LA VERGE CONDECORADA

“El Papa condecora la Verge de Montserrat amb la Rosa d’Or”, és el títol que Anna Buj redacta des de la Ciutat del Vaticà. Aquesta condecoració que s’ha concedit a l’estàtua de la Moreneta ens hauria de despertar l’interès  vers la idolatria perquè aquest tema ocupa un lloc destacat en les pàgines de la Bíblia, però que no es realça en les prèdiques sinó que se l’exalça com es fa en la condecoració d’una imatge. Les homilies catòliques guarden silenci al respecte. En el cas de la condecoració de la Moreneta és una exaltació. Una normalització del que és anormal.

De cara a la galeria l’Església Catòlica reconeix que la Bíblia és la Paraula de Déu. En la pràctica la cosa no és així perquè silencia molts textos que per interessos eclesiàstics no interessa tocar. És necessari donar-los a conèixer a no ser que els qui els amaguin vulguin que els seus noms siguin esborrats del Llibre de la Vida (Filipencs 4: 3; Daniel 12: 11).

Qui són  idolatres? Romans 1 : 25 respon la pregunta: Els qui canvien la veritat de Déu per la mentira i adoren i serveixen la creació  en lloc del Creador, que és lloat pels segles. Tot el que s’interposi entre Déu i l’home és idolatria. La idolatria és una falsedat creada per Satanàs que és el pare de la mentira amb el propòsit que l’home no adori Déu. Si es creu en el Pare de nostre Senyor Jesucrist no es té necessitat de posar la mirada en la vanitat d’una imatge perquè el cor és tan ple de Déu que no deixa cap espai buit perquè l’ocupi un intrús. Com som tan oblidadissos, si tenim l’hàbit de llegir la Bíblia des l’inici fins al final i tornar a començar una i una altra vegada, es recordarà que la idolatria és una pràctica que ofèn  a Déu i que causa la mort eterna a qui s’agenolla davant una estàtua.

El Decàleg comença així: “Jo sóc el Senyor el teu Déu…No tindràs altres déus davant meu. No et faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt dels cels, ni del que hi a baix a la Terra, ni del que hi ha dins les aigües sota la Terra, ni et postraràs davant d’ells ni els serviràs, perquè jo, el Senyor el teu Déu, que visito la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació dels qui m’odien, i faig misericòrdia a milers, als qui m’estimen i guarden els meus manaments” (Èxode 20: 3-6).Els idòlatres volen blanquejar la seva desobediència dient que no adoren l’ídol,  sinó el que la imatge representa. Però Déu que coneix les intencions del cor no se li dóna gat per llebre. Afirma amb contundència: “Visito la iniquitat dels pares sobre els fills”.

La declaració que el Decàleg fa de la idolatria, el salmista ens fa aquest advertiment: “No a nosaltres, Senyor, no a nosaltres, sinó al teu Nom dóna la glòria, per honor de la teva misericòrdia, per de la teva veritat. Per què han de dir els gentils (els incrèduls): On és ara el seu Déu? El nostre Déu és en els cels, i tot el que li plau ho fa” (Salm 115: 1, 2). El Déu dels cristians, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, per l’Esperit Sant habita en el creient: “¿No sabeu que sou santuari de Déu i que per l’Esperit habita en vosaltres?” (1 Corintis 3: 16). Per trobar-nos amb Déu no cal desplaçar-se a un lloc concret que es considera espai sagrat perquè en el lloc on es troba el creient, malgrat sigui un espai comú, allí el fidel li pot obrir el cor a Déu. En la conversa que Jesús manté amb la samaritana surt a relluir si la trobada amb Déu s’ha de fer en el temple en Jerusalem o en qualsevol altre lloc considerat sagrat. Fins aquest instant així s’havia de fer. A partir de la resurrecció de Jesús el requisit n’és un altre: “Però ve l’hora, i és ara, que els veritables adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat, perquè també el Pare cera adoradors d’aquesta mena” (Joan 4: 23).

Tornem al salm 115. El que el text diu sobre els ídols hauria de fer envermellir  la cara de vergonya als defensors de la idolatria: “Els seus ídols són plata i or, obra de mans d’home, tenen boques, i no parlen; tenen ulls, i no hi veuen; tenen orelles, i no escolten; tenen nassos, i no oloren; tenen mans, i no palpen; tenen peu, i no caminen; no xerren amb la seva gola. Els qui els han fabricat són com ells, tot el qui confia en ells” (vv. 4-8). És frustrant confiar en una vanitat. Fiar-se  d’una imatge que no és res més que l’obra d’un expert artesà i descobrir que no serveix per ajudar a qui li  demana auxili ha de ser demolidor. El salmista ens exhorta amb aquestes paraules: “Oh Israel, confia en el Senyor! Ell és el teu auxili i el teu escut. Casa d’Aaron, confia en el Senyor! Ell és el teu auxili i el teu escut. Vosaltres que temeu el Senyor, confieu en el Senyor! Ell és el vostre auxili i el vostre escut” (vv. 9-11).

Octavi Pereña i Cortina