DEPREDADORS SEXUALS
La reincidència de Tomás Pardo Caro de
segrestar una dona de 52 anys, agredir-la sexualment i abandonar-la i deixar-la
mig morta, ressuscita el paper que juga la justícia en aquests casos.
L’editorial de La Vanguardia “Violadors reincidents”
(2/11/2016), diu: “La finalitat dels centres penitenciaris no pot ser cap altra
que la rehabilitació dels interns i la seva posterior reinserció social. Per
tant, sembla convenient que aprofitin les estades entre reixes per participar
en programes de recuperació que els allunyi del delicte. En alguns casos, seran
programes efectius…Però en altres casos, malauradament, no obtindran bons
resultats. En aquests últims casos, fracassats els protocols de recuperació,
els condemnats no han de sortir de presó, almenys no abans de complir amb les
penes que els han estat imposades. I una vegada les hagin complert, han d’estar
sotmesos a mecanismes de control que permetin tenir-los localitzats a tot hora,
i, en la mesura que sigui possible, prevenir la comissió de nous delictes”.
La Vanguardia es fa seva la filosofia
d’Institucions Penitenciaries que pot rehabilitar els delinqüents al seu
càrrec. Això és una utopia perquè l’home no pot rehabilitar-ne un altre. Jesús
l’encerta quan diu: “¿És que un cec pot guiar un cec? ¿No cauran tots dos en un
clot?” (Lluc 6:39). En el moment que Institucions Penitenciaries assumeix la
responsabilitat de rehabilitar delinqüents juga el paper de cec que vol guiar
un altre cec. La caiguda d’ambdós en el clot és inevitable.
Quin paper ha de jugar el Govern i en concret
la Conselleria de Justícia i el Departament d’Institucions Penitenciaries? La
seva responsabilitat es limita en allò que l’apòstol Pau diu sobre el paper que
juguen les autoritats. Assegura que “no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i
les establertes que hi ha, han estat establertes per Déu. De manera que el qui
s’oposa contra l’autoritat, es resisteix a l’ordre de Déu, i els que es
resisteixen rebran el seu càstig” (Romans 13. 1-3). El concepte “sobirania popular”
és una fal·làcia. És el resultat d’una revolta contra Déu amb del propòsit de
desterrar-lo de l’àmbit públic. Tots els intents fets per l’home de convertir
l’arbre dolent en un de bo han fracassat i fracassaran en el futur. Mentre els
fracassos es repeteixen, Déu assegut en el seu tron se’n riu de la vanitat
humana.
Déu delega part de la seva autoritat suprema
en les autoritats delegades perquè administrin els afers temporals d’acord amb
els seus principis. Les autoritats romanes del temps de Pau no eren pas un
model de justícia a seguir. Així i tot existien per delegació de Déu. Com les
nostres. A pesar de les seves imperfeccions, l’apòstol afirma que “és un
servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, que no és en va
que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el
que fa mal” (v.4). A aquesta autoritat delegada apel·la l’apòstol Pau quan el
Sanedrí jueu demanava la seva mort per la seva fe en Crist.
L’autoritat humana “és un servidor de Déu per
al teu bé”. Ha de defendre els ciutadans dels depredadors, siguin sexuals o
econòmics. Avui ens interessa els depredadors sexuals. S’ha de distingir entre
el qui toca el cul d’una dona en una aglomeració, del que li diu a una dona una
floreta (piropo) grollera, del que amb
premeditació pensa fer-li mal.
La reincidència de Tomás Pardo Caro posa de
manifest el que Josh Brown, el jugador de rugbi dels Giants té la valentia de confessar. “He pres decisions per usar i
abusar de les dones des dels 7 anys. He objectivat les dones i mai m’he
preocupat pel mal i el dolor que les he ocasionat. La meva capacitat de
connectar amb l’altra gent era zero. Els meus nivells d’empatia eren zero…Em
vaig convertir en un assetjador. Física i mentalment vaig fer mal a Molly (la
seva ex). Em veia com si fos Déu i ella la meva esclava. Era portador d’un
esclafant sentiment de propietat i posava el diner per sobre de Déu i l’utilitzava
com un instrument de poder”. A l’hora de dictar sentència s’ha de fer distinció
entre la gravetat dels fets.
Les autoritats tenen dues feines a fer: la
protecció integral dels ciutadans i castigar els qui l’amenacen. Hi ha delictes
que poden seguir el protocol establert a l’hora e concedir permisos i
d’escurçar la pena per bon comportament. Penso que els delictes com el de Tomás
Pardo Caro s’han de pagar amb la pena màxima que marca la llei sense eximents.
És una utopia creure que la perversitat d’un cor com el que comentem es pugui
canviar amb plans de reinserció social. És una feina que s’ha de fer ben feta i
l’únic que pot garantir-la és si el depredador sexual passa per la porta
estreta de la fe en Crist. Així i tot, depredadors sexuals que s’han convertit
a Crist, no a una religió, en els Estats Units on existeix pena de mort, a
pesar del perdó diví, reconeixen la gravetat dels fets i accepten la sentència.
Reben el perdó de Déu, però han de pagar les conseqüències del mal fet aquí a
la terra. Les autoritats no poden perdre mai de vista la doble responsabilitat
de protegir els ciutadans, en aquest cas a les dones que són víctimes dels
depredadors sexuals, i castigar els malfactors. Sovint dóna la impressió que la
justícia protegeix el delinqüent i deixa indefens el ciutadà normal.
Octavi
Pereña i Cortina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada