QUÈ ÉS ESPERANÇA?

L’arquebisbe d’Urgell Joan-Enric Vives, en el seu escrit “A prop del Papa”, es refereix al missatge quaresmal del Papa que té per lema “Caminem junts en l’esperança”. El prelat escriu: “Recorda que el temps de Quaresma no deixa de ser un pelegrinatge en la fe i en l’esperança perquè preparem els cors i ens obrim a la gràcia de Déu, per poder celebrar la Pasqua, centre de la fe cristiana i garantia de la nostra esperança. No podem quedar-nos en una espera passiva de Pasqua, sinó esperar activament, decididament, cap el bé i la millora de les nostres vides, que això és la conversió”. El purpurat clou l’article escrivint: “L’esperança és l’àncora de l’anima, segura i ferma”. El cor de l’escrit gira al voltant de “Caminem junts en l’esperança”. Acabada la lectura de l’article, ¿ha entès el lector que Pasqua sigui el centre de l’esperança cristiana? Crec que no. L’esperança cristiana de que ens parla el clergue està envolta de núvols que impedeixen veure què significa realment.

No vull repetir l’error de l’arquebisbe i intentaré compartir-la amb el lector de la manera més clara possible. El tema requereix absoluta claredat, doncs, entendre-la o no depèn la salvació o la condemna terna. En principi, l’esperança cristiana  no és un humanisme. Les religions són invents humans que no aporten esperança als seus fidels. L’esperança religiosa està limitada pels imprevistos. La dita: L’home proposa però Déu disposa”, és una veritat  popularment reconeguda que admet les limitacions de l’esperança humanista. Limitem-nos al nostre context catòlic. Quants fidels d’aquesta confessió religiosa tenen la certesa de què és el que els espera més enllà de la mort corporal? La majoria respon amb evasives. Com que el tema de la eternitat no és un tema intranscendent, intentaré explicar amb  la major claredat possible què significa esperança cristiana.

El dogma catòlic divinitza el Papa. Li concedeix el do de la infal·libilitat. Do, per cert, exclusiu de Déu. Trobant-se l’apòstol Pau a Listra “hi havia un home assegut, invàlid dels peus des del ventre de la seva mare que mai no havia caminat, aquest escoltava parlar a Pau, i en veure que tenia fe per ser guarir, li va dir amb veu alta: Alçat dret sobre els teus peus. I va saltar i va començar a caminar” (Fets 14: 8-10). Com va reaccionar la multitud que havia sigut testimoni del miracle? “I la multitud en veure el que Pau havia fet, van aixecar la veu i va dir en licaoni: “Els déus s’han fet semblants als homes i han baixat a nosaltres” (v. 11). Quan Bernabé i Pau van escoltar  aquest  disbarat “es van esquinçar els vestits i es van llençar enmig de la gent cridant i dient: Homes, per què feu això? Nosaltres també som humans de la mateixa naturalesa que vosaltres, que us prediquem l’Evangeli a fi que us convertiu d’aquetes vanitats al Déu vivent que va fer els cels i la terra, el mar i tot el que hi ha en ells” (vv.14, 15). Els qui creuen en la divinització papal fa que la seva esperança es dipositi allí on no n’hi ha. El resultat és la frustració.

Què diu Jesús de si mateix? “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori viurà. I tot el qui viu i creu en mi, no morirà mai”. Feta aquesta declaració, dirigint-se a Marta amb qui parlava, li diu: “Creus això?” La dona li contesta: “Sí, Senyor, jo he cregut que tu ets el Crist, el Fill de Déu, que ha vingut al món” (Joan 11: 25-27). ¿Ho creu el lector catòlic?

L’apòstol Pere considerat pel dogma catòlic com el primer en la llarga llista de papes, va ser el primer en dirigir-se a la multitud congregada: “Ell (Jesús) és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors que ha esdevingut cap de l’angle. I en ningú altre no hi ha la salvació: Perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en que haguem de ser salvats” (Fets 4: 11, 12). 

En la predicació que va pronunciar l’apòstol Pere després de l’ascensió de Jesús, entre altres coses va dir: “Tot aquell que invoqui el Nom de Jesús es salvarà” (Fets 2: 21).

L’escriptor de la carta als Hebreus compara el pelegrinatge cristià a una cursa atlètica. Perquè no es desanimin durant la competició, esperona els atletes cristians amb aquestes paraules: “Per tant, també nosaltres, tenint al voltant un núvol tan gran de testimonis, i havent deixat  de banda tota càrrega i el pecat que fàcilment ens assetja, correguem amb perseverança la cursa posada davant nostre, fixem la mirada en Jesús, l’Autor i perfeccionador de la fe, el qual, pel goig que tenia al seu davant, va suportar la creu, i s’ha assegut a la dreta el tron de Déu. Tingueu present, doncs, Aquell que ha suportat una tan gran oposició contra Ell mateix, a fi que no defalliu fatigats en les vostres ànimes. Encara no heu resistit fins a la sang havent combatut contra el pecat” (hebreus 11: 1-4). La marató cristiana durarà tot el temps que a Déu li plagui tenir-nos aquí a la terra.

Els humanistes cristians ignoren què és ser germans adoptius de Jesús per la fe en el seu Nom. El Pare anima els seus fills en el seu pelegrinatge terrenal. L’autor de la carta als Hebreus afegeix: “Per tant, com els fills compartien carn i sang, també Ell (Jesús), semblantment va participar d’això mateix, a fi d’anul·lar per mitjà de la mort el qui tenia el domini de la mort, es dir, el diable” (Hebreus 2: 14).

Crist és l’esperança cristiana. No hi ha lloc per anar-la a buscar en una altra persona o institució religiosa.

Octavi Pereña Cortina