ESGLÉSIA SANTA

S’anuncia a bombo i platerets, com si fos un cop de gràcia a la pederàstia clerical el fet que s’anunciï per primer cop  en el Codi de Dret Canònic les regles eclesiàstiques i els castics contra els abusos sexuals a menors i adults vulnerables  comesos per eclesiàstics sense distinció de jerarquia. Amb aquesta inclusió que es considera una “passa històrica” es creu que es posarà fi als escàndols sexuals que s’han comès en l’Església Catòlica al llarg dels segles.

No n’hi ha prou amb que s’hi inclogui en la renovació del codi de Dret Canònic un article que especifiqui la pederàstia  com delicte “contra la dignitat humana”. Aquest reconeixement no és el resultat d’un ver penediment davant Déu, sinó el resultat de la pressió social contra els delictes sexuals que es cometen en les diverses institucions de l’Església Catòlica. En l’escrit que Anna Buj redacta des de Ciutat del Vaticà no esmenta que l’Església Catòlica es penedeixi davant Déu dels pecats sexuals comesos. El reconeixement horitzontal del pecat de la pederàstia se’l pot comparar al de Judes Iscariot en adonar-se que la traïció que havia comès contra Jesús de lliurar-lo als sacerdots “va veure que se’l condemnava”  (Mateu 27: 3). “Va llençar les trenta monedes de plata dins del santuari” (v. 5). Va reconèixer que “havia lliurat sang innocent” (v.4). el penediment de Judes no va ser “un penediment vers Déu i de la fe vers els nostre Senyor Jesucrist” (Fets 20: 21). Més que penediment va ser remordiment en veure que la seva traïció portava Jesús a la creu. El remordiment li va ser una càrrega tan feixuga que “es va retirar, se’n va anar i es va penjar” (Mateu 27:5).

L’Església Catòlica és una bona especialista en l’art e crear bona imatge. TV13, popularment coneguda com la televisió dels capellans s’esforça molt en voler crear una bona imatge de l’Església Catòlica. Diu molt del que fa en bé dels desfavorits. No n’hi ha prou per fer veure que és el que no és.

L’origen de la pederàstia, entre ella la clerical, que és la que en aquest moment ens importa, s’ha d’anar a buscar en el que Jesús diu: “El que surt de dins de l’home, això és el que contamina l’home. Perquè de dins del cor dels homes provenen els pensaments dolents…lascívia…Aquest mal prové de dins i contamina l’home” (Marc 7: 20-23). Ens hem de preguntar què és lascívia. El diccionari la defineix: “Inclinació exagerada als plaers sexuals”. Abans de creure en Jesús les persones no regenerades es delecten en els “plaers de la carn”. Aquest comportament no es propi de persones que diuen creure en Jesús. Si la “novetat de vida” que ha de caracteritzar els cristians no es deixa veure, significa que molts clergues, sense distinció de jerarquia, no saben què significa el “nou naixement”, del que Jesús en parla amb el fariseu Nicodem. La lascívia des troba profundament arrelada en molts cors de clergues que presumeixen de ser ministres de Crist. 

Durant la consagració del temple a Jerusalem “el Senyor es va aparèixer a Salomó de nit i li va dir: He escoltat la teva pregària…Si el meu poble sobre el qual el meu Nom és invocat, ells s’humilien i preguen i cerquen el meu rostre, i es penedeixen dels seus mals camins, llavors jo escoltaré des dels cels, i perdonaré el seu pecat i guariré la seva terra” (2 Cròniques 7: 12-14). Les benediccions de Déu depenen de si hi ha ver penediment o no. El penediment que provoca canvis duradors de conducta és vertical. No n’hi ha prou amb que sigui horitzontal.

A l’església a Corint es va produir un escàndol sexual sense comparació que la va fer trontollar. L’apòstol Pau en absència hi va haver d’intervenir per solucionar-lo. L’honor de l’església ho exigia. Comença així la seva intervenció, escrivint: “De fet se sent a dir que entre vosaltres hi ha fornicació, i una fornicació tal que ni entre els gentils s’anomena, fins al punt que un té la dona del seu pare” (1 Corintis 5: 1). Pecat que a l’Antic Testament era mereixedor de pena de mort. En el temps de Pau aquest pecat que era inimaginable entre els gentils, es dóna en el si d’una església que s’hauria de destacar per la seva santedat. L’apòstol ha de denuncia la passivitat  de l’església amb aquestes paraules: “I vosaltres tan inflats, en compte de doldre-us, a fi que sigui tret d’enmig de vosaltres el qui ha comés aquest acte” (v. 2). Què diria avui l’apòstol davant la magnitud de l’escàndol sexual que es dóna en el si de l’Església Catòlica, i la negligència que s’ha donat al llarg dels segles per escombrar-lo fora? Si ara hi intervé no crec que sigui per gust. El clam popular és tan intens que es veu obligada a fer una intervenció de cirurgia estètica per quedar bé. Demana perdó als afectats per necessitat. Què se n’ha fet de Déu que és el primer ofès? No existeix.

“En el Nom de nostre Senyor Jesucrist”, segueix escrivint l’apòstol, “congregats vosaltres i el meu esperit, amb el poder de nostre Senyor Jesucrist, he decidit de lliurar el tal a Satanàs per la destrucció de la seva carn, a fi que l’esperit sigui salvat en el dia del Senyor Jesús” (vv. 4,5).  La solució del problema s’havia de fer públicament. L’església congregada amb l’apòstol espiritualment present havia d’expulsar l’infractor per tornar-lo a rebre a l’església un cop penedit i abandonat el pecat. Això no exclou en cas que el pecat ho requereixi la responsabilitat davant les autoritats civils.

“La vostra jactància no és bona”, els diu l’apòstol, esteu molt tranquils amb la vostra indiferència davant el pecat, “¿no sabeu que una mica de pecat fermenta tota la massa? Per tant, netegeu el llevat vell a fi que sigueu una nova massa (sense llevat), així com sou sense llevat” (v. 5). El pecat no es pot amagar sota la catifa. S’ha d’extirpar. L’apòstol empra el símil del llevat, el ferment que té la propietat que la massa de farina quan es forneja es faci esponjosa i de bon gust al paladar. El llevat és un símil de pecat que s’ha de foragitar de l’església, doncs, si no es fa la seva presència té poder per contaminar tota la congregació. És com un fruit tacat que si no es treu de la panera malmet els altres fruits que hi en el cistell.

Si es vol una Església santa que sigui model de conducta, tant pels creients com pels incrèduls, ha de ser una Església que s’humilia davant Déu i foragita el pecat del seu si. No hi ha alternativa.

Octavi Pereña i Cortina