VIOLÈNCIA SEXUAL DE MENORS

“El conseller de Drets Socials Carlos Campuzano, va apostar ahir  (7/06/2023) per afrontar el debat sobre la imputabilitat dels menor de 14 anys fent una revisió dels protocols d’actuació que ara té la Generalitat que daten del 2012. Després de la darrera violació en grup a Badalona, en que la víctima i els agressors són adolescents. Campuzano va afirmar que “no és el moment de debatre sobre el canvi legal i va demanar una resposta “clara i contundent” des de l’àmbit social i educatiu. En aquest sentit, va reclamar més coresponsabilitat dels pares” (Efe). La resta de l’escrit ens ve a dir que només és foc d’encenalls.

Xavier Garcia Albiol, recentment elegit alcalde de Badalona ha dit sense embuts que cal modificar la llei del menor per rebaixar l’edat penal després de la darrera violació en grup a Badalona. Albiol ha dit que la legislació actual “no reflecteix l’evolució que ha patit la societat en els darrers anys, els meus tretze anys no són els dels nois i noies d’ara…Estem caient en una dinàmica d’absoluta llibertat per fer el que ens vingui en gana”.

Maria Pérez Conchilla, doctora en Psicologia i Sexologia, afirma que no l’han agafat per sorpresa les noticies que parlen de menors de 14 anys “ que ofereixen als seus amics les seves xicotes perquè les violin”. Afirma: “Més que sorpresa, angoixada. Ja fa anys que alertem que aquestes agressions sexuals a edat tan precoces aniran a més si no s’aborda el problema amb serietat”. Les informacions que li arriben a la psicòloga des de  Badalona “li són com una crònica anunciada”. Tampoc no li sorprèn “per molt terrible que sigui que al menys quatre dels menors identificats hagin participat amb grups diferents en diverses violacions. Aquesta és la prova més incontestable que no estem fent bé les coses”. Aquesta xacra no s’acabarà, diu la psicòloga, “fins que no abordem amb serietat tot lo relacionat amb l’educació sexual”. La psicòloga es pregunta: Què fan els adults al respecte? Pel que es veu “pràcticament res…N’hi ha prou amb mirar els programes electorals per adonar-se que ningú dedica més de quatre línies al tema, cal activar programes específics per a ells” .

La societat en general és conscient que les violacions en grup es van començar a veure en adults i, d’aquests, per mimetisme, ha atrapat els menors. És un diagnòstic correcte que no se sap corregir-lo perquè essencialment és un problema espiritual que es desconeix com afrontar-lo. “Les autoritats són servidors de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, que no és en va que porten l’espasa, perquè són servidors de Déu per castigar els qui fan el mal” (Romans 13: 14). Les autoritats que haurien de castigar amb severitat els violadors giren el cap fen veure que no passa res. Esperen que el temps s’encarregarà de solucionar el problema. El cert és que s’ha convertit en una metàstasi que no te cura.

Déu no ha establert les autoritats perquè es comportin com reformadors morals, sinó per castigar els qui fan el mal i premiar els qui fan el bé. Si les autoritats complissin amb el seu deure no haurien de tremolar davant l’expansió de l’extrema dreta i del populisme i no cavil·larien en crear cinturons sanitaris per frenar-los. La justícia resplendiria.

L’Església es va equivocar en no tenir en compte el que Jesús li va dir a Pilat: “El meu   regne no és d’aquest món. Si el meu regne fos d’aquest món, els meus servents lluitarien perquè no fos lliurat als jueus. Ara, però el meu regne no és d’aquí” (Joan 18: 36). A partir del segle IV quan es va acabar les persecucions contra els cristians, el cristianisme es va convertir en religió reconeguda per l’Estat. El maridatge amb l’Estat va precipitar la corrupció doctrinal. Poc a poc els clergues es van anar posicionant en els càrrecs públics fins fer-se amos de les nacions, imposant els seus decrets a les autoritats que de ser servidors de Déu per castigar els malvat  premiar els qui fan el bé, l’espasa la van posar al servei de l’Església per eliminar els que s’oposaven a les seves heretgies. De ser perseguida es va convertir en perseguidora dels qui no combreguen amb les seves doctrines. Avui, la  ingerència de l’Església en les autoritats establertes per Déu no és tan notòria, però segueix influint perquè les lleis que aprovin sigui del seu grat. És per això que un ampli sector social no se la mira amb bons ulls, donant lloc al  anticlericalisme que en temps propicis esclata amb virulència.

Tornem al tema de les violacions grupals efectuades per menors. Si l’Església abandonés d’una vegada per totes buscar privilegis de l’Estat i concentrés totes les seves forces en tornar a l’essència del cristianisme apostòlic que ha perdut al llarg dels segles i es fes seu l’esperit d’aquella església, recuperaria el bon testimoniatge que ha perdut. De fer-ho frenaria la amoralitat existent. Ajudaria a que la societat fos més justa i que les autoritats s’apliquessin a governar amb més justícia. És imprescindible que l’Església es desprengui del papat i de tot el seu entorn i permetre que Jesús que Jesús que és el seu vertader Cap, la governi.

Octavi Pereña i Cortina