L’ESCÀNDOL POLÍTIC

Espanya és un desgovern i els polític que han de posar ordre al desgavell que han creat es limiten a culpar-se mútuament i eviten exclamar un mea culpa perquè tots ells tenen un cert grau de responsabilitat per la situació caòtica creada. En lloc de mirar la palla en l’ull de l’opositor polític s’haurien de mirar el propi ull  i se n’adonarien que hi tenen una biga. Si la culpa de l’altre és gran pel desori existent, la pròpia és monumental. Què passa perquè els polítics no tinguin una mica de seny i deixin de comportar-se com criatures mal criades? ¿Tant difícil és veure els problemes que té el país i que necessiten una solució urgent? Les solucions a mitges no resolen els problemes, tot el contrari, els perllonguen i l’agonia nacional es generalitza.

La majoria dels polítics capdavanters són universitaris. Tenen una acurada formació acadèmica, però no han aprés a solucionar problemes. Les solucions que donen agreugen encara més els embolics en que es posen. Els manca seny per desfer el garbuix que han creat mirant els assumptes d’Estat des de la perspectiva egoista dels interessos de partit. Proclamen als quatre vents patriotisme quan en realitat es preocupen dels interessos propis i dels lobbies que els financen. Els interessa conservar la poltrona, no el benestar dels ciutadans.

Espanya segueix amb un govern en funcions i els polítics que aspiren a governar-la només pensen en consolidar les seves prebendes sense importar-los els sacrificis que ha de suportar la població a causa de les retallades i de la corrupció sense entranyes dels qui administren els impostos que paguen els ciutadans. Ni el PP, el partit més corrupte de tots, que hauria d’entonar un sentit mea culpa pel desvalissament a que ha sotmès les arques públiques, ni el partits que opten per presidir el govern, amb el silenci que despleguen davant la corrupció donen a entendre que tenen molt poc interès per acabar-la. Als ciutadans ens dóna la impressió que haurem de seguir pagant el peatge que redueix el nostre benestar: Sanitat, educació, serveis socials…sota mínims. Mentre la població sofreix, els candidats  a governar Espanya passen el temps acusant-se mútuament. Els altres són els dolents. Nosaltres el bons de la pel·lícula. En un moment en que la salut, les vides de milers de persones estan en perill, sobren les bones paraules. El que manca són obres. La voluntat de regenerar Espanya es manifestarà caminant vers la justícia social. Les paraules se les enduu el vent. L’encaixada de mans que surt a les fotos, no és garantia del compliment del pacte. Els polítics se n’aprofiten de la credulitat dels votants que segueixen posant les paperetes dins de les urnes. Espanya té els governants que es mereix.

La manera de fer política, no solament a Espanya. Europa també està submergida   en un fangar de corrupció i d’incompetència del que no se sap com sortir-se’n. La tendència vers la seva desintegració començarà a canviar segons quin concepte tingui de l’ésser humà. Joan Fontrodona, diu: “La manera de dirigir seria diferent si entenem que l’ésser humà és un animal evolucionat que es mou per instints, o és un element que té sentit en funció d’un tot, o un ésser que mereix ser tractat amb certa dignitat, o fins i tot si és una criatura feta a imatge i semblança de Déu”. Si es tingués en compte que totes les persones són creades a imatge i semblança de Déu es tindria una manera diferent de governar i de dirigir les empreses. Això implicaria tractar-les amb la dignitat que es mereixen.

Malauradament, el concepte de l’ésser humà creat a imatge i semblança de Déu avui no és políticament correcte, ara no toca. La persona se la considera el resultat de l’evolució amb la qual cosa se la considera un objecte d’usar i llençar. L’explotació de l’home per l’home n’és la conseqüència d’aquesta filosofia. Quina explicació es dóna a l’explotació del treballadors en les fabriques  tèxtils  i en les mines en els països subdesenvolupats, manera de fer que posa els seus propietaris al capdamunt en el rànquing  de les fortunes més grans del món?

La tendència de l’explotació del l’home per l’home només es podrà capgirar si es considera que l’home ha estat creat per Déu a la seva imatge i semblança. Això només serà possible si es deixa de creure que l’ésser humà és producte de l’evolució i que ha estat creat per un Ésser  preexistent a la creació. És sorprenent que en siguin molts els que com Joan Drudis i Mauri, astrònom, diguin que “som una mena de sense necessitat de Déu i no pas perquè hàgim provat la no existència de Déu”. Mentre la creença general segueixi igual, serà impossible posar fi a l’explotació de l’home per l’home.

Octavi Pereña i Cortina