ORIGEN DE LA VIDA

La troballa a Sud-Àfrica  d’una suposada nova espècie d’homínid, amb el nom científic homo naledi,  li fa dir a Guillermo Altares: “Ha tornat a posar sobre la taula el debat entorn a una qüestió crucial que sembla una obvietat, però sobre la que els científics porten discutint des de Darwin sense trobar una resposta única: Què ens ha convertit en humans?  Què ens diferencia de la resta dels primats?”

El neurocientífic francès Thieray Chaminade, expert en l’evolució del cervell humà explica que “l’evidència fenomenològica”, s’imposa “ja que l’observació de la nostra cultura i la nostra història ens porta necessariament a la conclusió de que a pesar seguim sent un animal, som diferents de la resta”. No obstant això Altares afegeix: “Aquesta resposta deixa oberta la pregunta clau: d’acord, som diferents, però, per què?” El fet que no hi hagi consens en el món científic sobre l’origen de l’home, penso que aquest fet hauria de moure els editors de textos escolars de ciència que reflecteixin que la teoria de l’evolució és això, una teoria, no un fet contrastat que és la base de la ciència. Els textos haurien de fer constatar que no hi ha consens sobre el tema perquè la ciència no dóna resposta segura sobre el que ens diferencia de la resta dels primats. L’evolucionisme es una filosofia científica, però no ciència, ja que no existeixen proves concloents que l’origen de l’univers i de la vida és com ensenya el dogmatisme evolucionista.

Les persones, si fem funcionar la raó que ens diferencia ens preguntem: d’on vinc? On vaig? Qui sóc? Els científics que no es declaren teistes es refereixen a una intel·ligència superior que ha ordenat la creació. Però aquesta intel·ligència anònima no dóna resposta a les preguntes que es fa l`home perquè aquesta intel·ligència desconeguda no existeix.

“L’origen de la vida segueix sent un secret guardat sota set claus. Una cosa és saber de nucleòtids, polímers i oligòmers, i una cosa molt distinta, donar el salt de la matèria a la vida.  La vida, en sí mateixa, és un misteri sense resoldre. És com un alè que quan deixa d’alenar resulta irreversible. Un cadàver no torna a la vida al recompondre-li  els òrgans danyats i, sabeu per què?…perquè nosaltres no sabem alenar així. La pegunta, per tant, és: Què o qui va alenar sobre aquell primer conglomerat orgànic per donar-li la vida2 (Miguel Ángel Munarriz Casajúsn, doctor enginyer del ICAI).

“Jo m’interesso molt pel treball dels cosmòlegs, els físics sobre com va començar el món, l’origen de la vida…Jo també. Doncs sobre això apareix una teoria cada setmana i jo em pregunto com un científic es pot contradir tantes vegades en la seva vida i quedar-se tan tranquil. El que intento evidenciar amb aquest exemple és que la ciència en realitat és extremadament complexa” (Valentín Fuster).

Algunes veus científiques es pregunten. Abans del Big Bang, què? Del no-res no en pot sortir res. Una intel·ligència anònima no ajuda a resoldre el misteri de la creació i de la vida.

La Bíblia comença amb aquesta imponent declaració:  “En el principi Déu va crear els cels i la terra” (Gènesi 1:1). Després va narrant la creació de l’univers,  la terra, la vegetació, animals terrestres i aus i peixos. Quan va acabar la  creació i com un artista quan finalitza la seva obra  fa unes passes enrere, observa el que ha fet i diu: “que era bo” (1:25). Fins aquí l’home no apareix en el relat de la creació. La crònica fa una pausa i segueix dient: “Fem l’home a la nostra imatge, segons la nostra semblança…” (vv.26-30). En acabar el relat de la creació de l’home el text diu: “I Déu va veure tot el que havia fet, i heus aquí era molt bo” (v.31).

Gènesi 1 dóna resposta a les peguntes que Guillermo Altares planteja en el seu escrit El triomf de l’home mico: “Què ens diferencia de la resta dels primats?” i “som diferents, però, per que?” L`home és un creació especial i separada de la resta dels animals i els primats. Tenim una semblança perquè estem fets del pols de la terra, però ens distingim d’ells perquè tenim la capacitat d’invocar el Creador que ens ha fet. Entre els molts textos que hi ha en la Bíblia que es refereixen a aquesta capacitat d’invocar el Nom de Déu he triat quest: “Les teves mans em van fer i em vas formar: dóna’m enteniment, i aprendré els teus manaments” (Salm 119: 73).

L’astrònom i matemàtic Johannes Kepler es dirigeix d’aquesta manera al Creador: “Et dono gràcies, Senyor i Creador, per haver-me donat alegria mitjançant la teva creació, perquè m’he sentit captivat per l’obra de les teves mans. He revelat a la humanitat la glòria dels teus fets, en la mesura que la meva ment limitada podia concebre la seva infinitud. I en fer-ho hagués presentat quelcom indigne de tu o he buscat la meva pròpia fama, tingues a bé amb misericòrdia perdonar-me”

Octavi Pereña i Cortina