MISERICÒRDIA DIVINA

Fa un any el papa Francesc va concedir que els capellans durant l’Any de la Misericòrdia poguessin perdonar el pecat d’avortar. Al final de l’Any torna a parlar per prorrogar a perpetuïtat el poder de perdonar aquest pecat que fins ara havia estat potestat  d’una autoritat superior al sacerdot. La pregunta que ens hem de fer és: ¿D’on ha sortit la idea que el clergat s’autoatorgui el poder de perdonar pecats? Només hi ha dos textos on poder-se agafar per defendre aquesta idea. L’un són les paraules que Jesús va dir als seus deixebles el mateix dia de la seva resurrecció: “Als qui perdoneu els pecats, els són perdonats;  als qui els retingueu els són retinguts” (Joan 20.28). L’altre, amb un abast més ample Jesús va dir als seus oients: “En veritat us dic: tot el que lligueu sobre la terra, serà lligat en el cel; i tot el que deslligueu a la terra, serà deslligat en el cel” (Mateu 18:18). Els apòstols mai van pretendre posseir el poder de perdonar pecats de la manera com ensenya l’Església catòlica. El poder de perdonar pecats que tenien era indirecte i era la conseqüència de la predicació de l’Evangeli. Els qui creien en Jesús se’ls perdonaven els pecats. La misericòrdia divina es manifesta en aquells que creuen en Jesús que “salva el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1:21). Quin paper hi juga Jesús si els homes s’atorguen el poder de perdonar pecats? Els apòstols i els seus deixebles i per extensió tos els deixebles dels apòstols al llarg de la història han estat i són vehicles de la transmissió de la misericòrdia de Déu mitjançant la predicació de l’Evangeli. “Per tant, la fe ve de l’escoltar, i l’escoltar la paraula de Déu” (Romans 10:17).

Felip, un dels set escollits per ajudar els apòstol, un àngel li va dir que anés al camí que va Jerusalem a Gaza. Es posa en camí i es troba amb un home que assegut en el seu carro anava llegint el profeta Isaïes sense entendre el que llegia. Felip se li acosta i li diu que el text que no entenia es referia a la mort de Jesús per expiar els pecats de les persones. L’evangelista li parla de Jesús i l’home va creure que Jesús és el Fill de Déu, el Salvador. En separar-se, l’eunuc etíop “va continuar el seu camí ple de goig”        (Fets 8: 26-39).

L’evangeli de Mateu acaba amb aquestes paraules de Jesús: “m’ha estat donada tota potestat en el cel  i sobre la terra. Aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i el Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. I heus aquí jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi del temps”  (Mateu 28: 18-20). Quina ocasió perduda per dir-los als seus deixebles que els donava el poder de perdonar pecats!

El salmista fa aquest clam: “respon-me quan crido, oh Déu justícia meva”                     (Salm 4:9). David, el salmista no creu que sigui sense pecat quan considera Déu la seva justícia En el Salm 51 descriu perfectament el sentit que té que Déu sigui la seva justícia: “Compadeix-te de mi, Déu meu, segons la teva misericòrdia: d’acord amb la multitud de les teves misericòrdies, esborra les meves transgressions. Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat. Perquè reconec les meves transgressions , i el meu pecat és sempre davant meu” (Salm 51: 1-3). Amb el que la Bíblia ens diu de David no se’l pot considerar un home bo. Ens diu que va ser un adúlter i que va fer matar l’espòs de la seva amant. Havent estat perdonat per la fe en el Messies que havia de venir, suplica: “Purifica’m amb hisop i seré net: renta’m i esdevindré més blanc que la neu” (v. 7). El llenguatge de David és simbòlic i es refereix a la sang que es vessava en els sacrificis. La sang dels animals immolats representava la sang de l’Anyell de Déu que esborra el pecat del món. El que la sang dels anyells no aconseguia perquè era simbòlica “la sang de Jesucrist (vessada un sol cop), el seu Fill (de Déu) ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1: 7). “Justificats, doncs, per la fe, tenim pau amb Déu per mitjà del nostre Senyor Jesucrist”  (Romans 5:1). Per la fe en Jesucrist Déu declara just el pecador perquè Jesús en la creu carrega amb el pecat del pecador i paga el deute que tenia amb Déu. Hem estat comprats per a Déu al preu de la sang de Jesús el seu Fill. Això fa possible que els pecadors verament penedits es puguin veure “més blancs que la neu”. El pecador, sense intervenció de l’home, es fa seva la misericòrdia de Déu invocant el Nom de Jesús que salva els pecadors. No fa falta la intervenció humana. Quan això passa, en lloc  de gaudir la misericòrdia divina un s’embolcalla de confusió espiritual i n pot continuar el camí ple de goig. Li manca la certesa d’haver-se reconciliat amb Déu.

Octavi Pereña i Cortina