GUERRA RENOVADORA

“En tinc prou amb haver vist una guerra com per desitjar veure’n altres” (Thomas Jefferson). Juli Verne es va equivocar quan va escriure. “Amb el submarí no hi haurà més batalles navals. Com es seguiran inventant instruments de guerra més perfeccionats i terrorífics, la guerra serà impossible”. Des del començament del temps les guerres s’han anat fent cada cop més mortíferes i devastadores. Des de l’origen de la història s’han anat estenent vers territoris més amples. Siguin guerres locals o globals, l’ésser humà no aprèn la lliçó. La misèria que  engendren i les crueltats dels combatents es llencen en el sac de l’oblit. L’encerta el rei David quan escriu: “Rescata’m Senyor de l’home dolent, guarda’m de l’home violent, dels qui tramen maldats, cada dia promouen guerres, afilen les seves llengües com una serp, tenen verí d’àspids sota els seus llavis” (Salm 140: 1-3). L’origen de les guerres es troba en el cor de l’home. La memòria històrica no és un revulsiu a la guerra. Mentre el cor de l’home generi violència, els sentiments prevaldran per sobre la raó. A causa d’això, la cultura, l’educació, la religió, la filosofia, no són camins que portin a la pau. Només una ullada a les societats d’un alt nivell cultural com ho és l’occidental: ens ha arrossegat i és a punt de tornar-ho a fer, a una nova guerra d’abast imprevisible. Si en les petites diferències no ens sabem mantenir en el camí de la concòrdia, com ho aconseguirem en les grans? Portem en la sang fer servir la força per resoldre al nostre favor el que considerem són els nostres drets. Com no farem el mateix en les desavinences de més envergadura? Eliminar les guerres és un propòsit impossible d’assolir. Pot semblar una paradoxa però és una trista realitat. Algú ha dit que la guerra és una mortalitat entre persones que no es coneixen en profit de persones que sí es coneixen però que no es maten”. Aquí a la Terra “tot té el seu moment, i sota els cels hi ha un temps per a cada propòsit…Un temps d’estimar, i un temps d’odiar. Un temps de guerra i un temps de pau” (Eclesiastès 3: 1, 8). La història no porta res nou. El passat es repeteix amb uns altres protagonistes que tenen armes més mortíferes i destructives. En les batusses entre persones així com les guerres entre nacions, tant els uns com el altres saben que el que fan o van a fer no està bé, però ho fan. Busquen bocs expiatoris poder justificar el que és injustificable. Qui sap allò que està bé i no ho fa té un nom: pecat, infracció de la Llei de Déu.

Jaume un dels autors de la Bíblia, escriu: “¿D’on  venen les guerres i les lluites entre vosaltres? ¿No venen d’això, dels vostres plaers que combaten en els vostres membres? Cobegeu, i no teniu; mateu i envegeu, i no podeu aconseguir, lluiteu i feu guerra, però no teniu, perquè no demaneu, i no voleu, perquè demaneu malament, per malgastar-ho en els vostres plaers” (Jaume 4: 1- 3). L’escriptor sagrat va al cor del problema. La insaciabilitat del cor que mai en té prou amb el que té i fa ús de la violència per aconseguir el que no és seu.

Fedo Valls, estudiós dels càtars, referint-se al genocidi al que se’ls va sotmetre a causa de les seves peculiaritats que els diferenciaven dels catòlics, escriu: “Fer això del papat i França, l’esclafen. I cobdícien. Església i rei es reparteixen la riquesa occitana, després de l’única croada de cristians contra cristians. Va vèncer la barbàrie contra la alta espiritualitat. Una gran lliçó per al present. Que la civilització pot sucumbir  a la barbàrie, en qualsevol moment. Guanyar és canviar el  diferent, no destruir-lo! Ser perseguit no et dóna sempre la raó, però ser perseguidor te la treu sempre”.

L’Antic Testament que molts consideren un llibre que no s’hauria de posar mai a l’abast dels infants perquè consideren que incita a l’odi perquè parla molt de guerres incitades per Déu. És cert. En parla molt de guerres aprovades per Déu. Els detractors de l’Antic Testament tenen molta cura de no dir res de la causa que motiva a Déu de donar el seu vist i plau. La causa que va motivar a Déu a aprovar-les és perquè el poble d’Israel s’havia allunyat d’Ell per adorar falsos déus, cosa que va fer que es fessin infidels la qual cosa va estimular la injustícia social. El Jutge just no pot passar per alt la injustícia. L’ha de castigar.

Penso que ens ajudarà a comprendre el bel·licisme diví si ens adonem que a Ell no li agrada la guerra i que no n’és l’autor. Envia profetes a Israel perquè els diguin que abandonin el seu mal comportament, però no els van fer cas: “De manera que m’han provocat a enuig amb l’obra de les vostres mans, per a dissort vostra” (Jeremies 25: 7). En l’escenari internacional entra en escena Babilònia com a gran potència en substitució de la desapareguda Assíria a causa de la seva crueltat. Per cert, Babilònia hi va jugar un paper important en la seva desaparició del mapa. A Nabucodonosor rei de Babilònia Déu l’anomena “el meu servent” (v.9) perquè sigui el braç de la sentència divina contra Judà. Que el Senyor no és l’autor de la gerra s’esclareix quan diu: “Castigaré el rei de Babilònia i aquesta nació, per la seva iniquitat, i la terra dels caldeus, i en faré desolacions perpètues” (v. 12). Comença el declivi e Babilònia i entren en l’escenari internacional els medo-perses que són el  braç executor per castigar la injusta i cruel Babilònia. I així ha anat sent al llarg de la història. Déu utilitza la perversitat humana per castigar la seva impietat i crueltat.

Els tambors de guerra sonen a les fronteres d’Europa. No sabem si Rússia, Xina o una nova superpotència emergent es convertirà en el servent de Déu que executarà la sentència de destruir dictada pel Jutge Suprem. El que sí és cert és que quan tots els imperis s’hagin convertit en pols s’implantarà el regne etern on “Déu eixugarà tota llàgrima dels seus ulls, i la mort ja no existirà. I tampoc no hi haurà dol ni clam ni dolor, perquè les primeres coses han passat. Aquesta és l’esperança cristiana.

Octavi Pereña i Cortina