SHAKESPEARE I CORRUPCIÓ

Un comentari sobre Hamlet  m’ha recordat l’origen de monaquisme. Comparteixo el comentari sobre el personatge que Josep Maria Ruiz Simon cita en el seu el seu escrit La corrupció de Hamlet: “Andrew Fitzmaurice va argumentar molt persuasivament que, als ulls dels contemporanis del dramaturg anglès, Hamlet no era un subjecte morbosament incapaç d’actuar, sinó un home que havia decidit retirar-se d’una vida cortesana podrida per la corrupció. Per una corrupció que, com havia assenyalat anys abans La Boéti, teixia piramidalment xarxes d’interessos que atrapaven en la servitud voluntària aquells que s’hi acostaven i garantia així la supervivència del tirà. Continuar fent-se el boig per poder viure tranquil·lament retirat en la vida contemplativa o comprometre’s políticament exposant-se a lluitar contra un règim tirànic que per interès els cortesans feien veure que consideraven legítim”.

La corrupció, especialment la política està fermament arrelada en el nostre país, com revelen les informacions periodístiques que el consistori de València al complet, hi manca l’alcaldessa per estar aforada, està imputat per corrupció. Xarxes mafioses interconnecten les institucions de manera que quan es comença a estirar la corda no se sap fins on portarà la investigació judicial.

Com a cristians no ens hem de deixar atrapar en la xarxa d’interessos clientelistes que garanteixen la supervivència dels cacics i, per tant, de la corrupció. He dit que el comentari  de Josep Maria Ruiz Simon fa de Hamlet  m’ha fet pensar en el monaquisme. El monaquisme cristià va néixer en el segle IV a Egipte i va ser fruit d’un gravíssim error. Els cristians creien que podrien evitar que la corrupció social corrompés les seves persones si es retiraven al desert i fundessin comunitats governades per un ascetisme extrem. No cal portar ulleres  per adonar-se’n que la corrupció també es va instal·lar en aquestes comunitats, doncs, l’home, a causa del pecat de que és portador fa aflorar la corrupció allí on es troba. La història del monaquisme està farcida de malifetes tan o més grosses que les que es donaven en el camp polític i social. Els cristians no ens hem de retirar en indrets  aïllats per por que la corrupció ambiental ens contamini. No és aquest el propòsit de Jesús al cridar-nos al seu servei: “Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya. Ni s’encén una llàntia i es posa sota la mesura, sinó que es posa sobre el portallànties  i fa llum a tots els qui són a la casa. Així ha de brillar la vostra llum davant dels homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és en els cels” (Mateu 5: 14-16).

El cristià no il·lumina amb llum pròpia. Jesús ho deixa clar quan diu: “Jo sóc la llum del món, el qui em segueix no caminarà en la fosca, sinó que tindrà la llum de la vida (Joan 8:12). D’alguna manera el cristià es comporta com la llum del Sol de Justícia que és Crist, quan reflecteix la llum de qui és la llum del món.

Jesús diu que els cristians són la llum del món. Què s’ha de fer amb aquesta llum que som? Jesús ens compara amb una llàntia que s posa en un lloc enlairat que il·lumina la cambra i els presents no es troben en la foscor. Una persona, quan es converteix a Crist encara que segueix estant en aquest món ja no és d’aquest món. Jesús no se l’emporta a un lloc aïllat. La deixa en el mateix lloc on es trobava quan es va convertir perquè il·lumini aquest indret i totes les persones que hi són puguin veure la llum que irradia el nou convers i així tinguin la possibilitat de convertir-se i transformar-se en llànties que il·luminin nous indrets.

La corrupció no s’arrenca de soca-rel amb lleis que la prohibeixen. Muhammad Yunus pioner del microcrèdit i fundador de Grameen Bank i Nobel de la Pau, va dir: “Tothom em demanava que fes un pas endavant i provés de servir el meu país en política. Vaig començar a fer passos tímids primer i després ja més decidits, però quan anava a anuncia-ho oficialment, vaig desistir, perquè vaig veure que s’omplia de corruptes. Els polítics deshonestos m’havien envoltat tot buscant  que la meva proximitat els rehabilités davant la gent. Així que vaig renunciar a fundar un partit i vaig continuar dedicant-me al que millor sé fer: generar oportunitats pels ciutadans”.

Dir que es lluitarà contra la corrupció ven. Els partits regeneracionistes que volen expulsar la corrupció de les institucions fracassaran en el propòsit perquè la corrupció és inherent a l’ésser humà no convertit a Crist que fa de l’home vell donat a la injustícia en un de nou que persegueix la justícia. La persona que es guiada per Satanàs que és el pare de la mentida, en Crist és una persona que té a Déu per Pare. Tenir a Satanàs com a pare o a Déu com a Pare la conducta humana és totalment distinta. Vista la situació actual els cristians encara tenim molta feina a fer com a llànties que irradien la llum de Crist.

Octavi Pereña i Cofrtina