ESPERANÇA, ¿N T’AMAGUES?

L’escalfament de la Terra amb totes les conseqüències mediambientals que l’acompanyen  no només és motiu de preocupació del científics que estudien les seves repercussions, també ho és per als cristians. Tant és així que “l’1 de setembre líders de les diverses confessions religioses d’arreu del món es reuniran. Serà una jornada mundial de pregària que ens ajudarà a discernir la resposta al crit de dolor de la creació” (Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona. El prelat en el seu escrit “Brots verds” (La Vanguardia, 25/08/2024), redacta: “Si mirem amb ulls esperançats sabrem veure brots verds fins i tot en un bosc calcinat o entre els estralls que provoca una sequera extrema”. El purpurat barceloní segueix escrivint: “El lema d’aquesta iniciativa ecumènica a partir del passatge bíblic de l’apòstol Pau, en que explica que l’univers creat té un dolor intent, com el del part, però no perd l’esperança” (Romans 8: 20-22). El clergue deixa en suspens què significa l’esperança cristiana. Desconec quina serà la conclusió a que arribaran   els líders de les diverses confessions religioses. Sí puc assegurar que la manera com el purpurat presenta el text de l’apòstol Pau és motiu de confusió. Què és que el dolor de part de la creació sigui motiu d’esperança?

Intentaré aportar llum al text de Romans 8 que va des del verset 18 al 29. No es poden entendre els dolors de part que pateix la creació si no es té en compte la maledicció divina que cau  sobre ella a causa del pecat d’Adam: “Perquè has escoltat la veu de la teva dona i vas menjar de l’arbre que t’havia manat dient: No en mengis, la terra serà maleïda per causa teva, amb dolor en menjaràs tots els dies de la teva vida, et produirà espines i cards i menjaràs les plantes del camp. Amb el suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis a la terra perquè d’ella has estat tret perquè tu ets pols , i a la pols tornaràs” (Gènesi 3: 17-19).

Tenint en compte aquest text estem en condicions d’entendre els dolors de part que pateix la creació. El purpurat barceloní acompanya al text Romans 8: 20-22, el següent comentari: “No perd l’esperança” ¿És fiable? l’esperança que és res més que un estat d’ànim optimista basat en l’expectativa de que el que s’espera passarà, ¿es farà realitat? Indiscutiblement NO. Quantes esperances estèrils no ens han desencisat i frustrat! No és el que  ens diu el text de Romans citat ja que es refereix a una esperança que és sí, sí. No una quimera. És així com s’expressa l’apòstol Pau: “Perquè considero que els sofriments d’aquest temps present no són dignes de comparar amb la glòria que ha de ser manifestada per a nosaltres” (v. 18). Els cristians no caminem per vista sinó per fe. La gloria venidora que esperem que es manifesti és la resurrecció dels nostres cossos mortals que posarà fi als dolors de part de la creació i dels nostres. És una esperança certa i no fugissera perquè està basada en la resurrecció de Crist.

L’apòstol vincula estretament la creació del món material i el de la creació de l’home. Com si fossin membres d’un mateix cos. El que li passa a l’un afecta també a l’altre: “Perquè el desig profund de la creació anhela la manifestació dels fills de Déu” (v. 19). L’apòstol presenta la creació com si fos un ésser viu, amb sentiments, sensible a la maledicció divina causada pel pecat d’Adam. és conscient que l’alliberament de la maledicció divina depèn de la resurrecció dels fills de Déu.

Tant la creació material com l’home pateixen dolors de part: “Perquè sabem que tota la creació alhora gemega i pateix dolors de part fins ara. I no solament això, sinó que nosaltres mateixos, que tenim les primícies de l’Esperit, gemeguem dins nosaltres anhelant l’adopció, la redempció del nostre cos” (vv.22, 23). Quan la redempció dels cossos dels fills de Déu es faci realitat significarà que ha nascut un cel nou i una terra nova en la que sojornarà la justícia en tot el seu esplendor. La criatura ha nascut i els dolors del part ja són cossa del passat.

Malgrat que la plenitud de la salvació avui es gaudeix en esperança des del moment que un hom creu en Crist com Senyor i Salvador és totalment salvat perquè la sang de Jesús li neteja tots els pecats.  No en queda ni un perdut en algun racó. No és parcialment salvada. El que passa és que actualment la salvació no es gaudeix en tot el seu esplendor. Es camina per fe no per vista: “Perquè és en esperança que vam ser salvats, però l’esperança que es veu, no és esperança, ja que allò que es veu, per què ho ha d’esperar encara? Però si esperem allò que no veiem, ho esperem amb esperança”      (vv. 24, 25).

El profeta Isaïes ens dóna un indici de com serà la Terra i amb ella tota la creació el dia que la redempció dels cossos dels fills de Déu sigui realitat i els dolors de part s’hagin acabat perquè la criatura ja hagi nascut sana: “El llop habitarà amb l’anyell, i el lleopard s’ajaurà amb el cabridet, estaran junts el vedell i el lleó jove i l’animal de corral, i un nen petit els dirigirà. i la vaca i l’ossa pasturaran plegades, i els seus petits jauran junts, i el lleó menjarà palla com el bou. I l’infant de llet jugarà vora el cau de l’àspid, i el deslletat estendrà la seva mà al forat del basilisc.  No faran mal ni destruiran en tota la meva muntanya santa perquè la Terra serà omplerta del coneixement del Senyor, com les aigües cobreixen el mar” (Isaïes 11: 6-9). Quan una entreclaror d’un món tan meravellós es contempla en l’horitzó, que és impossible entendre amb tota la seva magnitud, els cristians ens el fem nostre per la fe. ¿Li farà estrany el lector que ho esperem amb tanta vehemència?

Octavi Pereña Cortina