AUTORITAT ECLESIAL

L’ordenació de Josep Lluís Serrano Pentinat, el dissabte 21 de setembre a la catedral de La Seu d’Urgell, l’arquebisbe  d’Urgell tracta el tema de les ordenacions en el seu escrit “Acollim el bisbe coadjutor d’Urgell”. Tractaré el tema des de la perspectiva bíblica, no des de el punt de vista de l’humanisme cristià com ho fa el clergue.

La pregunta bàsica que ens hem de fer abans de continuar és: ¿D’on procedeix l’autoritat? Per creació, de Déu, que la delega en Adam que és el primer humà creat. En els Déu Manaments la delega en els pares: “Honra el teu pare i la teva mare…” (Èxode 20: 12). Ens serà molt útil explorar la relació mascle/femella. Amb un feminisme extremadament virulent és molt difícil tractar aquest tema sense que es desprenguin espurnes, però s’ha de tractar si és que realment se la vol entendre. “Perquè l’home no prové de la dona, sinó la dona de l’home. I perquè l’home no va ser creat per causa de la dona, sinó la dona per causa de l’home. Per això la dona ha de portar un senyal d’autoritat sobre el seu cap per causa dels àngels” (1 Corintis 11: 8-10). “I vull que sapigueu que el cap de tot home és Crist, i el cap de la dona és l’home, i el cap de Crist és Déu” (1 Corintis 11: 3). Tots subjectes a Déu el Pare. L’apòstol Pau finalitza la relació del marit com el cap de l’esposa, escrivint: “Aquest misteri és gran, i ho dic referent a Crist i l’església. Però que cadascú de vosaltres  també estimi la seva muller com a si mateix, i la muller respecti el seu marit” (Efesis 5: 32, 33). La carnalitat ens impulsa a rebel·lar-nos contra l’autoritat suprema de Déu: “I Déu va veure el que havia fet, i heu aquí que era molt bo” (Gènesi 1: 31). El pecat d’Adam ha malmès l’harmonia de les relacions home-dona. Davant la toxicitat que crea aquesta relació, crec oportú aplicar en el tema que comentem aplicar el que el senyor de la vinya va dir als assalariats que es queixaven de que els obrers contractats al capvespre cobraven un denari igual que ells: “¿No m’és permès fer el que vulgui amb el que és meu?” (Mateu 20: 13).

Havent-nos vacunat contra el masclisme i feminisme radicals passem a examinar com s’han de governar les esglésies de les quals Crist és el Cap. Per descomptat el pensament de Crist al respecte només el podem trobar en la Bíblia. Malgrat que el Llibre el van escriure  homes, els qui el van escriure ho van fer sent inspirats per l’Esperit Sant (2 Timoteu 3: 16) que és el mateix que dir que ha estat escrit pel dit de Déu. Per mitjà de la Bíblia Déu ens parla i ens diu allò que necessitem escoltar, no allò que volem oir.

De la lectura del llibre dels Fets que és la història de l’església apostòlica descobrim que   l’església no és un ens gegantesc, una multinacional religiosa coneguda com Església Catòlica, sinó una multitud de petites esglésies locals que espiritualment els seus membres formen el cos espiritual de Crist. En l’aspecte local cada església s’autogoverna seguint les instruccions que li dóna l’Esperit Sant mitjançant la instrumentalitzat de la Bíblia. Crist és el Cap. Escullen els pastors. Administren disciplina als membres que la necessiten. Prediquen la Bíblia sense afegir ni retallar res, perquè tota l’Escriptura és inspirada per Déu. La Bíblia és la llum  que li il·lumina el camí. Amb ment oberta i esperit lliure de prejudicis. Amb la humilitat necessària els cristians demanem al Cap de l’església la saviesa que necessitem “que dóna a tots generosament …i li serà donada” (Jaume 1: 5). Preparats per rebre la saviesa que Crist vol compartir generosament amb els seus germans, anem a I Timoteu 3: 1-7 on se’ns donen les instruccions que s’han de seguir pel bon govern de les esglésies.

El text comença dient: ”Aquesta paraula és fidel: Si algú  aspira a ser pastor d’una església, desitja una obra bona” (v.1). Ser pastor que guia les ovelles que neixen en Crist fins a ser adultes en la fe, és aspirar a exercir l’ofici més noble d’entre els més nobles.

Tot seguit el text descriu les qualitats que ha de reunir l’home que aspiri a ser pastor d’ànimes. La seva lectura hauria de desanimar a molts que aspiren a ser pastors  perquè són molts els cridats però pocs els escollits. Si no són escollits pel Cap de l’església no estaran disposat a pagar l’elevat cost d’exercir-lo. ”Cal, doncs, que el pastor sigui irreprensible marit d’una sola muller, sobri, discret, honorable, hospitalari, apte per a ensenyar, no donat al vi, no violent, no cobdiciós de malguanys, sinó amable, pacífic, no amant dels diners, que governi bé la seva pròpia casa, tenint els fills en submissió  amb tota dignitat” (vv. 2-4). Això significa que el pastor ha de ser un home que doni el fruit de l’Esperit Sant que descriu Gàlates 5: 22-26). Els membres de l’església on el pastor exerceix el ministeri són els responsables de disciplinar-lo si no manifesta les característiques que la Bíblia ensenya que s’han d manifestar. Ésser membre d’una església cristiana  exigeix una gran responsabilitat davant els homes i. el que és més important, davant de Crist el seu Cap.

El membre perfecte d’una església cristiana en  el temps present no existeix. Exigeix el penediment, el reconeixement de pecar molt sovint. Així és com es manté enganxat al Cep que és Crist d’on rep la saba que el manté viu i productor de bones obres que il·luminen als que viuen en la foscor.

No m’he referit a tot el que el text diu sobre la personalitat del pastor perquè l’espai no dóna per més. Faig un salt i acabo amb: “També cal que tingui un bon testimoni de part els de fora, a fi que no caigui en descrèdit ni en parany del diable” (v. 7). L’home perfecte llevat de Jesús, no existeix. En gran part el descrèdit que es carrega l’Església sobre les seves espatlles és a causa que no dóna un bon testimoni als de fora. Són paraules de Jesús: “Però el qui faci entrebancar un d’aquests més petits que creuen en mi, li fora millor que li pengessin al coll una pedra de molí d’ase i fos enfonsat al fons del mar” (Mateu 18: 6).

Octavi Pereña  Cortina