MALALTIES DEGENERATIVES

No puc parlar per experiència però sí esmentar la de l’actriu Carme Elies: “El més terrible és que veig els passos que va fent la malaltia. L’Alzheimer és com un ratolí que cada dia es menja un trosset del teu cervell. De moment només per sopar, però aviat vol sopar, dinar i esmorzar fins que hagi acabat el meu cervell”. No ens ha de fer estranys que algunes persones que es troben en aquestes circumstàncies, desitgin com es diu “morir dignament”. “Però l’home no perdura gaire en la honra, s’assembla a les bèsties que desapareixen” (Salm 49: 12). El salmista es refereix als savis d’aquest món i als necis que moren sense tenir Déu en les seves vides: “Com ovelles han estat assenyalats per al sepulcre, la mort serà el seu pastor” (v. 14). Per als vers creients en el Pare de nostre Senyor Jesucrist, “preciosa és als ulls del Senyor, la mort dels seus sants” (Salm 116: 15).

Des de la perspectiva de la fe en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, intentaré tractar el tema de la mort digna des de la perspectiva bíblica: “No em rebutgis, doncs, al temps de la vellesa, ara que decau el meu vigor, no m’abandonis, perquè els enemics que m’assetgen per matar-me, diuen parlant de mi, perseguim-lo, Déu l’ha abandonat, agafem-lo que ningú no el defensa” (Salm 71: 9, 10). Els enemics de les persones que pateixen malalties degeneratives no són persones de carn i ossos, són ratolins com els que rosseguen poc a poc el cervell de Carme Elies fins que no en resta res. El salmista com tots els vers creients en Crist és fill de Déu. Res ni ningú l’apartarà de l’amor de Déu que és en Crist Jesús. Malgrat que els ratolins segueixin rossegant el cervell, l’afectat pot trobar suport i coratge en el Senyor Jesús que li dóna força. El suport dels homes serveix de ben poc perquè les persones que li’n donen alhora necessiten ajut. El suport que atorga Jesús guareix el dolor del cor que és el que realment fa mal viure a les persones que pateixen una malaltia degenerativa.

Una dona li va preguntar a J. Robertson McQuilkin: “Per què permet Déu que ens fem vells i febles?” La resposta que va rebre va ser. “Crec que Déu ha planificat que la fortalesa i bellesa de la joventut sigui física. Però la força i fermesa de la vellesa és espiritual. Poc a poc perdem la força i la bellesa que és temporal, així assegurem concentrar-nos en la força i la bellesa que duren per sempre. Així desitjarem abandonar la part temporal de nosaltres que es fa malbé i sentir autèntica nostàlgia de la nostra cosa eterna. Si fóssim sempre joves , forts i guapos, no voldríem marxar mai”.

Morir dignament no significa llevar-se la vida. Consisteix en permetre que la decrepitud física que acompanya la vellesa faci el seu camí fins el dia que sigui Déu qui apagui l’espelma. Hem de llençar per la borda que ser vell és un destorb. En la vellesa, amb les xacres que l’acompanyen, se segueix sent una persona creada a imatge i semblança de Déu que s’acosta a l’eternitat.

Malgrat que res té a veure amb les malalties degeneratives, l’experiència de l’apòstol Pau es pot aplicar perfectament al tema que ens ocupa: “Perquè per a mi el viure és Crist i el morir un guany. Però si viure en la carn significa per a mi fruit de l’obra, no sé que escollir, perquè em trobo pressionat pels dos cantons: Per una banda tinc l’anhel d’anar-me’n i ser amb Crist, cosa molt millor, d’altra banda però, romandre en la carn és més necessari per causa de vosaltres” (Filipencs 1: 21-24). L’apòstol ja és un home carregat d’anys. Des de la seva conversió a Jesús a tenir una vida molt dura. La descriu així: “En treballs molt més; en assots, sense mesura; en presons, molt més; en perills de mort ben sovint. Cinc vegades he rebut dels jueus quaranta assots menys un. Vaig ser bastonejat tres vegades, vaig ser apedregat una vegada, tres vegades vaig naufragar, he passat una nit i un dia dins la mar…  En treballs i fatigues, en vetlles freqüents, en fam i set, en dejunis freqüents, en fred i nuesa. A més de les altres coses, el meu neguit de cada dia: la preocupació per totes les esglésies. Qui s’afebleix que jo no m’afligeixi? Qui s’entrebanca, que jo no m’abrusi?” (2 Corintis 11: 23-29).

L’apòstol prou hauria pogut ser un candidat a llevar-se la vida per “morir dignament”. Escrivint als cristians a Filips els exposa la disjuntiva en què es troba: anar-se’n amb Crist és el millor que li podia passar. On seria millor? “però romandre en la carn és més necessari per causa de vosaltres”. L’actitud de l’apòstol Pau davant les dures situacions per les que va haver de passar durant la seva vida com a cristià és un bon exemple per els qui pateixen malalties degeneratives, si és que són creients en Crist, perquè el dolor santificat per la fe en el Salvador a més de mitigar el dolor aporta esperança. Els que ignoren què és l’esperança cristiana és trist que la seva mor s’assembli a la de les bèsties. A l’acabament de la vida el creient en Crist s’identifica amb el salmista. “I ara que sóc vell amb cabells blancs, no m’abandonis, Déu meu” (Salm 71: 18).

Octavi Pereña i Cortina