llàntia encesa a plena llum del sol buscant un home, nosaltres hem de trobar un polític que no sigui xerraire, que sigui una persona que la governi Déu, que no s’hagi posat en la política pel lucre personal.

Desesperadament busquem persones a les que se les hi pugui confiar l’administració pública. Jim Collins, professor de la universitat  nord-americana d’Stanford exposa la diferència existent entre líder i lideratge: “Si et poso una pistola al cap, et puc fer fer coses que no desitjaries realitzar, però no he exercit lideratge: he practicat poder. El vertader lideratge existeix si les persones segueixen quan tenen llibertat de no fer-ho. Si les persones et segueixen perquè no tenen elecció, llavors no les guies”. Avui a casa nostra no ens posen una pistola al cap per obligar-nos afer el que no volem realitzar, però sí que ens constrenyen a fer el que no volem efectuar mitjançant l’ús de les estructures d’Estat que ens amenacen amb la por de plagues apocalíptiques si no obeïm els seus dictats.

En els discursos propagandístics els polítics tenen el defecte de lloar el que han fet i menyspreen les obres dels altres, i es posen a jeure satisfets un cop assolida la butaca que els dóna el poder. La grandesa d’un polític no es troba en el que ha fet, sinó en el que està fent. En el moment que es compara amb Cristiano Ronaldo i es considera el millor polític del món, s’inicia el procés de decadència que el porta a la mediocritat.

La ciutadania reclama en silenci un canvi radical en la manera de fer política. El bon govern no depèn tant de les lleis com de les qualitats personals dels governants. La maquinària de l’Estat sempre està subordinada a la voluntat dels qui la mouen. El bon o mal ús que es faci de la maquinària depèn de  la qualitat moral dels maquinistes. Per aquest motiu és tan important que els electors sàpiguen el que fan quan dipositen la papereta en les urnes.

Les persones no podem evitar a vegades comportar-nos com bocamolls. Qui xerra paga. Escoltant els polítics quan parlen informalment, especialment si ho fan amb el micròfon apagat, es descobreix molt de la seva personalitat i ens donen pistes de si són mereixedors o no del nostre vot.

És molt fàcil fer lleis, però això no és governar. Les lleis són com corretges lligades a un collar que cada cop que una persona es mou en desacord del governant de torn s’estira la corretja i es posa el desobedient en el seu lloc. Les lleis són per sr obeïdes, sí, però han de ser justes, és així com els ciutadans les obeiran sense necessitat de ser coaccionats. Cada vegada que un nou polític accedeix al càrrec promet complir la llei. El president Mariano Rajoy sempre té a la boca una frase que de tant oïda avorreix: s’ha de complir la llei i emfasitza que la farà complir. Però no té present que perquè una llei tingui vigència ha de ser acceptada per la majoria de les persones a les que va dirigida. Els bons polítics saben que l’única manera d’evitar el deteriorament de les lleis és anticipar-se i anar-les  modificant perquè puguin interpretar les realitats de cada moment.

És evident que la democràcia està en crisi perquè hi ha una greu crisi moral. Jacques Delors aque va ser president de la Comissió Europea els anys 1985-1995 ja va explicar la causa de la decadència de la democràcia quan va dir: “l’espiritualitat ha de revitalitzar la societat. La crisi moral de la democràcia en part és a causa de l’afebliment de l’espiritualitat”. Penso que l’espiritualitat que segons Delors ha de revitalitzarla democràcia li manca concreció. En el món s’hi troben moltes espiritualitats. Quina és la que té poder de fer-ho. Espiritualitat ve d’Esperit. Les persones  que són guiades per l’Esperit Sant són verament espirituals. És l’Esperit Sant qui les dóna la fe per creure en Jesús. El creient en crist és qui comença a caminar en la justícia. aquesta és la fe que revitalitza els individus i si són molts els qui caminen amb Jesús es revitalitza la societat que regenera la democràcia.

Octavi Pereña i Cortina