PARADÍS RECUPERAT

Segons dades presentades per la Fundació Ellen McArthurd al Fòrum Econòmic a Darvos a l’any 2050 al mar hi haurà més plàstics que peixos. Al mar s’hi aboquen tones de plàstics, piles, olis sintètics. No sols el oceans. La Terra també s’ha convertit en un immens abocador on hi van parar els residus que generem diàriament. No es controlen els residus. Per allí on passa l’home hi deixa el rastre de les deixalles abandonades que enlletgeixen el paisatge. Esmentem amb molt d’orgull la racionalitat humana. L’ésser humà és l’ésser més brut que s’hi troba a la superfície de la Terra.

L’interès per l’ecologia no es cosa del nostre temps. El primer que s’hi va interessar va ser el Creador que com a Guia del poble d’Israel durant la travessia pel desert quan anaven cap a la Terra Promesa, mitjançant  la mediació de Moisès els va donar aquestes instruccions: “I tindràs un lloc fora del campament per fer les teves necessitats, i sortiràs allí fora. Entre els teus estris tindràs un aixolet, i s’esdevindrà, quan t’hagis d’ajupir  a fora, que amb ells faràs un clot, i et giraràs i cobriràs els teus excrements, perquè el Senyor el teu Déu va pel mig del campament, per alliberar-te, i per lliurar els teus enemics davant teu,  i el teu campament serà sant, a fi que Ell no vegi en tu res vergonyós, i es retiri de tu” (Deuteronomi 23: 12-14). Per la presència del Senyor en mig dels homes, la terra que trepitgem terra terra santa és i se l’ha de conservar neta. Santedat i brutícia són pols oposats. Malgrat que sabem que el lloc on vivim l’hem de conservar net pels molts advertiment que rebem, per instint natural ens comportem com el que som: els éssers més bruts del Planeta. La condició bruta de l’home ens ve des de gairebé el nostre origen. Déu li va dir a Adam: “Perquè has escoltat la veu de la teva dona i has menjat de l’arbre del qual t’havia dit: No en mengis. La terra serà maleïda per causa teva, amb dolor en menjaràs tots els dies de la teva vida” (Gènesi 3: 17).

El pecat d‘Adam no sols va afectar tota la seva descendència fins els nostres dies, també repercuteix en  l’hàbit preparat pel Creador perquè l’home hi sojorni. El pecat va malmetre la bellesa amb que Déu havia embellit la seva creació. Ja que no entenem que per la desobediència d’Adam som cor responsables en la seva rebel·lió,  no volem creure que “la Terra esdevingui erma a causa dels seus habitants, a causa del fruit de les seves obres” (Miquees 7: 13). Durant una llarga sequera a l’Àfrica del Sud, un pagès va penjar en la tanca de la seva finca un cartell que deia: “S’accepten donatius per comprar unes ulleres a Déu perquè se n’adoni del que passa aquí a baix”. Persistim en la nostra ceguesa i no volem veure que abans de les conseqüències hi ha una causa. La Terra i els seus habitants, en agradi o no, hem d’aprendre a conviure junts fins que Déu esborri  la maledicció i aparegui una Terra nova on no hi hagi pecat i les seves conseqüències que tant ens fastiguegen.

Per comprendre el greu problema ecològic del que tant se’n parla i tan poc es fa per resoldre’l ja que els guanys econòmics prevalen sobre l solució del problema. Donada la condició humana, per més que ens hi esforcem a voler solucionar-lo no ho aconseguirem perquè la solució no es troba en les nostres mans. Mentre el pecat segueixi operatiu, el problema ecològic no té solució. Però Déu ens diu que no hem de perdre  l’esperança. El que no és possible per a l’home sí que és possible per a Ell. La paraula impossible no s’hi troba en  el diccionari diví. Per intentar despertar l’esperança en el lector transcric un text una milla llarg per aportar llum en la foscor: “Perquè considero que els sofriments d’aquests temps present no són dignes de comparar amb la glòria que ha de ser manifestada per a nosaltres. Perquè el desig profund de la creació anhela la manifestació dels fills de Déu. Perquè la creació va ser sotmesa a la vanitat, no pas voluntàriament, sinó per causa d’Aquell que la va sotmetre amb l’esperança que la mateixa creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per entrar a la llibertat de la gloria dels fills de Déu. Perquè sabem que tota la creació alhora gemega i pateix dolors de part fins ara. I no solament això, sinó que nosaltres mateixos, que tenim la primícia de l’Esperit gemeguem dins nosaltres anhelant l’adopció, la redempció del nostre cos. Perquè és en esperança que vam ser salvats, però l’esperança que es veu, no és esperança, ja que allò que un veu, per què ho ha d’esperar encara? Però si esperem allò que no veiem , ho anhelem amb esperança” (Romans 8: 18-25).

L’habitat i l’home que l’ha d’ocupar són inseparables. Abans del pecat Adam sojornava en un jardí d’una bellesa indescriptible. Amb l’entrada del pecat, el jardí va perdre el seu esplendor per convertir-se en un desert que “produeix espines i cards” (Gènesi 3: 18). En la prosperitat i en l’adversitat el binomi home-hàbitat estan inseparablement units. Pau personifica la Terra atorgant-li sentiments humans per il·lustrar que la redempció del cos, la resurrecció, anirà acompanyada de la restauració de la creació en la seva plenitud inicial. Els esforços   per preservar el Planeta de la seva destrucció només ens porten desencís. No és en les mans de l’home esborrar el pecat que és el causant de que Déu maleís la Terra. El jardí celestial que és el que esperen els fills de Déu és més excel·lent que el que es va perdre amb la maledicció divina. L’apòstol Joan en una visió ens mostra el paradís que Jesús està preparant perquè els seus hi passin l’eternitat: “Allí no hi haurà nit, ni tindran necessitat de llàntia ni de llum del sol, perquè el Senyor Déu els il·lumina. I regnaran pels segles dels segles” (Apocalipsi 22: 1-5). ¿Podem entendre què significa contemplar la glòria de Déu sense cegar-nos?

Octavi Pereña i Cortina