MÓN DE BOJOS

El nostre es un món de bojos. Hi ha resposta a la bogeria que ens embolcalla i que fa que considerem que la vida no val la pena viure-la. A causa de desnonaments, acomiadaments, precarietat laboral, problemes de salut, inestabilitat política, assetjaments sexuals o d’altres tipus i un llarg etcètera, la vida no agrada. La vida no val la pena viure-la. En el moment que es perd la il·lusió es pot prendre la decisió més tràgica per solucionar la situació que es pot considerar límit.

No solament situacions personals i familiars ens neguitegen. La situació política nacional i internacional ens angoixa. El fracàs de la política i l’augment dels extremismes no augura un futur prometedor. Hi inquietud pel canvi climàtic amb l’increment de llargues sequeres, pluges torrencials que destrueixen collites,  vies de comunicació, sembrant misèria i destrucció. Per acabar-ho d’arreglar, erupcions volcàniques acompanyades de poderosos tsunamis que destrueixen tot el que troben. ¿Val la pena viure en aquestes circumstàncies? En alguns casos, erròniament, es busca sortida a la crisi global que ens afecta amb el suïcidi.

No n’hi ha prou amb tot el que passa que els polítics en qui ens recolzem perquè solucionin els problemes que ens afecten, afegeixen més llenya al foc amb les seves proclames incendiàries. Es veu clarament que els problemes dels votants els importa un rave, als polítics. El seu màxim interès és seguir asseguts a la butaca, convertits en llepaculs dels líders perquè els consentin seguir sortint a la foto encara que sigui al preu de perdre la dignitat i l’honorabilitat.

És un món de bojos el nostre. Veure’ns envoltats de tarats ens fa pensar en abandonar el món sorollós que ens eixorda per retirar-nos a un d’aquests poblets de muntanya abandonats per viure amb tranquil·litat criant cabres i portant una vida saludable vivint en contacte amb la natura. El soroll es porta dins i com va passar amb els antics eremites que es retiraven a llocs deserts per viure en santedat, amb la fugida al retir van arrossegar la corrupció que hi havia en els seus cors, en lloc de conrear la pau van despertar la violència amagada en les seves entranyes.

Si ens fixem en la publicitat ens adonem que ofereix felicitat comprant els productes que anuncien. Ens prometen la relaxació que necessitem i que no sabem on trobar-la. La cosa no és tan senzilla. El malestar espiritual que és el causant de l’insuportable estrès que arrosseguem allí on anem no es pot solucionar vaporitzant essències de plantes aromàtiques que diuen dissolen el malestar que portem dins.

¿Hi ha solució a aquesta bogeria? Sí, però no en les ofertes que aquest món de bojos mitjançant els mitjans de comunicació que ha creat ens vol fer creure que pot fer-ho. Hi ha bones notícies. Hi ha resposta segura a la bogeria d’aquest món escrita en les pàgines de la Bíblia. Les Sagrades Escriptures cristianes ens ensenyen què hem de fer quan ens trobem immersos en sentiments de por, inseguretat, incertesa i confusió.

L’apòstol Pau va escriure: “Déu no ens ha donat un esperit de covardia , sinó de poder i d’amor i de seny” (2 Timoteu 1. 7). Si Déu té cura dels lliris del camp i de les aus del cel, Jesús ens diu. “Per tant no us desficieu, dient: què menjarem o què beurem o amb què ens vestirem? Perquè són els gentils (els incrèduls) que s’afanyen per totes aquestes coses, i el vostre Pare celestial ja sap que teniu necessitat de totes aquestes coses. I cerqueu primer el regne de Déu i la seva justícia , i totes aquestes coses us seran afegides. No us desficieu, doncs, pel demà, perquè el demà ja portarà el seu desfici. Cada dia en té prou amb el seu mal” (Mateu 6: 31-34). En el Parenostre Jesús ens ensenya a pregar al Pare celestial i pel que fa a les preocupacions del dia a dia, ens diu: “”Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia” (Mateu 6: 11).

Pel fet de viure en una terra maleïda per Déu a causa del pecat d’Adam hem perdut el paradís que gaudien els nostres primers pares. És inevitable, doncs, que situacions estressants ens arribin l’una darrere l’altra. L’ésser humà per més que vulgui no pot evitar la seva presència. Jesús en les paraules que hem llegit ens invita a creure en Ell de cor perquè és el camí que ens porta al Pare celestial que té cura de nosaltres com la lloca cobreix amb les seves ales els pollets que s’hi refugien quan se senten amenaçats per algun perill. Sense Jesús estem despullats de protecció. Per això, guiats per l’instint de supervivència busquem la protecció allí on no hi és.

En mig de la bogeria d’aquest “món és molt aconsellable tenir present les paraules de Jesús: “La pau us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no com el món la dóna. Que el vostre cor no es pertorbi, ni s’espanti” (Joan 14: 27).

Octavi Pereña i Cortina