RELACIONS INESTABLES

En l’acudit gràfic que Jordi Labanda titula: “Si t’he vist no me’n recordo”, en la foscor de la nit una parella jove està asseguda a una taula saludant-se amb el clinc d’unes ampolles. En la foscor nocturna destaca un cor rosa travessat per una fletxa blanca. Labanda transmet un missatge molt punyent: la fragilitat de les relacions de parella.

Què fa que les relacions de parella siguin tan trencadisses? Penso que la banalitat de l’ésser humà hi té molt a veure. Davant l’evidència d’aquest fet, què es poden dir un noi i una noia a més d’una suposada declaració d’amor inspirada per l’estímul hormonal provocat per la proximitat de dos cossos?   A dos éssers banals joves llevat l’interès físic poques coses més els preocupen. Un cop dites les ardents declaracions d’amor, què els queda en el pap?  Quins interessos comuns poden estimular un diàleg que els sigui profitós? No hi ha res interessant per dir-se. Una ànima buida, la llengua només pot expressar vacuïtat. Si passen la major part del temps en silenci perquè no tenen res que dir-se, quan obren la boca, ¿sobre què dialogaran? ¿Xafardejar sobre les celebrities de l’espectacle i del esport traient-los els draps bruts? Si parlen de política si és que en parlen es limitaran a parlar de la corrupció. Si la conversa gira sobre la feina diran lo feixuga que és, de pencar poc i de voler guanyar molts diners…Això sí el tema estrella és el sexe i passar de puntetes tractar amb rigor les causes dels mals que els afecten. A causa de la banalitat de l’ésser humà seguint el model que donen els protagonistes de les pel·lícules  tot just acabats de conèixer-se i havent-se pres unes cerveses o beguda més forta anar-se’n al llit o grapejar-se   en un racó fosc. Què hi ha en aquestes  escenes sexuals? ¿Amor? No. Només passió carnal que acaba en un “si t’he vist no me’n recordo”. Com ha estat un trobada casual en la foscor d’una disco no me’n recordo qui era l’altre.

L’ésser humà per naixement natural posseeix una naturalesa banal que li fa perseguir el vent sense poder-lo atrapar. Això fa que les relacions de parella siguin inestables, fràgils, sens fonament. L’enamorament a primera vista s’esvaneix com la rosada al sortir el sol. L’interés per l’altre es perd ràpidament. Les diferències existents pròpies dels individus aixequen murs de separació que dificulten la relació fins que es trenquen en mil bocins. Passa en les relacions prematrimonials. Questa és la causa que els joves canviïn tan sovint de parella. Voletegen de flor en flor buscant el company ideal. El fracàs no es troba en l’altre. El problema és un mateix perquè s’és banal i la banalitat de l’altre no li complau.

En el matrimoni passa quelcom semblant. Si no existeix un vincle profund que mantingui units dos éssers banals, els cònjuges no convergeixen, es dispersen. Poden suportar-se, però no existeix intimitat. Encara que en la cerimònia  nupcial l’oficiant digui: “El que Déu ha unit no ho separi l’home, realment Déu no els ha unit perquè si ho hagués fet llavors sí que l’home no separa el que Déu ha unit. Sigui el matrimoni civil o religiós, si els contraents no són res més que persones banals, la benedicció cerimonial no aconsegueix que dues persones distintes tinguin un sentir comú. Les relacions de parella són com l’oli i l’aigua. Si els elements es mesclen batent-los sembla que els dos elements forment una unitat. Tan aviat es deixa reposar l’emulsió els dos components es separen. Per conveniència la parella pot conviure junta, en el fons estan separats. La imatge d’una parella dormint en el mateix llit amb un esvoranc entre ells il·lustra la separació existent entre dues ànimes banals. Com és possible que X i Y s’hagin separat si semblaven tant feliços? La separació o el divorci és la culminació  d’un seguit de petits greuges que van pujant de to fins que la convivència es converteix en un infern.

La inestabilitat de les parelles és a causa de que desconeixen què significa AMOR. La frase: “Fes l’amor i no la guerra”, és errònia. En aquest cas AMOR significa SEXE, erotisme. El sexe no porta la pau. Quanta violència sexual no hi ha en el matrimoni i for d’ell! Tot el que sigui conrear la  sensualitat allunya la bona convivència perquè no edifica l’home interior.

Torna a estar en la palestra el tema RELIGIÓ sí o no en l’escola. Aquest debat no aconseguirà que es resolgui el problema de les relacions de parella inestables perquè no es pot resoldre aquesta epidèmia només amb coneixements acadèmics ja que l’únic que es pot aconseguir és afilar-se a una religió.

AMOR no és sinònim de SEXE. Déu és amor que dóna el seu Fill Jesucrist per tal de redimir l’home del seu pecat de banalitat. En les relacions de parella l’amor solament és vertader quan cadascun dels cònjuges sigui capaç de sacrificar-se per l’altre, Sols quan això passa s’obliden de si mateixos pel bé de l’altre. Només aquest tipus d’amor pot anomenar-se verament AMOR. L’amor que es sacrifica per l’altre és el fonament d’un matrimoni estable.

Déu és AMOR AGAPE, l’amor que sacrifica el Fill pel bé de l’home. Aquest AMOR per excel·lència  l’Esperit Sant l’inocula en l cor humà fent que les relacions de parella resisteixin victoriosament les tempestes que sovint les sacsegen no surtin malparades. L’home i la dona que permeten que crist governi les seves vides  edifiquen el seu matrimoni sobre la Roca que fa possible que el vot matrimonial que amb tanta il·lusió es va donar en la cerimònia nupcial  de mantenir-se units en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia fins que la mort no els separi, es faci realitat perquè les seves ànimes estan unides per l’AMOR indissoluble de Déu.

Octavi Pereña i Cortina