CONFLICTES DESTRUCTIUS

Tan aviat que Adam va pecar, la pau original se’n va anar en orris. Desapareix el pensament únic. Apareixen les divergències quan brollen els pensaments diversos. Gènesi recull el primer cas de conflicte destructiu que té que veure amb el concepte que es té de Déu. Abans de la desobediència les relacions entre Adam i Eva no eren destructives. La pau de Déu era total. Tan aviat com es va presentar el pecat en aquella minúscula societat de sobte va aparèixer la discrepància. Adam acusa Eva del que ha passat. Eva es vol treure de sobre les puces i culpa a Satanàs d’allò que havia fet. De moment es pot dir que els conflictes no eren destructius. Només hi havia retrets. Els conflictes destructius que eren latents surten a la llum quan Caín i Abel són adolescents. Diferien pel que fa a Déu, de com se l’havia d’adorar. La manera de fer-ho la van aprendre dels seus pares. Déu va cosir uns davantals amb les pells d’uns anyells que havia sacrificat per tapar la nuesa dels seus progenitors. Aquests  sacrificis significaven  una molt important doctrina espiritual. Representaven que sense el vessament  de la sang de Jesús que es realitzaria en el compliment del temps, no existeix el perdó dels pecats.

Caín sabia com havia d’adorar Déu. En lloc de fer-ho segons la manera que el Creador els havia mostrat als seus pares va decidir fer-ho  a la seva manera. Portant el fruit de la terra (Gènesi 4: 3). això és una mostra que l’ésser humà  creu que es pot presentar davant Déu oferint-li una ofrena que li ha costat esforç i suor.  En canvi Abel havia entès que sense vessament de sang  innocent un hom no es pot presentar davant de Déu. Li va oferir d’allò més gras de les ovelles. “I el Senyor va mirar amb aprovació Abel i el seu present, però no va mirar amb acceptació Caín i la seva ofrena” (v. 5). Caín enutjat perquè no havia rebut l’aprovació de Déu “es va aixecar contra el seu germà i el  va matar” (v. 8). Ara ja sabem l’origen dels conflictes destructius que esquitxen tan fort.

“La gestió de conflictes és una disciplina desenvolupada, estudiada i per a la qual hi ha professionals  dedicats, especialistes, formadors i fins i tot catedràtics” (anònim). La resolució de conflictes mitjançant  disciplines dissenyades i desenvolupades pels homes no aconsegueixen que “la mona malgrat que es vesteixi de seda, mona es quedi”. Algú ha escrit: “Els conflictes destructius arrasen les cultures corporatives i desbaraten l’harmonia dins de les organitzacions. És un càncer organitzatiu que no admet quimioteràpia, sinó l’eliminació directa del tumor”, aquest càncer té un nom: PECAT i la quimio que el pot extirpar del tot és la sang de Jesús ja anunciada a albada de la Història amb els sacrifici dels anyells fets per Déu per tapar la nuesa d’Adam i Eva. El pecat contamina tan en l’aspecte individual com corporatiu. Comença amb el que ens és més proper: La família. Els esposos no s’entenen i es divorcien. Les relacions entre pares i fills són tòxiques. Si deixem la llar i ens endinsem al carrer descobrim que és un abocador: contenidors cremats, brutícia a dojo, cagades de gos que ens fastiguegen, pisos ocupats i espoliats, xocs al carrer amb l’ús d’armes blanques i de foc, assetjaments sexuals i violacions grupals …Si del carrer ens endinsem en les institucions, què hi trobem? burocràcia excessiva,  corrupció, irresponsabilitat…Si de les institucions saltem a les relacions internacionals, què descobrim a més del que hi ha en les institucions?  Temeritat a l’hora de resoldre conflictes violents que poden passar  de guerres locals, que n’hi moltes i de les no se’n parla, i que ens pot portar a una guerra mundial que pot ser molt catastròfica. Amb Putin i el seu imperialisme aconsegueix que a Europa comencin a sonar els tambors cridant a sometent. En resum, no hi ha un pam  de net.

Davant tantes relacions tòxiques busquem respostes i solucions que no es troben. Ens refugiem en els  valors que ens proporciona la Filosofia i la Religió, però no les trobem. A l’inici d’aquest escrit m’he referit al fet històric de la caiguda d’Adam en pecat amb unes conseqüències còsmiques que duren fins avui i que perduraran fins a la fi el temps. Adam per mediació d’Eva i aquesta induïa per Satanàs va menjar el fruit de l’arbre prohibit. Una de les conseqüències de la Caiguda és el sentiment generalitzat d’odi contra Déu a qui se l’acusa d’haver-nos abandonat.  Si alguna reminiscència queda de Satanàs són les colles de diables que amenitzen les festes populars.

L’autèntic Satanàs es disfressa d’àngel de llum per amagar el seu rostre ferotge en els seus incondicionals esclaus que l’obeeixen servilment difonent mentides sobre Déu entre els éssers humans. Malgrat l’engany a que ens sotmet som corresponsables de l’enganyifa que hem cregut. El lliure arbitri amb que ens ha dotat el Creador, ens permet saber escollir entre el bé i el mal, la veritat i la mentida. Malauradament el lliure arbitri tacat pel pecat ens impulsa a escollir el mal i no el bé, la mentida i no la veritat. Malgrat la situació desesperada en que ens trobem, el desesper es pot transformar en esperança. Com Déu ho va fer amb Adam ens ve a trobar en el cau on ens amaguem i ens diu: Per què t’amagues? Deixa que et vesteixi amb la túnica de lli finíssim, resplendent, que representa que el teu pecat ha estat perdonat i has estat declarat fill de Déu. Digues-li: Tinguis pietat de mi que sóc pecador i això es farà realitat. D’ara endavant deixaràs de ser creador de conflictes destructius.

Octavi Pereña Cortina