LA PRESÓ REFLECTEIX LA SOCIETAT

Philippe Claudel va dedicar 12 anys de la seva vida com a mestre a les presons. De l’entrevista que li fa Ima Sanchís n ‘extrec algunes reflexions que desitjo compartir amb el lector: “La presó és un reflex de la societat”.

Philippe diu que quan va començar a “treballar amb presos em va obrir els ulls sobre la complexitat de la naturalesa humana i de les trajectòries personals”. No és necessari treballar amb presos perquè un hom se n’adoni de la complexitat de la naturalesa humana. Això sí cal tenir els ulls ben oberts i observar l’entorn sense prejudicis. Si ho fem, ens preguntarem infinitat de vegades: Per què això? Per què allò? Ens sentim neguitosos pel que veiem. Les preguntes, però es queden sense resposta.

Philippe descobreix que els inquilins que s’amunteguen a les presons: “No eren monstres, eren com jo, de vegades prenem un mal camí, fem males eleccions i ens costa de controlar els nostres impulsos”. La diferència de viure entre  reixes i la llibertat es troba en que a la presó es concentren alguns dels que han emprés un mal camí i prenen decisions equivocades. En llibertat aquestes persones estan disperses i els qui no són atrapats in fraganti en algun delicte passen per ser persones bones i honorables. És per aquest motiu que Jesús no se’n fiava de les persones que el seguien: “Perquè Ell els coneixia tots. I no tenia necessitat que ningú li donés testimoni concernent l’home perquè Ell sabia que hi ha dins l’home” (Joan 2: 24, 25). Els qui no som engarjolats no tenim la capacitat de veure què hi ha en l’interior del nostre veí. és per això que sovint se’ns aixeca la camisa.

Philippe Claudel descobreix que a “l’interior de la presó hi havia joves de 18 anys que havien assassinat els seus pares. La primera reacció va ser d’estupefacció, abans de conèixer-los me’ls  imaginava com uns monstres, però una vegada allí em semblaven iguals que els meus alumnes a la universitat”. Les persones nascudes de muller i que no han nascut de nou per la fe en Jesús es comporten com miralls. En mirar-nos en ells ens veiem a nosaltres mateixos. És per això que Jesús ens avisa que no jutgem aquestes persones. Ens ho diu amb la duresa de les paraules com ho fa: “Per què mires la brossa que hi ha en l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que hi ha en el teu propi ull? O, com pots dir al teu germà: Germà, deixa’m treure la brossa que hi ha en el teu ull, si tu mateix no veus la biga que hi ha en el teu ull? Hipòcrita, treu primer la biga que hi ha en el teu ull, i llavors hi veuràs per treure la brossa de l’ull del teu germà” (Lluc 6: 41, 42).

Totes les persones sense distinció de raça i estatus social descendim d’Adam. Estant en els seus lloms quan va pecar, vam pecar amb ell. Si no comprenem que per naixement natural tots som pecadors ens semblarem a Philippe Claudel: “No entenem el que els havia pogut passar per fer aquells actes terribles, els parricides i matricides, eren persones intel·ligents”. ¿Per què persones intel·ligents cometen actes terribles que van més enllà dels que esmenta Claudel: pederàstia, trossejat els fills per danyar el cònjuge, ordenar, assegut en un luxós despatx i escoltant música selecta,  bombardejar hospitals, escoles, infraestructures necessàries pel benestar de la població civil…, sense despentinar-se?

La pegunta tindria resposta si paréssim atenció al que diu la Bíblia sobre la condició humana. La creació, aquest univers infinit   que els telescopis espacials ens l’apropen i ens el mostren amb les fotos que ens envien, es comporta com un llibre obert que ens parla de l’existència de Déu. Cada albada aquest llibre s’obre i la llum del sol ens permet veure la magnitud i bellesa dels espais naturals que ens sorprenen. Arribada la nit, el llibre resta obert i ens mostra la infinitud sideral. David, qui va ser rei d’Israel, en la seva adolescència  pasturava les ovelles del seu pare. Ben segur que durant les vigílies estiuenques, contemplant el cel estelat es va sentir inspirat i va escriure el salm 8, on entre altres coses escriu: “Quan miro els teus cels, l’obra dels teus dits, la lluna i els estels que tu has establert: Què és l’home perquè te’n recordis. i el fill d’Adam perquè el visitis?” (vv. 3, 4). L’autor de l’epístola als Hebreus escriu: “Per la fe entenem que l’univers ha estat format per la paraula de Déu, de manera que les coses que veiem no van ser fetes de les coses visibles” (Hebreu 11: 3). En lloc de creure en Ell, l’ Autor de tot el que existeix es renega d’Ell i l’autoria de la creació se l’atribueix a una causa fortuïta. La incredulitat no és innòcua. Té les seves conseqüències que afecten negativament la nostra existència. “I com que no van aprovar de reconèixer Déu, Déu els va enviar a una ment reprovada, a fer coses impròpies: Estan plens de tota injustícia, fornicació, malicia, cobejança, maldat, plens d’enveja, homicidi, rivalitat, engany, malvolença, murmuradors, calumniadors, avorridors de Déu, arrogants orgullosos, fanfarrons, inventors de maldats, desobedients als pares, desassenyats, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (Romans 1: 28-31)

La periodista que entrevista a Philippe Claudel  li pregunta: “Per què creu que ho feien els actes horribles que esmenta? El professor que durant 12 anys va anar a la presó, respon: “Buscaven algun tipus de disculpa, De vegades sortir de la presó plens d’esperança per a la humanitat, i d’altres deprimits per la gravetat d’alguns crims i la impossibilitat de trobar una solució perquè aquells no continuïn existint”.

Per a l’incrèdul la maldat humana no te solució. Per al cristià, si que en té, perquè la fe en Crist fa bo l’arbre dolent, de manera que a partir de la conversió a Crist  en lloc de fer els fruits dolents acabats d’esmentar, els fa bons. Crist és la solució al problema de la maldat. Al lector li pregunto: Quina és la seva resposta a l’oferiment que li fa Crist? La pilota la té sobre la seva  teulada: creure en Ell, o continuar caminant donant-li l’esquena.

Octavi Pereña Cortina