UN SEGON, DESPRÉS…¡ESPETEC!

Ningú pot preveure que pot passar després d’un segon. És un dia festiu. Es circula tranquil·lament per la carretera. Per una distracció del conductor el cotxe xoca conta un arbre. El xofer paraplègic. L’esposa i el fill morts a l’acte. L’accident és una imaginació però pot molt bé coincidir amb un dels molts que es produeixen diàriament. El paraplègic es pot preguntar. Per què a mi?

Un dia d’estiu de 1967, que hauria d’haver estat un dia inoblidable per a Joni Erachson Tada, adolescent de 16 anys i les seves germanes que van anar a banyar-se al riu. Joni es llança a l’aigua però el fons no és tan profund com es pensava i es va donar un cop al cap que la va deixar paraplègica. Va pregar per un miracle, però el miracle no es va produir. Malgrat això la fe de Joni es va enfortir i va escriure: “ A vegades Déu permet allò que odia per aconseguir el que estima. Mitjançant malalties pot fer molt bé. No entendrem Déu i la seva manera de fer les coses mentre no estiguem en el cel, però ens dóna moltes pistes  per comprendre que podem confiar en Ell, i que si Ell permet alguna cosa que odia, ha de ser per aconseguir quelcom meravellós. El Pare vol que Crist estigui amb tu i sigui la teva esperança de glòria”.

Cada cop, en aquesta nostra societat hi ha menys tolerància al dolor perquè es recrea en la superficialitat de les xarxes i de l’hedonisme de la publicitat que prometen una felicitat immediata que no poden donar.  Cada prova Deu la pot convertir en un oasi de benestar si es creu en Ell: “Cal que el qui s’atansa a Déu cregui que existeix, i que recompensa els qui el cerquen” (Hebreus 11: 6). Es necessita posseir una bona teologia perquè no totes les existents són de rebut. Com molt bé diu el psiquiatre Christophe André: “Com a metge el meu objectiu sempre havia estat curar, arreglar les coses, no havia entès la importància que tenia el consol quan hi ha una cosa que no es pot solucionar…El consol no és la solució a un problema, però és una ajuda indispensable per enfrontar-se al problema”. Una malaltia crònica, un accident de conseqüències irreversibles, una situació familiar complicada, comencen a ser problemes insolubles quan “no hem aprés que no hem d’agafar quelcom amb força perquè quan ho fem ens fa mal quan el Pare ens obre els dits i ens ho pren” (Corrie Ten Boom, activista cristiana neerlandesa que va protegir a perseguits pels nazis). Ens  ajudarà a no agafar res amb força perquè no ho volem perdre si ens fem a la idea que l’atzar no existeix. Tot està controlat pel Creador i que res ocorre sense el seu consentiment. L’antídot contra el sofriment insuportable és la fe en el Pare celestial que ens conforta en les nostres tribulacions. Si ens rebel·lem contra l’adversitat ens oposem a la voluntat divina que farà que al dolor físic se li afegeixi l’espiritual que el farà més intens perquè el consol del Pare celestial no pot actuar

El consol filosòfic o religiós és un consol egoista que es desvincula del sofriment d’altri. Només interessa el propi benestar. El consol que atorga el Pare  celestial és un consol que té en compte el proïsme que també sofreix: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de misericòrdies   i Déu de tota consolació, que ens consola en tota la nostra aflicció, a fi que nosaltres puguem consolar els qui es troben en qualsevol aflicció amb del consol que nosaltres mateixos som consolats per Déu”         (2 Corintis 1: 3, 4). Aquí es desvela un misteri que la ment més preclara no és capaç de desvelar: “Perquè així com els sofriments de Crist abunden a favor nostre, així també per Crist abunda la nostra consolació. I si som afligits és per la vostra consolació i salvació, que és eficaç en suportar amb paciència els mateixos sofriments que patim també nosaltres, i si som consolats és per a la vostra consolació i salvació. I l nostra esperança respecte a vosaltres és segura, perquè sabem que així com som participants en els sofriments, ho som també en la consolació” (vv. 5,-7). Amb molta brevetat el que ens ve a dir l’apòstol és que el creient en Crist  per l’Esperit Sant que habita en ell és divinament consolat. És clar que si algú pot rebutjar l’Evangeli de la salvació per la fe en el Nom de Jesús com pot fer-ho amb la consolació que Crist comparteix amb el sofrent mitjançant els seus fills que comparteixen les consolacions amb que són consolats pel Pare de nostres Senyor Jesucrist. La consolació de Crist és la que perdura en l’ànima.

Octavi Pereña i Cortina