VIOLÈNCIA CONTRA LA DONA

Conversant amb uns amics sobre la violència en general, un d’ells va dir quelcom que no havia sentit mai: Si Jesús va dir: “Perdoneu els vostres enemics”, com es que no perdona Eva? A vegades es fan declaracions sense haver analitzat a fons el problema. Si de veritat es vol saber si Déu va perdonar o no Eva s’ha d’anar a l’origen de la història per saber-ho. Es ben coneguda la història del fruit prohibit. Per a molts és una faula. Si és així, és  completament impossible conèixer la condició humana. Com que crec que el relat d’Adam i Eva és història, intentaré tenint en compte el relat bíblic donar resposta a la pregunta que se’m va fer a micròfon tancat.

El Creador va posar Adam en el paradís d’Edèn “perquè el conreés i el guardés” (Gènesi 2:15). Quan encara no se sabia què era suar, a Adam se li va manar que fes de pagès. Disposava per alimentar-se de tot el que conreava, llevat “de l’arbre del coneixement  del bé i del mal” (v.17). Perquè la creació funcionés bé calia que el Creador posés uns límits a la llibertat de l’home: No podia menjar el fruit d’un dels arbres que hi havia en el jardí. La prohibició va ser una prova per descobrir si era o no un súbdit fidel. Amb la prohibició li va informar de les conseqüències de la desobediència: “El dia que en mengis certament moriràs” (v.17). La desobediència d’Adam com a cap de tota la humanitat va tenir la seva conseqüència: La mort s’ha estès fins els nostres dies i seguirà fent-ho fins el darrer dia.

Eva va jugar el seu paper en la desobediència d’Adam. “I la dona va veure que l’arbre era bo per menjar i que era agradable als ulls , i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa. I ella va prendre del seu fruit, en va menjar i en va donar també al seu marit, que era amb ella, i ell també en va menjar” (3:6). La conseqüència immediata va ser: “I es van obrir els ulls de tots dos, i es van adonar que anaven nus, i van cosir fulles de figuera i es van fer uns faldars” (v.7). Amb els seus esforços van intentar recuperar l’estat de puresa original, però van fracassar. L’amistat amb Déu es va trencar i es “van amagar de la presència del Creador entre els arbres del jardí” (v.8). Però el Senyor no els va deixar abandonats a la seva sort: “Els va fer túniques de pell per a Adam i la seva dona, i els va vestir” (v.21). Les túniques de pell tenen un significat. Va ser necessari que Déu matés uns animals, molt probablement uns anyells que simbolitzen “L’Anyell de Déu  que esborra el pecat del món” (Joan 1:29). La túnica de pell amb la que déu va vestir Eva contesta la pregunta que el meu company em va fer: Déu va perdonar el pecat d’Eva. Encara que el pecat sigui perdonat, en el temps té conseqüències. Em limitaré a citar-ne una que crec que el meu company tenia en ment quan em va fer la pregunta: “I el teu desig serà vers el teu marit, i ell et dominarà” (v.16). El pecat va trencar les bones relacions que hi havia entre l’home i la dona. Aquesta declaració del Senyor conté el germen de tot el greuge que l’home pot arribar a fer-li a la dona. La primera manifestació de violència masclista es troba en Lèmec que “va prendre dues dones” (v.19). Es un canvi de mentalitat vers la dona. Amb la poligàmia s’obre la porta  a tots els excessos que l’home pot arribar a fer-li a la dona.

Es ben conegut que Caín va matar el seu germà Abel. “I Adam va conèixer novament la seva dona, i ella va infantar un fill i el va anomenar  Set: Perquè Déu va dir ella, m’ha donat una altra descendència en lloc d’Abel, que Caín va matar” (4:25). Caín i Abel inicien dos llinatges de caràcter espiritual que caminen l’un al costat de l’altre al llarg de la història. El de Caín el constitueixen tots els que tenen Satanàs com a pare espiritual i que es caracteritza per la violència en general i la que es fa contra la dona en concret. Amb Set s’inicia la dinastia dels qui són fills de Déu i que s’hi entra per la fe en Jesús. Dinastia que es caracteritza pel seu pacifisme i pel respecte a la dona en concret. És un resumen molt comprimit. Hi trobarem més llum quan en el Nou Testament l’apòstol Pau escrivint als cristians d’Efes tracta el tema del matrimoni, ensenyança aplicable a les relacions home-dona en l’àmbit social. Un tema que s’esquiva i que trobant-se en la Bíblia és Paraula de Déu: “Sotmeteu-vos els uns als altres en el temor de Déu” (Efesis 5:21). Doncs bé, aquest sotmetre’s l’un a l’altre en el temor de Déu és la base de l’estabilitat matrimonial i del canvi de mentalitat vers la dona. L‘anarquia en el matrimoni com en qualsevol altra institució crea desordre perquè no hi ha autoritat reconeguda que dirigeixi. Déu és l’autoritat suprema que delega autoritat al marit: “Esposes sotmeteu-vos als propis marits, com al Senyor, perquè el marit és el cap de la muller, com també el crist és el Cap de l’església, i Ell és el Salvador del cos. Així que, tal com l’església està sotmesa al Crist, així també les mullers als seus propis marits en tot” (vv. 22-24). Hem de tenir en compte que el matrimoni és una analogia de la relació de Crist amb la seva església. Si no s’entén això es impossible entendre el matrimoni cristià. “Marits estimeu les vostres pròpies mullers, així com també el Crist va estimar l’església, i es va lliurar Ell mateix per ella…Així que els marits han d’estimar les pròpies mullers com els propis cossos. Qui estima la seva muller s’estima a si mateix…Però, que cadascú de vosaltres també estimi la seva muller com a si mateix, i la muller respecti el seu marit”  (vv.25,28,33).

Aquest text sobre el matrimoni ens transporta á l’Edèn quan el Creador va instituir el matrimoni abans que el pecat pogués fer la seva malifeta: “Per això l’home deixarà el seu pare i la seva mare, i s’unirà a la seva dona, i tots dos seran una sola carn” (v.31 i Gènesi 2: 22-24). Crist restaura la relació que el pecat va trencar.

Octavi Pereña i Cortina