FERUM DE CORRUPCIÓ

Jesús estava parlant de la fidelitat, es dir, de no trencar la promesa que s’ha fet a algú: l’espós/a, als compromisos polítics, als acords comercials, a Déu. Jesús acaba la seva dissertació amb aquestes paraules: “Ningú pot servir a dos senyors, perquè o avorrirà  l’un i estimarà  l’altre, o estimarà a l’un i menysprearà a l’altre. No podeu servir a Déu i les riqueses” (Lluc 16:13). Entre el variat auditori s’hi trobaven els fariseus que estimaven el diner i es “burlaven d’Ell”. Amb les seves mofes pretenien desentendre’s d’Ell com si el que Jesús deia no anés dirigit a ells. En el fons, però, els preocupaven les ensenyances del Senyor perquè la multitud que el seguia posava en perill el negoci de la religió que els produïa grans guanys a costelles dels fidels als que oprimien. Jesús no era religiosament correcte. Se n’havien de desfer d’Ell.

El tema del diner és de capital importància perquè l’amor desmesurat que se li té és l’arrel de molts danys. Pel diner es mata, es trenquen famílies, els polítics posen  les mans en l’erari públic. Això últim ho posa en evidència un dels casos mediàtics recentment produïts: el de Barcenas que esquitxa la cúpula del PP, el partit que governa a Espanya. Els polítics es mereixen ser vigilats i lligats molt curt.

Algú ha dit que la riquesa li recorda el fem en els camps. Quan n’hi ha un gran munt fa pudor. Quan s’escampa pel camp fertilitza el sòl. El cas Barcenas, Gurtel, Millet i tants d’altres que recentment indignen l’opinió pública perquè hi ha en joc moltíssim diner pel mig, ens obliguen a protegir-nos amb caretes per evitat la ferum infecciosa que desprenen.

Per què els homes fan cua per aconseguir diners al preu que sigui? Per una raó molt senzilla: pensen que amb els diners es pot aconseguir tot allò que els farà feliços: un luxós apartament, un creuer en primera classe, alternar socialment amb la jet-set, vestir models dels grans modistos, adquirir signes d’ostentació:  joies, tractaments de bellesa per a privilegiats, àpats en restaurants premiats amb estrelles Michelin…Aquestes persones es creuen que són riques perquè disposen del millor que els pot proporcionar aquest món. Pobres és el que són realment. Quan els fills se’ls acosten per demanar-los diners pels seus capricis i no per abraçar-los perquè no se’ls estimen, estan posant de manifest la seva pobresa perquè les seves persones no valen res  als ulls de la seva prole malcriada. Es limiten a fer de banquers que financen els capricis dels seus fills que només viuen per malgastar el que no els ha costat res guanyar, en disbauxes que alhora els converteixen en depredadors.

“L’adquisició de tresors amb una llengua mentidera és una vanitat fugissera dels qui cerquen la mort” (Proverbis 21.6). El diner adquirit posant la mà en l’erari públic, mata. Es buscaran subterfugis legals per eludir la responsabilitat d’haver posat la mà en el calaix on es guarden els diners públics. Es pagaran copioses minutes per pagar a famosos advocats amb el propòsit d’aconseguir que prescriguin les causes que tenen obertes i als lladres no els passi res. Passar sí, presumeixen de l’intel·ligents  perquè són capaços d’enganyar tothom, inclús a Déu. Si el final de la història ha de ser aquest, no es necessiten tribunals de comptes, lleis de finançament dels partits polítics i de transparència perquè d’una manera o altra els polítics seguiran untant-se d’oli els dits. I com es justifica el dramàtic final de la mala administració de justícia amb l’excusa de la manca de mitjans que té l’Estat per controlar les despeses, les reunions per tractar el tema de la corrupció política no són res més que cortines de fum per distreure l’electorat.

Si no existeix un Tribunal de Justícia que estigui per sobre de les institucions judicials de que disposa l’Estat ens quedem amb que la Democràcia és la menys dolenta de les filosofies polítiques perquè ens concedeix el dret a picar de peus mentre l’élite política no viatja en classe turística perquè la dignitat dels càrrecs que ostenta no els permet semblant vexació. Es segueixen regalant vestits i complements de marca per presentar-se amb dignitat davant el públic, continuen viatjant amb despeses pagades per treure’s l’estrès que els produeix el treball feixuc que fan servint la ciutadania, participen en disbauxes en les que prostitutes de luxe, expertes en l’art del massatge, els capitostos es poden recuperar de les ferides rebudes durant el aferrissats combats parlamentaris i en les feixugues i tedioses convencions internacionals.

No. No ens conformem amb el dret a picar de peus. Els qui no creuen en l’existència d’un Tribunal Superior de Justícia Celestial que està per damunt de les institucions humanes de justícia, la corrupció tant estesa els corseca l’ànima. Els qui creiem en un Déu just que passa comptes, encara que no amb la rapidesa que voldríem, que dóna a cadascú el que es mereix, ens indignen sí el corruptes. Sabem que en el moment oportú el Jutge dictarà la sentència de culpabilitat. No s’admetran excuses. Els prestigiosos bufets d’advocats no aconseguiran tòrcer la justícia a favor dels seus clients. “ No t’exasperis a causa dels dolents, no envegis els qui fan injustícia: perquè aviat seran tallats com l’herba, i es marciran com l’herba tendra” (Salm 37:1,2)

Octavi Pereña i Cortina