APRENDRE A EDUCAR

L’educació dels fills comença en els pares que han d’aprendre a gestionar el narcisisme que porten dins. El psicoanalista José Ramón Ubieto fa ressaltar que “un pare perfecte és el pitjor que li pot passar. És garantia d’un trastorn mental, perquè no pot estar mai  a la seva altura i això li provocarà problemes d’autoestima i dificultats”. El narcisisme trastoca el concepte que un hom ha de tenir d’ell mateix, alhora, en el cas dels fills, trasbalsa el mètode educatiu en inculcar en els fills el seu narcisisme forassenyat. Ni el pare perfecte ni la mare perfecta existeixen. Acceptar aquesta realitat foragita el narcisisme  i obre els ulls a la realitat. És cert que Jesús ens diu: “Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte” (Mateu 5: 48). “Sigueu” implica que la perfecció encara no s’ha assolit. Que es persegueix. Ho serà en el futur quan la petitesa amb que ens ha transformat el pecat serà transformada en perfecció quan la victòria que Jesús va assolir sobre Satanàs  amb la seva mort a la creu es manifesti esplendorosa  el dia de la seva vinguda gloriosa quan Jesús vingui a buscar el seu poble. Aquesta ensenyança ens porta a ser humils. La humilitat és la característica moral que han de manifestar els pares a l’hora d’educar els fils ja que esborra el concepte de “pare número 1” i “fill 10”. Buscar el fill perfecte ofega i creure que s’és  el pare o la mare perfectes “ocasiona molt estrès,  decepció si no s’aconsegueix” (Cristina Gutiérrez).

Aprendre a educar els fills no s’aconsegueix amb la lectura d’alguns dels molts llibres que es publiquen sobre el tema. No és qüestió de tenir la ment farcida de bons consells. Sovint recordo les paraules que se li atribueixen al filòsof grec Diògenes quan un dia assolellat anava pel carrer portant un llum d’oli encès i es troba amb el rei Alexandre  el Gran que li pregunta. On vas Diògenes amb el llum encès? El savi li respon: “Busco un home” L’erudit  buscava una persona amb una ètica a prova de bombes. Donada la condició humana aquesta persona no existeix. Això ens porta a preguntar-os: Els pares que es busquen: ¿neixen o es fan? Per naixement natural tots ho fem sent fills de Satanàs i per això inclinats a fer el mal. A causa d’aquesta filiació no ens ha d’estranyar que la síndrome de la família perfecta sigui tan predominant.

Els pares que es creuen perfectes volen que els fills siguin també perfectes. Els sotmeten a una pressió tan forta que quan arriben a l’adolescència “no poden suportar-la, deixen el futbol o els estudis, tenen comportaments disruptius fins que s’ensorra el castell de cartes i aquest pla perfecte que tenien els pares, que no entenen què passa” (Cristina Gutiérrez).

L’antídot contra el narcisisme estripador és la humilitat que se la margina per considerar-la degradant per oposar-se al concepte “home alfa” que aconsegueix tot el que es proposa malgrat que el resultat sigui el fracàs que s’intenta amagar amb el consum de begudes vigoritzants, drogues, alcohol, ansiolítics i antiestressants. Els pares perfectes com a persones són un desastre. Malviuen i fan malviure les persones acostades.

L humilitat que es rebutja no és símptoma de feblesa sinó de fortalesa. La Persona que ha encarnat la humilitat en la màxima potència ha estat Jesús i no es pot dir d’Ell que fos un fracassat. Els miracles portentosos que feia no eren obra d’un fracassat. A un frustrat, “les multituds s’admiraven del seu ensenyament, perquè els ensenyava com qui té autoritat , i no com els escribes” (Mateu 7: 28, 29). Trobant-se penjat a la creu els seus enemics se’n burlaven d’Ell, dient-li: “Tu que destrueixes el santuari i que en tres dies l’edifiques,  salva’t a tu mateix. Si ets Fill de Déu baixa de la creu” (Mateu 27: 40). Per amor a nosaltres Jesús va morir en la feblesa, però al tercer dia va ressuscitar d’entre els morts per donar vida eterna als qui creuen en Ell. Va començar el seu ministeri amb un petit grup de pobletans que s’ha acabat convertint en una immensa bola de neu que abraça tota la terra. La humilitat de Jesús és senyal de poder. La humilitat no presumeix, obra; no fa soroll però deixa petjada. A les persones que desitgen ser “número 1” que volen que se’ls victoregi com a triomfadors, a aquests individus vanitosos que pretenen fer-se amos del món, Jesús els diu: “Veniu a mi tots els qui esteu treballats i carregats, i jo us faré descansar. Porteu el meu jou sobre vosaltres, i apreneu de mi que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes, perquè el meu jou és fàcil, i lleugera la meva càrrega” (Mateu 11: 28-30).

Vosaltres els pares que us trobeu  en l’etapa d’haver d’educar els fills i trobeu que la tasca és dura i feixuga, no us avergonyiu d’haver de reconèixer que necessiteu la humiliat que encarna Jesús perquè Ell us donarà la força per continuar sense haver de llençar la tovallola i la saviesa necessària per apropar-vos  a ells que estan marcats per la rebel·lia i que no admeten la correcció. A vosaltres que us sentiu desemparats us diu: “Veniu a mi” perquè jo seré al vostre costat quan defalliu i jo us aixecaré.

Octavi Pereña Cortina