DESCANS SETMANAL

Una faula: “Hi havia una vegada tres picapedrers. Un estrany es va apropar al primer i li va preguntar que feia. Li va contestar. ¿no veus que estic picant pedres? Al segon li fa la mateixa pregunta. Aquest li va contestar amb un somriure: “M’estic guanyant el pa de cada dia”. El tercer va respondre la pregunta amb un ample somriure. “Estic construint una catedral”. Els tres picapedrers feien la mateixa feina. Només un d’ells la feia amb un propòsit. Com més alt sigui el propòsit amb que es fa una feina, més la satisfacció que li produeix fer-la. Menys estressat estarà fent-la.

L’apòstol Pau afirma amb rotunditat: “Perquè també quan érem amb vosaltres ja us manàvem això: Si algú no vol treballar, que tampoc no mengi. Perquè escoltem que alguns estan caminant entre vosaltres amb peresa, sense treballar en res, sinó  enredant per tot arreu. Als tals els manem i els exhortem en el nostre Senyor Jesucrist que treballin amb quietud, i mengin el seu propi pa” (2 Tessalonicencs 3: 10-12). L’apòstol no condemna l’atur, sinó l’ociositat. No voler fer res per principi. Jesús tracta el tema de la manca de treball en la paràbola dels jornalers a la vinya (Mateu 20: 1-16). L’amo de la vinya surt a l’alba a contractar obrers als que els diu que els pagarà un denari diari. Repeteix el viatge en diferent hores del dia fins gairebé el vespre, dient-los que rebran el que sigui just. Aquests jornalers sense feina no eren uns desvagats. Es passen el dia a la plaça esperant que algú els contracti. Quan l’amo de la vinya ho fa, no pregunten què hauran de fer, per rebutjar l’oferta si el treball que se’ls ofereix no és del seu gust. Sense dir ni piu agafem les ferramentes per anar al tall. L’ensenyança de Jesús s’hauria d’aplicar en els nostres dies amb un atur fora mida. No és bo que tantes persones es trobin en situació de desvagament  no desitjat. S’ha de dignificar les persones oferint-les treball. Si resulta que algunes de les persones sense treball el rebutgin, si se’ls ofereix, si cobren un subsidi se’ls hauria de retirar la subvenció. No és bo fomentar la ganduleria amb prestacions socials.

Si és una vergonya l’atur desmesurat també ho és l’explotació laboral. Segons l’OMS i l’OIT del 2000 al 2016 la població amb més càrrega laboral s’ha triplicat i les morts han crescut un 29%. S’obre la porta perquè es consideri la duració excessiva de la jornada laboral com un factor afegit a tenir en compte a causa de l’increment de la patologia cardiovascular i altres dolències causades per l’excés d’hores treballades.

Tot problema té una causa. L’afany de tenir més i més el denuncia Jesús en les paràboles del ric insensat (Lluc 12: 16-21) i la del ric opulent (Lluc 16: 19-31). Què se’n treu de l’afany d’emmagatzemar més i més, engrandir els magatzem per encabir els béns acaparats, si Déu els ha de dir: “Insensat! Aquesta mateixa nit se’t demanarà la teva ànima, i això que has acumulat, ¿per a qui serà? Així passa amb el qui atresora per a ell mateix, i no és ric envers Déu” (Lluc 12: 20,21). Els acaparadors de riqueses creuen que el món els pertany i que poden explotar els seus treballadors, sense els quals no es farien rics, pagant-los sous de fam. Què en treuen d’això? Realment estant cavant la seva pròpia sepultura perquè quan obrin els ulls en l’eternitat hauran de suplicar misericòrdia perquè algú  els “mulli la punta del seu dit i refresqui la seva llengua, perquè està turmentat en aquesta flama” (Lluc 16: 24). L’afany de fer-se amb riqueses materials que porta a aquest final tan miserable s’hauria de convertir en “fer-se tresors en el cel, on ni l’arna ni el rovell fan malbé, i on els lladres no foraden ni roben. Perquè on hi ha el vostre tresor, allí hi haurà també el vostre cor” (Mateu 6: 20,21). Amb el propòsit de no caure en la trampa dels càntics de sirenes  que atreuen vers els esculls del materialisme desmesurat, seria bo atendre el consell de Déu. Depèn de nosaltres ser feliços ara i després en l’eternitat.

El cinquè manament del Decàleg és el primer que té a veure amb les relacions socials, diu: “Recorda’t del dia de repòs per santificar-lo. Sis dies treballaràs i faràs tot el teu treball, però el dia setè és un dia de repòs dedicat al Senyor el teu Déu…Perquè en sis dies el Senyor va fer els cels i la terra, el mar i tot el que hi ha en ells, i va reposar el dia setè. Per això el Senyor va beneir el dia de repòs i el va santificar” (Èxode 20: 8-11).

El dia de descans  setmanal te dues finalitats. La primera és “un dia de repòs dedicat al Senyor el teu Déu”. Per tant és un recordatori de que Déu existeix  i que els homes de manera especial l’han de dedicar a Ell. El Senyor no l’ha instituït perquè l’home el dediqui a activitats de lleure, com s’ha convertit avui. La secularització de la societat es posa de manifest amb la finalitat amb que s’ha convertir el dia de descans setmanal. El seu propòsit és que ningú s’ha d’excloure de guardar-lo per al Senyor: “Però el dia setè és un dia de repòs dedicat al Senyor el teu Déu, no faràs cap treball, ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu servent, ni la teva serventa, ni el teu bestiar, ni l’estranger que viu dins dels teus portals” (v.10). Tothom, sense cap excepció són cridats al descans setmanal per dedicar-lo a Déu que proveeix totes les necessitats. Si és Déu qui nodreix les aus dels cels  i vesteix de  bellesa els lliris dels camps, no hem de desassossegar-nos pensant en el demà, doncs, “el Pare celestial sap que necessitem totes aquestes coses” (Mateu 6: 32).

Els propietaris de finques que tenien  assalariats o esclaus havien de permetre que fessin ús del descans setmanal per poder adorar Déu. És una manera d’impedir la deshumanització dels jornalers. Entre els propietaris i els jornalers es reforça el sentit de de germanor al posar ambdues classes socials al mateix nivell davant Déu. Déu ha fet tots els homes d’una mateixa sang. Per progressar en l’amor al proïsme no n’hi ha prou en ser germans de sang. Per apropar-nos a aquesta meta hi contribueix el descans setmanal segons Déu perquè els qui el practiquen ho fan com a fills de Déu i per això units pel vincle de l’Esperit Sant.

Es pot objectar el descans setmanal esgrimint l’excusa que trenca el ritme de la feina. L’objecció no és vàlida si es té en compte que Déu té cura de les aus del cel i vesteix de bellesa els lliris del camp. És molt saludable saber dependre de la providència divina que controla tots els esdeveniments. El resultat final d’aquest control és el bé dels homes. Creure en la providència divina en un món tacat pel pecat i amb tants desajustos que provoca, proporciona serenitat i confiança en les adversitats. L’atzar no existeix en la ment de Déu. Ho controla tot per a bé dels homes. La secularització de l’existència ha fet que es margini Déu de les nostres vides. El dia de descans setmanal se’n ressent. En lloc de dedicar-lo a Déu en agraïment a les seves moltes benediccions, es dedica a satisfer la sensualitat. L’ànima no compta per a res. Es trenca l’equilibri que hi hauria d’haver entre cos i ànima. Atès aquest desequilibri existent en la feina ignorem que estem construint catedrals. Lluny de Déu les nostres ànimes s’han convertit en secans per l’absència de Jesús que fa que l’ànima es converteixi en una font d’aigua viva per a la vida eterna.

Octavi Pereña i Cortina