PERDÓ FÀCIL
En el segle XIII el mallorquí Ramon Llull va
escriure: “Jesucrist no conversa amb nosaltres en aquesta vida. Per això
l’Esperit Sant ha ordenat que sigui concedit al prevere l’administració
d’aquest sagrament de la penitència amb les seves mans i amb les seves
paraules. Ell és l’instrument de Jesucrist que lliga amb justícia i perdona amb
misericòrdia. Per això el prevere exigeix que el pecador tongui contrició i que
faci confessió i satisfacció pels seus pecats”
El concili de Trento celebrat en el segle XVI
va decretar tres coses respecte a la confessió auricular:
·
La confessió és una institució
sagramental del Crist.
·
Els sacerdots reben de Déu la
facultat de perdonar pecats
·
La confessió a l’oïda del sacerdot
és necessària per a poder rebre el perdó diví.
Una declaració del
papa Francesc: “Déu sempre ens perdona, Déu no es cansa de perdonar i nosaltres
no hem de cansar-nos mai d’anar a demanar-li perdó. El perdó de Déu se’ns dóna
a l’Església, se’ns transmet a través del ministeri d’un germà nostre, el
sacerdot, que és un home que, com nosaltres, també té necessitat de
misericòrdia. Per això els sacerdots han de confessar-se, i també els bisbes:
tots som pecadors. Fins i tot el papa es confessa cada quinze dies, perquè el
papa és un pecador. El confessor escolta el que li diu, m’aconsella i em
perdona, perquè tots tenim necessitat d’aquest perdó”. Aquestes paraules papals
semblen molt boniques, però són un pastís enverinat ja que fan dependre el
perdó de Déu de la mediació de l’Església i el poder que aquesta s’autoatorga
de concedir als seus sacerdots el poder
de perdonar pecats, poder que pertany exclusivament a Déu. Les paraules papals
estan en línia amb les resolucions del concili de Trento. Encara que les
paraules del salmista no es refereixen a la confessió auricular es poden
aplicar perfectament a aquells que confien en homes perquè els perdonin els
seus pecats: “No confieu en prínceps, en un fill d’Adam, en qui no hi ha
salvació. El seu esperit se’n va, torna a la terra, en aquell mateix dia les
seves intencions s’esvaeixen” (Salm 146: 3,4). Confiar en l’home perquè els
seus pecats siguin perdonats rep la reprovació de Déu: “Així diu el
Senyor: Maleït l’home que confia en
l’ésser humà, i posa en la seva carn la seva força, i el seu cor s’aparta del
Senyor” (Jeremies 17:5). La confessió
auricular té la virtut de desviar la lleialtat a Déu i dipositar-la en una
institució i els seus ministres, per
molt que sigui el seu renom: “Cap servent no pot servir dos senyors perquè o
avorrirà l’un i estimarà l’altre, o es dedicarà a l’un i menysprearà l’altre.
No podeu servir Déu i la riquesa (home)” (Lluc 16:13).
Lluís Martínez
Sistach, arquebisbe de Barcelona, pregunta: “Però què ho fa que sempre, i avui
més, ens costa tant acostar-nos al sagrament de la penitència per aconseguir la
gràcia de Déu i reconciliar-nos amb Ell? L’Església, en lloc de penedir-se per
haver abandonat la Paraula de Déu per seguir tradicions i filosofies humanes,
agreuja encara més el descarrilament quan per facilitar la confessió auricular
aposta per la confessió digital.
Llúcia Ramis, en el
seu escrit La redempció portàtil, és
explícita: “El sentiment de culpa és tan insuportable que al final buides el
pap, amb les conseqüències que comporta. Això té els dies comptats gràcies a una
nova aplicació per la qual la santa Església et redimeix els teus pecats
mitjançant un Tinder de la confessió…L’invent sembla fet a mida per a antics
ministres de l’Interior. Imaginem que deixes anar una mentida de les grosses, i
la feina te treu tant de temps que tens por de no trobar el moment
d’agenollar-te davant del teu confessor de confiança, en aquest cas aniries
directe a l’Infern. Ara, a través del mòbil, pots tenir una cita amb el capellà
que et donarà el perdó. Tant se val si robes uns milions, o injuries, o comets
perjuri, o ets infidel a la teva esposa o al teu marit. Ja no has de carregar
amb el pes del pecat. In nomine iPhone
Androidet spiritus Sancti”.
El perdó fàcil que
ensenya Llúcia Ramis amb l’aprovació papal no és el perdó que ensenya la
Bíblia. Penso que el Salm 51 que va escriure el rei David després d’haver estat
amonestat pel profeta Natan a causa del seu adulteri i l’assassinat del marit
de la seva amant, aclareix la manera com Déu perdona, dirigint-se a Déu sense
mediació sacerdotal, escriu: “Compadeix-te de mi, Déu meu, segons la teva
misericòrdia i d’acord amb la multitud de les teves misericòrdies, esborra les
meves transgressions. Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del
meu pecat. Perquè reconec les meves transgressions, i el meu pecat és sempre
davant meu. Contra tu, particularment contra tu he pecat, i he fet el mal als
teus ulls, a fi que siguis trobat just quan parles, i pur quan jutges” (vv.
1.4).
Jesús que salva el
poble de Déu dels seus pecats li diu a la dona que havia estat sorpresa en
adulteri i els seus acusadors la volien apedregar: “Jo tampoc no et condemno.
Vés-te’n i no pequis més” (Joan 8:11). Jesús pot perdonar la dona pecadora
perquè sent el Messies, i en compliment de les Escriptures va ser enlairat com
la serpent de bronze en el desert. Com diu l’apòstol Pere: “Ell mateix va
portar els nostres pecats en el seu cos
sobre la fusta (la creu), a fi que nosaltres, havent mort als pecats, visquem
per a la justícia: per la seva ferida vam ser guarits” (1 Pere 2:24). En el
perdó de Jesús no apareix per enlloc la mediació sacerdotal.
Octavi Pereña i Cortina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada