QUI PERDONA ELS PECATS?

“El  Concili de Trento, es va pronunciar contra els reformadors declarant que Crist va comunicar als apòstols i als seus legítims successors la potestat de perdonar i retenir els pecats, a fi que es reconciliessin realment amb Déu els fidels que caiguessin en pecat després del baptisme. Aquest poder de perdonar pecats no abraça solament el de predicar l’Evangeli del perdó dels pecats, com era la interpretació que donaven els reformadors, sinó a demés la potestat de perdonar realment els pecats” Dz894.913.

Els escàndols de la pederàstia que es destapen en els mitjans de comunicació, que tenen fonament, ha obligat al papa Francesc a prendre mesures dràstiques que en un principi només s’aplicaran a la Ciutat del Vaticà. La premsa també se’n fa ressò i a més dels treballs dels articulistes els vinyetatires no es queden amb  els braços creuats i s’hi afegeixen al grup  crític amb l’Església catòlica.

Accidentalment va caure a les meves mans un exemplar del diari ARA del 26/03/2019, a la Contra hi apareix una vinyeta de Farreres. L’escenari és un monestir, ¿una al·lusió a Montserrat afectat també per la plaga de la pederàstia catòlica? En un segon pla tres monjos amagats darrere d’una columna observen atentament. En primer pla el prior conversa amb un matrimoni. L’home ensenya la foto d’un bisbe amb un nen. El prior els diu: “La persona que vostès acusen d’aquestes coses terribles va morir fa temps en la pau dels justos”. L’home li respon: “És el que té de bo aquesta religió: et penedeixes de tot a l’últim moment i quedes perdonat”. La dona afegeix: “després ja et poden fer sant”.

L’Església catòlica es va equivocar quan va decidir rebutjar el poder de perdonar  els pecats només amb la predicació de l’Evangeli, que era la interpretació dels reformats i hi va afegir la potestat de perdonar realment els pecats. Luter, que l’únic  que perseguia era la reforma de l’Església per conduir-la a la senzillesa evangèlica. No se’n va sortir i fins avui la reforma de l’Església catòlica no ha començat. El Concili de Trento, definint el dogma catòlic, va tancar la porta a la possibilitat d’una autèntica reforma de l’Església catòlica.

La Contrareforma catòlica només va ser un maquillatge que servia per mantenir intacta la font de la corrupció denunciada pels reformadors a causa d’auto divinitzar-se i auto atorgar-se el poder de perdonar realment es pecats que és una facultat exclusiva de Déu que el concedeix exclusivament per la fe en el Nom del seu Fill Jesús.

La decisió catòlica de seguir conservant el suposat poder de perdonar realment els pecats va fer Déu petit l l’home gran. Això va aconseguir que en lloc d’edificar els fidels “sobre el fonament dels apòstols i profetes, essent Jesucrist la pedra angular. En Ell tot l’edifici coordinat harmoniosament , va creixent per esdevenir un temple sant en el Senyor, en Ell, també vosaltres hi sou juntament edificats per a ser habitació de Déu per l’Esperit” (Efesis 2: 20-22).

L’Església catòlica en deixar d’edificar-se sobre l fonament de la Paraula de Déu representada per les ensenyances profètiques i apostòliques, sent Jesucrist  la pedra de l’angle, ho fa sobre la sorra. Malgrat que l’Església catòlica considera que és una de les tres religions  monoteistes, de fet és politeista. En fer-se gran creant la munió de verges i sants que adora, a Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist a prou feines se’l té en compte. Com diu Jesús, una casa edificada sobre un fonament tan feble com és la sorra, en aquest cas, del politeisme, no pot resistir els embats satànics. La prova ho és la corrupció que aflora.

L’Església catòlica ha de retornar a l’ensenyança dels reformadors que és el que ensenya la Bíblia: Els pecadors són perdonats exclusivament per la fe en Jesús. Si no ho fa, Déu seguirà sent un Déu petit i l’home usurpa el lloc que li correspon a Ell.

Enaltint el poder de Déu de perdonar els pecats el salmista escriu: “Feliç el qui té perdonada la transgressió, i cobert el seu pecat. Feliç l’home a qui el Senyor no li compta la iniquitat, i en el seu esperit no hi ha falsedat. Mentre callava, els meus ossos es consumien en el meu gemegar tot el dia. Perquè dia i nit la teva mà pesava damunt meu: la meva vitalitat es tronava en secades d’estiu. Vaig declarar el meu pecat davant teu, i no vaig encobrir la meva iniquitat. Vaig dir: Confessaré contra mi les meves transgressions al Senyor. I tu vas perdonar la iniquitat del meu pecat…Tu ets el meu recer, tu em guardes de l’angoixa, tu m’envoltes amb càntics d’alliberament”                      (salm 51: 1-5,7).  

Una església que ensenya els seus feligresos   a confessar a Jesús els  seus pecats perquè els perdoni  i a caminar en novetat de vida amb el poder de l’Esperit Sant, mai serà escarnida amb vinyetes com l’esmentada en aquest escrit.

Octavi Pereña i Cortina