L’ILLA PERDUDA

Nauru és l’illa més petita del món i la república més aïllada de només 21Km2. és un bocí de sorra i corall enmig del Pacífic a uns 4000 quilòmetres d’Austràlia i d’uns milers de quilòmetres  de l’illa més propera. Nauru generava tanta riquesa que causava l’enveja dels potentats del petroli. La prosperitat de l’illa lil·ilputenca la generava el guano, l’excrement de les aus que trobaven aixopluc en l’illa i que s’havia anat acumulant al llarg dels mil·lenis. La seva població era una de les més riques del món a causa de l’explotació del fosfat, el resultat de la fossilització del guano.

La sobre explotació del fosfat   ha creat un angoixós problema pels seus ciutadans i un cas d’estudi pels ecologistes i antropòlegs pel fàcil que és destruir un ecosistema i fer desaparèixer una cultura nativa. Centímetre a centímetre Nauru és la nació del món amb un ecosistema més malmès a causa de l’explotació minera a cel obert del fosfat acumulat en la seva superfície. El problema va començar a produir-se quan els colonitzadors alemanys i australians  van descobrir el fosfat que guardava l’illa i van començar a    extreure’l, extracció que es va seguir fent a partir de l’any 1968 quan es va independitzar d’Austràlia.

La conseqüència de l’explotació del fosfat ha estat que aquest s’ha introduït en el subsòl de corall convertint-lo en un paisatge lunar  totalment estèril i inútil pel conreu. L’únic sòl habitable és una estreta franja costera. El 75% de l’illa és inhabitable.

L’extracció del fosfat ha afectat inclús al clima. Les ones de calor que són el resultat de l’activitat minera han provocat una dràstica reducció de pluja que ha ocasionat una persistent sequera que ha obligat a reduir considerablement el subministrament d’aigua. Quan en el segle XVIII van arribar els primers mariners europeus que van veure l’illa la van anomenar Illa Fantàstica. Avui és un disbarat dir-ho, una broma de molt mal gust.

James Ainginea, de 84 anys, pastor de l’Església Congregacional de Nauru, expressa els seus sentiments: “Desitjaria que mai no s’hagués descobert el fosfat. Voldria que Nauru fos com era abans. Quan era un infant era tan bonica! Hi havia arbres. Tot era verd i podíem menjar cocos i de l’arbre del pa. Ara veig el que ha passat i tinc ganes de plorar”.

L’alt nivell de vida assolit pels ciutadans de Nauru ha fet que assoleixin un dels més alts nivell del món de d’obesitat, diabetis del tipus dos, tensió arterial a conseqüència d’una dieta d’importació rica en greixos, consum d’alcohol i tabac. Poques són les persones que sobrepassin els 60 anys. Una altra conseqüència desfavorable de l’opulència exagerada  ha estat que molts dels seus ciutadans han abandonat  els seus oficis i malgastat en gresques, festes luxoses, viatges i compra de cotxes de luxe. Aquest estil de vida d’estirar el braç més que la màniga els ha arruïnat. Un altre factor que ha contribuït a la desfeta de Nauru ha estat la mala  política d’inversions que el Govern ha efectuat. “La prosperitat dels necis els destrueix” (Proverbis 1:32).

Encara que nosaltres som gegants comparats amb Nauru el que ha portat a la ruïna a un dels països de renta per càpita més alta del món, les causes de la seva bancarrota  són aplicables a nosaltres. La contaminació i desertització del sòl i la sobre explotació pesquera fa que disminueixi la producció d’aliments  i que sigui obligat importar-ne que no són de la qualitat del productes de proximitat. Això contribueix a incrementar la presència de malalties que caracteritzen el món occidental opulent. L’estat del benestar que afavoreix la riquesa contribueix a que es perdin molts llocs de treball que es consideren indignes per a nosaltres. El benestar econòmic incita el consum sense moderació d’articles no essencials que porta a l’endeutament i a dependre dels creditors, dependència de conseqüències nefastes. Els governs inverteixen en obres faraòniques que no són rendibles que no generen benestar, tot el contrari empobreixen la població  perquè són diners llençats als abocadors. El cas Nauru hauria de  ser un motiu de reflexió per les societats opulentes occidentals.

L’ensenyança que se’n podria extreure de la fallida de Nauru és que ens hem de preocupar seriosament per mantenir sa l’ecosistema, que hem de ser sobris i no estirar el braç més que la màniga. La sobrietat en tots els aspectes és una bona medicina per guarir molts dels problemes socials que no sabem com solucionar. Els polítics en concret haurien de fer les polítiques que convenen als ciutadans i no per aconseguir vots que els perpetuïn en la poltrona. “Tu poses goig en el meu cor, més que en temps que abunden el gra i el most”.

Octavi Pereña i Cortina