L’ESGLÉSIA, AL DIVAN

El periodista Jordi Juan en l’escrit, el títol del qual me l’he apropiat per titular   aquest, (La Vanguardia 5/10/2023), escriu: “L’Església es debat des de fa molts anys entre els partidaris de fidels a les velles tradicions i no deixar-se influir pels canvis de la societat, i aquells que entenen que si lla institució no s’adapta al món on viu serà cada cop més petita i tindrà menys ascendent sobre la ciutadania”.

L’Església Catòlica amb la confusió existent des de les bases fins el papa que és el seu cap institucional, és incapaç d’aportar l’estabilitat que la societat necessita perquè li transmet un humanisme cristià que de cristià en té ben poc. L’estructura de l’Església s’aixeca sobre el fonament de les filosofies que una suau brisa fa trontollar l’edifici. “Així diu el Senyor: Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor” (Jeremies 17: 5).

“L’Església, al divan” ens recorda la imatge de persones amb trastorns mentals ajagudes al divan del psiquiatre. El fet que l’Església Catòlica sigui una institució amb més de dos mil anys d’història, la seva vetustat no és garantia que sigui una institució divina. Amb tants anys d’història a les espatlles Jordi Juan clou així el seu escrit: “La gran pregunta que cal fer-se és si aquesta premissa continua sent avui vàlida amb tantes crisis obertes”. Un dubte que cal esclarir.

L’Església Catòlica no la va fundar Jesús. És el resultat de la desintegració de l’Imperi romà i de fer-se càrrec de les institucions governamentals. El model de govern imperial imperial el va traslladar a l’Església. Jesús empra únicament dos cops el mot església. El que ens interessa és el que està relacionat amb la resposta que l’apòstol Pere dóna a la pregunta de Jesús: “I vosaltres, qui dieu que sóc?” L’impetuós Pere s’avança als seus companys i li diu. “Tu ets el Crist, el Fill del Déu vivent”. Segons Jesús la resposta de Pere no és de la seva pròpia collita: ”I Jesús va respondre, i li va dir: Feliç ets, Simó Bar Jonàs, perquè això no t’ho ha revelat la carn ni la sang, sinó el meu Pare que és en els cels”. Ara apareix en escena el text polèmic: “I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva església, i les portes de l’infern no prevaldran contra ella” (Mateu 16: 13-18). Qui és la pedra? ¿Pere o la fe de Pere que reconeix que Jesús és el Fill del Déu vivent? S’ha gastat molta tinta intentant esbrinar el significat del text. Anem a Pere que ens aporti la llum que necessitem: “Atanseu-vos a Ell (Jesús), pedra viva, rebutjada pels homes. però escollida i preciosa davant Déu”. Segons el Nou Testament que és l’únic que ens pot treure de dubtes ens diu que l’església del Senyor  no es una institució humana per prestigiosa que se la consideri, sinó un edifici espiritual del que cada creient contribueix a la seva edificació: “També vosaltres , com pedres vives, sigueu edificats en una casa espiritual” (1 Pere 2: 5). El Pare “va sotmetre totes les coses sota els seus peus, i a Ell el va donar com  cap sobre totes les coses a l’església que és el seu cos, la plenitud d’aquell que ho omple tot en tots” (Efesis 2: 22, 23). Perquè els creients no siguin “infants fluctuants i enduts per qualsevol vent de doctrina…sinó que, caminant en la veritat en amor,  creixem en totes les coses en aquell que és el cap, el Crist. Per Ell tot el cos coordinat harmoniosament i consolidat per cada connexió del subministrament, segons l’operació que correspon a cadascuna de les parts, produeix el creixement del cos per la seva edificació en amor” (Efesis 4: 14- 16).

L’església espiritual es materialitza en les diverses esglésies locals escampades arreu de la Terra que en el seu conjunt formen la vertadera església de Crist a la Terra, que se la coneix com l’església militant. Cada església local és autònoma i subjecta a l’autoritat de la Bíblia que és la paraula de Déu (Fets 1: 24; 13: 1-3). Els membres de les esglésies que ho són els qui han confessat els seus pecats i batejats en el Nom de Jesús, en coordinació amb els seus pastors són els qui s’encarreguen de vetllar per la puresa doctrinal i de la santedat dels seus membres.

L’Església Catòlica com a institució mai no s’ajaurà al divan del Psiquiatre  celestial. Sí és possible que algun tió sigui rescatat del foc.

Octavi Pereña i Cortina