MAL DE VENTRE

Jenifer Lawrence, actriu guanyadora del premi Oscar, als seus 25 anys ha gravat la primera escena de llit durant la filmació de <i>Passenger</i>. La filmació no va ser fàcil. Segons va explicar l’actriu es va emborratxar per calmar la forta ansietat que l’ofegava. Això li va portar a tenir més ansietat. Quan va arribar a casa pensava: “Què he fet? No ho sé”. Va assegurar que “era la primera vegada que feia petons a un home casat, i la culpa és la pitjor sensació que tens a l’estomac. Sabia que era la meva feina, però no li podia dir això al meu estomac”. Va trucar la seva mare per preguntar-li: “¿Podries dir-me que està bé?”…”Era molt vulnerable, i no saps que és massa. Vols fer-ho bé, vols que tot sigui real, però llavors…Ha esta la vegada que he estat més vulnerable en la meva vida”. Quan va penjar el telèfon es va preguntar. ”¿Serà que m’acaba de dir que està bé?”

Els sentiments de Jenifer Lawrence davant d’una escena eròtica en una pel·lícula no s’adiu  amb la llibertat sexual del nostre temps. S’ha de tenir en compte que el llibertinatge sexual que predomina avui no s’hi ha arribat per generació espontània. La reacció de l’actriu davant el rodatge d’una escena de sexe perquè així ho exigia el guió és l’inici d’un procés que la portarà a repetir escenes luxurioses amb més facilitat. La sensació de culpa que l’actriu va sentir perquè volia que l’escena semblés real té una certa semblança amb el fumar. En l’adolescència, quan per voler imitar els més grans s’encén la primera cigarreta et ve un atac de tos. S’escanya i es troba molt desagradable l’experiència tinguda. A mesura que es va repetint l’acció d’encendre una cigarreta l’experiència desagradable va desapareixent sent substituïda per una altra de plaer. Inspirar el fum amb força fins fer-lo arribar a les profunditats del pulmó, extasia. La sensació de plaer és indescriptible. Amb els anys sorgiran les patologies. De moment, però, inhalar profundament el fum de la cigarreta és la millor cosa que et pot passar.

Jenifer Lawrence ha tingut la valentia de confessar públicament la mala sensació estomacal que li va produir haver de gravar la seva  primera escena  de sexe. Si en el futur ho ha de repetir cada cop que ho faci ho farà amb menys sentiment de culpa fins que les farà com la cosa més natural. Així i tot, el que no està bé no està bé encara que es digui tot el contrari. La consciència no arriba mai a endurir-se de manera que estigui totalment insensibilitzada. El pecat no confessat a Déu i perdonat es cobra un peatge molt car: alcohol, drogues, ansiolítics…per intentar adormir la consciència acusadora. En alguns casos el sentiment de culpabilitat és tan fort que s’opta pel suïcidi per posar-li fi.

Amb els anys el temor de Déu ha anat perdent pes i el seu declivi l’ha anat substituint la relaxació dels bons costums morals. Destapar-se, l’exposició del cos a ulls que no els pertoca, eliminant la tela dels vestits de bany fins el topless. L’estalvi de roba a la platja poc a poc s’ha anat introduint  en la roba de carrer de manera que pocs espais corporals queden tapats.

Un cosa porta a l’altra. Ser verge fins el matrimoni s’ha convertit en quelcom prehistòric. Ara, amb la filosofia de que tu ets l’amo del teu cos  i amb el que és teu fas el que vulguis, lliuro la virginitat al primer passavolant que es creua en el meu camí. Si un porta una copa de més s’intenta exculpar la immoralitat dient: no me’n recordo. Els fets són els que són i no es pot fer marxa enrere. Quants malsons no són el resultat d’haver creuat la línia roja que protegeix la castedat!

Per a Sally Broon que va ser sexualment activa no s’avergonyeix de rectificar, Diu: ”Sempre he cregut que el sexe és una cosa bona, però que s’ha de reservar pel matrimoni. A la universitat era sexualment activa, a pesar que era agradable sempre hi havia en mi alguna cosa que em deia que no era correcte fer-ho. M’ho podia justificar perquè estava enamorada, però, el sexe abans del matrimoni estava renyit amb les meves creences cristianes …Després del divorci vaig decidir que no tornaria a tenir sexe si no fos que em tornés a casar. Ara sé que el que penso és correcte i que procuraré viure d’aquesta manera. Així que haver escollit esperar fins el matrimoni, encara que en el passat hagi tingut relacions sexuals, crec que és el correcte”. Rectificar és de savis.

En mig del batibull moral que ens està portant a un carreró sense sortida és convenient que ens asseguem en un banc i reflexionem seriosament del que està passant. L’ampli espectre dels danys morals que ens atribolen no són el resultat de factors externs a nosaltres amb els que no hi podem fer res, són el resultat de les nostres pròpies decisions incorrectes. Estem tan confosos que no sabem, distingir entre el que està bé i el que no. Es dóna el cas, però, que molt sovint ens decidim per allò que ens perjudica. La Bíblia ens mostra el símil de la plomada, el cordill que en un dels seus extrems hi porta lligat un objecte pesant que suspès per l’altre extrem serveix per indicar la verticalitat d’una paret. Aquest estri és indispensable en la construcció  si no es vol que s’hagi d’enderrocar una paret que no puja vertical. La Bíblia, utilitzant el símbol de la plomada ens mostra que si es vol viure de manera moralment correcta hem de contrastar el nostre comportament amb l’ensenyança que contenen les seves pàgines. De la verificació es descobrirà el grau de desviament amb que edifiquem les nostres vides. Amb el descobriment en podrem fer el que vulguem però, si no corregim el nostre comportament ens aboquem al desastre. Això es el que està passant avui. Edifiquem les nostres vides pel cataclisme.

Octavi Pereña i Cortina