SUPERANT EL SUÏCIDI

¿Ens hem parat a pensar perquè l’ésser humà es comporta de la manera com ho fa? Partim d’una premissa falsa. La manca de fe en el Creador ens ha convertit en  evolucionistes. Creiem que som el resultat d’una cèl·lula apareguda per atzar que ha anat evolucionant   fins a convertir-nos  en animals racionals. En animals al cap i a la fi. ¿Ens hem parat a reflexionar perquè l’ésser humà té un  cervell que pensa acompanyat de principis morals i ètics i els animals irracionals només instint? La causa de  la diferència  existent entre els animals irracionals i els racionals és que aquets últims són creació independent de Déu. Són creats “a la seva  imatge i conforme a la seva semblança” (Gènesi 1: 26). A causa del pecat d’Adam, del qual som descendència, la bonesa amb que Déu va fer la creació (Gènesi 1: 31) es va pervertir i, en lloc de pensar correctament ho fem malament. El pecat que ha impregnat el nostre ADN en lloc de fer-nos veure que som criatures de Déu ens considerem fruit de l’atzar. Que Déu és un mite com ho són els déus greco-romans. Si Déu és un mite que s’ha afegit a la mitologia greco-romana, cultura de la qual n’estem tan orgullosos per haver impregnat la nostra. Quan s’adora a Jesús es venera allò que no existeix. Quan per tradició un hom es postra davant  una imatge que vol representar Jesús ho fa davant una imatge que té ulls que no hi veuen, oïdes que no escolten, peus que no caminen i que se l’ha de transportar.

L’existència va acompanyada de molts problemes que es manifesten des de la infància. Les rabietes signifiquem que alguna cosa no agrada. Malalties a punta pala. Relacions tòxiques entre companys que es coneixen com bullying. El nen creix i entra en el món dels adults i entra de ple en la seva toxicitat. Es troba perdut. No sap a qui acudir per aconsellar-se perquè els consellers a qui acut no saben que dir-li. Ha perdut el sentit d’orientació. Es troba com si estigués enmig d’una selva o d’un desert on només hi ha sorra. No s’hi veuen punts de referència.

L’home sense Déu presumeix de valer-se per ell mateix.  a l’hora de la  veritat no sap què fer. Es trenca amb a mateixa facilitat com ho fa un gerro de porcellana. En aquestes condicions la vida es converteix en una absurditat. No val la pena viure-la. La suposada manera més fàcil de sortir d’aquest desesper és suïcidar-se. Al final del túnel s’hi veu una llum que és el resultat de la predicació de l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist. En essència: “Jo sóc la llum del món, qui em segueix no caminarà en tenebres, sinó   que tindrà la llum de la vida” (Joan 8: 12)

L’apòstol Pau abans de creure en Crist vivia immers en espesses tenebres espirituals, durant la seva etapa de fariseu, la secta més estricta del judaisme del seu temps. La confusió en que es trobava es manifestava amb un intens odi vers els cristians. Va creure en Crist i l’absurditat de la seva vida va desaparèixer. Va creure en Crist i es va convertir en un fervent predicador  de Jesús la llum del món. Oh lector, confia en el Senyor! “Ell és  el teu auxili i el teu escut” Salm 115: 9).

Si alguna vegada hi ha hagut una persona candidat al suïcidi aquesta persona hauria sigut l’apòstol Pau. Així relata la seva dificultosa vida: “En treballs molt més, en assots sense mesura, en  presons molt més, en perills de mort ben servit. Cinc vegades he rebut dels jueus quaranta assots menys un. Vaig ser bastonejat tres vegades, vaig ser apedregat una vegada, tres vegades vaig naufragar, he passat un dia i una nit dins del mar. En viatges moltes vegades, perills de rius, perills de lladres, perills de part dels meus compatriotes, perills de part dels gentils, perills en la ciutat, perills en el desert, perills en el mar, perills de falsos germans, en treballs i fatigues, en vetlles freqüents, en fam i set, en dejunis freqüents, en fred i nuesa. A més de les altres coses , el meu negui de cada dia: la preocupació per totes les esglésies” (2 Corintis 11: 23- 27).

L’apòstol Pau no presenta ser cristià com porta d’escapament de les tribulacions. Exposa sense embuts la seva experiència irrepetible que ens ajuda en les nostres tribulacions. Si mai hi ha hagut una persona candidata a suïcidar-se aquest home és l’apòstol Pau. Aquesta és l’experiència que detalla: “ Ben cert que no em convé gloriar-me, per això passaré a les visions, a les revelacions del Senyor. Conec un home en Crist que fa catorze anys, si en el cos, no ho sé, si fora del cos, no ho sé, Déu ho sap, va ser arravatat al tercer cel. D’aquest home, si en el cos o fora del cos, no ho sé, Déu ho sap, va ser arravatat al paradís i va escoltar paraules inexpressables , que a ningú li es permès de dir. sinó en les meves febleses home en gloriaré, però de mi mateix no em gloriaré. En treballs, molt més; en assots, sense mesura; en presons, molt més; en perills de mort, ben sovint; cinc vegades he rebut dels jueus quaranta assots menys un; vaig ser bastonejat tres vegades; vaig ser apedregat una vegada; tres vegades vaig naufragar; he passat un dia i una nit dins de la mar. En viatges moltes vegades; en perills de rius, perills de lladres, perills de part dels meus compatriotes, perills de part dels gentils, perills en la ciutat, perills en el desert, perills en el mar, perills entre falsos germans. En treballs i fatigues, en vetlles freqüents, en fam i set, en dejunis freqüents, en fred i nuesa. A més de les altres coses, el meu neguit de cada dia: la meva preocupació per totes les esglésies” (2 Corintis 11: 23-27).

Perquè no m’enalteixi per la sublimitat de les revelacions, em va ser donada una espina en la carn, un missatger de Satanàs que em bufeteja, a fi quo m’enorgulleixi. Vaig suplicar tres vegades al Senyor sobre això, que s’apartés de mi. I Ell em va dir: Et basta la meva gracia, perquè el meu poder es perfecciona en la feblesa. de molt bon grat, doncs, em gloriaré en les meves febleses, a fi que estigui sobre mi el poder de Crist” (2 Corintis 12: 7-10). Bona ensenyança de l’apòstol per superar la feblesa de superar les tribulacions mitjançant el suïcidi.

Octavi Pereña Cortina