HONORAR ELS PARES

“Una investigació de la Conselleria d’Interior de la Generalitat ha posat de manifest   que el 2014 unes 10.500 persones de més de 65 anys han estat víctimes de maltractaments per part de les persones properes, els seus cuidadors i/o els seus familiars… És  evident que les societats modernes han relegat les persones grans, un sector de la població que creix pels avenços en la sanitat, a un paper secundari en menysprear-se els seus coneixements i experiència i ser vistos com a persones dependents i improductives. A més les necessitats econòmiques i de lleure,  l’individualisme creixent, la vida urbana en habitatges petits, les noves formes socials amb la pràctica desaparició de la família extensa i l’emergència de la monoparental o les dificultats de conciliació laboral i familiar són,  entre altres, les causes d’aquella relegació de la gent gran…Cal elogiar  la iniciativa presa per la Conselleria d’Interior  d’analitzar a fons la qüestió i posar els fonaments legals i pressupostaris perquè les persones grans visquin amb la dignitat que mereixen.  Però també cl que la societat prengui nota de l’enorme injustícia que suposa marginar les persones grans, quan el comportament cívic i ètic seria atorgar-los un paper més actiu i respectuós dins de la societat”.

Aquest extracte de l’escrit Gent gran maltractada posa de manifest un problema social molt més gran que les 10.500 persones de més de 65 anys que són víctimes de maltractaments segons la Conselleria d’Interior. La causa d’aquesta injustícia que és el maltractament físic i psicològic   de la gent ran va més enllà de les condicions socials que es donen en el segle XXI.

Fa uns 7.000 anys quan Israel pelegrinava pel desert fent camí vers la Terra Promesa, Déu, mitjançant Moisès li dóna aquesta ordre que no està limitada pel temps ni per l’escenari social: “T’aixecaràs davant els cabells blancs i honoraràs la cara del vell. I temeràs el teu déu. Jo sóc el Senyor” (Levític 19:32). La societat israelita de l’època  era molt  religiosa. Així i tot als israelites se’ls havia de recordar que tenien que honorar les persones grans en obediència al Déu que servien. Si una societat nominalment creient se li havia de recordar el deure d’honorar els cabells blancs, com no n’és de necessari que se’ns ho recordi a nosaltres que ni tan sols tenim el nom de Déu a la punta de la llengua si no és per blasfemar-lo?

Els segles passen i arriba l’era cristiana. Jesús el Fill de Déu encarnat predica la doctrina que de ser escoltada i practicada farà molt bé. La vellesa i els seus problemes també formen part del seu ideari educatiu. La societat jueva del seu temps també era molt religiosa, per no dir fanàtica. Li ha de recordar la responsabilitat que tenia   d’honorar els vells. Se li acosten a Jesús els escribes i els fariseus queixant-se que els seus deixebles transgredien la tradició  dels antics de purificar-se rentant-se les mans abans dels àpats. Jesús no té pèls a la llengua i parla clar i català. Els diu: “¿I vosaltres per què transgrediu el manament de Déu per causa de la vostra tradició?” (Mateu 15:3). Què mana Déu heu de fer amb els vostres pares? Els diu: “Honra el teu pare i la teva mare. I: Qui maldigui el pare o la mare, que se’l faci morir”.Aquí Jesús cita junts dos textos de l’Antic Testament : Èxode 20:12 i 21:17). Els recorda que no hi ha impunitat per l’infractor. Per Jesús és molt important l’honorar els pares.

Tot seguit Jesús passa a denunciar la tradició dels ancians que justificava que no s’honoressin els pares. Sovint les persones religioses fan vot de donar a Déu quelcom. Segons la tradició dels ancians en cas que els pares necessitessin ajut prevalia el vot a Déu que satisfer les necessitats dels pares. Jesús, als escribes i fariseus que ensenyaven aquesta barbaritat els diu: “Però vosaltres dieu: El qui digui al pare o a la mare: Faig ofrena sagrada de qualsevol cosa que de mi us pogués aprofitar, ja no cal que honori el pare o a la mare. I així invalideu el manament de Déu amb la vostra tradició. Hipòcrites!” (vv. 5-7).

Honorar el pare i a la mare està per damunt de qualsevol altra consideració. “L’individualisme creixent” que equival a egoisme és una causa dels maltractaments a les persones grans. Actualment preval l’actitud caïnita de dir a Déu que no sap on és el seu germà  Abel a qui acaba d’assassinar, dient: “Sóc jo potser guarda del meu germà?” (Gènesi 4:9). La manca d’amor de Caïn  envers el seu germà Abel no queda sense càstig. Déu dicta sentència: “I ara seràs maleït de la terra, que ha obert la seva boca per rebre de les teves mans la sang del teu germà” (v. 11). Déu és exigent: honrar el pare i la mare preval sobre qualsevol altra consideració. La sentència que dicta Déu a qui no ho faci és clara: “Qui maldigui el pare o la mare que se’l faci morir”. No hi ha excuses que valguin, ni les religioses, ni les de qualsevol altra índole. La sentència és inapel·lable a no ser que es canviï d’actitud i es doni als pares l’honor que se’ls deu.

Octavi Pereña i Cortina