MATERIA DOLENTA
Un tal
Gonzalo, advocat de 35 anys i en l’atur des de en fa tres descriu d’aquesta
manera la seva situació: “La meva vida ha caigut en un pou, tant és així que he
tornat a casa la mare. Prenc un antidepressiu i vaig al psicòleg des de fa molt
de temps, però no trobo el meu lloc en el món. Deixaré el psicòleg perquè no
m’ajuda i em cobra una quantitat exagerada. Sento que estic de dol per mi
mateix i sento que part de mi s’ha anat morint en aquests últims anys”. El
retrat que Gonzalo fa de si mateix es deu reproduir en moltes altres persones
durant aquesta llarga temporada de crisi i de moment no es veuen indicis
tangibles que retrocedeixi. La crisi aguanta encara que el president Rajoy
digui que s’albira una millora en l’horitzó del 2015. L’atur es manté. La crisi
econòmica persisteix i els trastorns mentals segueixen fent la seva feina
destructiva. Com Gonzalo moltes persones segueixen tenint necessitat d’ajut.
Un
psiquiatre li va dir a William Barclay,
pastor evangèlic i comentarista bíblic: “Tot el bé que un psiquiatre pot
fer és despullar una persona fins arribar al que és essencial de l’home i, si
el que és essencial és matèria dolenta , no hi res afer. Aquí és on tu hi
entres”. El psiquiatre té raó. Analitzant en la consulta els problemes dels
seus pacients arriba a la conclusió que el que és essencial en l’home “és
matèria dolenta”. Aquest descobriment no és una troballa de la psiquiatria
moderna. Des de fa gairebé 5.000 anys que la Bíblia que és paraula de Déu ve
dient que el que és essencial en l’home “és matèria dolenta” i ho resumeix en
un sol mot: pecat. Aquest mot és tabú i no se’l té en consideració.
L’ésser humà prefereix afirmar que és “matèria dolenta” que es pot guarir amb píndoles i teràpies de
grup abans que reconèixer que és pecador, que és una persona que transgredeix
la Llei de Déu i que Déu pot regenerar la matèria dolenta i transformar-la en
una de bona. Mentre es segueixi considerant que la “matèria dolenta” sigui una qüestió clínica que té solució en
el sofà del psiquiatre no tindrà cap
inconvenient en seguir pagant quantitats exagerades per parlar de les
neures que el pertorben. En el moment que s’entén que el problema bàsic de
l’home no és clínic sinó espiritual arriba l’hora en que el psiquiatre és a
punt de perdre un client ja que s’obre la porta que condueix a investigar en la
Bíblia per absorbir el missatge guaridor que es troba en les seves pàgines.
És cert
que la consulta del psiquiatre pot momentàniament alleugerir les penes. Es diu:
com que les persones ja no van al confessionari a compartir les afliccions amb
el mossèn, aquesta pèrdua s’ha substituït pel científic sofà del psiquiatre. És
en la pregària al Pare de nostre Senyor Jesucrist on les pesades càrregues
emocionals canvien d’espatlla i deixen de ser un fardatge de mal pair.
“El
missatge de la Bíblia”, diu Jeff Munroe, “pel que fa la fe és clar. No té
sentit preocupar-se per tot allò que no podem controlar. El que sí podem
controlar és com donem resposta al desafiaments i on posem la nostra confiança.
No podem controlar la vida però sí podem controlar la resposta que li donem”.
Donar-se cops de cap contra els impossibles, si porta a algun lloc és
agreujar l’estat emocional de qui se’ls
dóna. És per això que durant aquesta crisi de llarga durada s’ha incrementat el
nombre de consultes psiquiàtriques i el consum exponencial de fàrmacs contra
l’estrès i ansiolítics.
David,
que havia de ser rei d’Israel es trobava en una situació molt complicada. Degut
a la persecució a que estava sotmès de part del rei Saül, David es va veure
obligat a buscar refugi en territori del filisteu Aquix, rei de Gat. El príncep
filisteu li va donar la ciutat de Siclag com a lloc de residència. Es
reprenen les hostilitats entre filisteus
i israelites i David ha d’anar a lluitar contra els seus germans israelites al
costat d’Aquix. Els altres prínceps filisteus no accepten la participació de
David en la batalla per por que durant el combat es posés al costat de Saül per
tal de recuperar el seu favor. Torna a Siclag i la troba cremada i les seves
dones, fills, bestiar i altres béns desapareguts. Davant la desolació que
contemplen els seus ulls “David estava molt angoixat, perquè el poble havia
parlat d’apedregar-lo. Perquè l’ànima de tot el poble estava amargada, cadascú
pels fills i per les seves filles”. David, en lloc de deixar-se guiar per la
frustració general i els laments que no porten enlloc “es va enfortir en el
Senyor el seu Déu” (1 Samuel 30:6). Per a David el Senyor era el seu Castell de
refugi, la Roca que impedia que la inundació l’arrossegués al desastre. La
situació era molt dolenta i en lloc de deixar-se portar per les queixes i
acusacions contra Déu fent-lo culpable de la seva dissort, “va consultar el
Senyor” (v.8).La història subsegüent deixa ben clar que val la pena enfortir-se
en el Senyor i buscar el seu guiatge. Si en lloc de deixar-se guiar per Déu
hagués permès que la “matèria dolenta” hagués pres la direcció de la seva vida
mai no hauria aconseguit la glòria que va tenir.
Octavi Pereña i Cortina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada