SUÏSIDIS D’ADOLESCENTS

Un editorial de La Vanguardia titulat “Tendències suïcides entre la joventut” diu: “El suïcidi és la primera causa de mort no natural entre els joves espanyols i catalans…La pandèmia de la covid ha accelerat les autolesions  i les temptatives de suïcidis, fonamentalment entre les nenes, perquè l’estrès provocat pels canvis en el seu entorn, segons els experts, ha descompensat l’equilibri entre els joves més vulnerables. Durant el confinament per la covid, curiosament van baixar els intents de suïcidi i els suïcidis consumats, però ha estat durant el retorn a la normalitat que el nombre de casos ha crescut més”.

La periodista Ima Sanchís li diu a Robert Neuburger, psiquiatre i psicoanalista: “De vegades arribem a l’edat adulta amb el sentiment de desarrelament”. El psiquiatre li respon: “Aquesta és la definició de depressió, aquella sensació de no existir perquè hem perdut relacions importants  o una pertinença, per exemple, hi ha molts suïcidis entre adolescents perquè els han fet fora del grup d’amics i s’enfonsen en la desesperació…I la pèrdua d’aquest sentiment (d’existir), no estar d’acord amb com es desenvolupa la nostra vida, l’han convertit en una malaltia, i no ho és, és una cosa normal. L’ésser humà sempre es troba al caire de l’abisme. El que anomenem depressió és el sentiment de desesperació que consisteix a deixar de percebre un futur, un objectiu en la nostra existència. És l’essència de l’humà, tots tindrem aquestes emocions de no existir, i si ho convertim en malaltia entrem en aquella idea de la píndola de la felicitat, però no existeix. Quan es perd el sentiment d’existència, arriben dos sentiments alhora: la depressió i la ira. En realitat la depressió és una ràbia impotent”.

El sentiment de desarrelament amb el que la periodista es dirigeix al psiquiatre és la causa que Neuburger  exposi aquestes paraules tan assenyades en referir-se als problemes mentals tan accentuats avui i assenyalen la causa que els suïcidis infantils i adolescents es disparin i facin sonar l’alarma en Sanitat. Tot i així és important matissar algunes de les conclusions a les que arriba el psiquiatre.

Neuburger considera depressió “aquella sensació de no existir perquè hem perdut relacions importants”. En aquesta situació s’hi troben els nois i noies que a causa dels assetjaments a que els sotmeten els seus companys els condemnen a l’ostracisme que els fa pensar en la “píndola de la felicitat” per combatre’l que acaba amb la sedació additiva dels  afectats. “La píndola de la felicitat” no elimina  “l’emoció de no existir” i no elimina els sentiments suïcides perquè els seus efectes no arriben al cor que és on es fabriquen els “sentiments  de no existir”. La solitud que genera l’ostracisme causat per l’assetjament que imposa qui no està d’acord amb que l’altre sigui diferent, només es pot combatre amb la presència del Pare de nostre Senyor Jesucrist en el cor dels assetjats. El salmista escriu: “Déu fa habitar els solitaris en una llar” (Psalm 68: 6). Per la fe en Crist i per la presència de l’Esperit Sant, en els creients “vosaltres sou santuari del Déu vivent, tal com Déu va dir: Habitaré en ells, i entre ells caminaré, i seré el seu Déu, i ells em seran poble…jo us seré Pare, i vosaltres em sereu fills i filles, diu el Senyor totpoderós” (2 Corintis 6: 16, 18).

L’ensenyança religiosa que consisteix en un cerimonial fred i en  un no facis això o allò altre, no serveix per a fer desaparèixer la solitud existencial que en paraules del psiquiatre són les “emocions de no existir”. La fe en Crist i la presència de l’Esperit Sant en l’ànima fa desaparèixer la solitud existencial pel fet d’haver-se convertit en temple on Déu hi resideix. La solitud física més extrema, que és el que es pretén combatre amb programes destinats a aquest proòsit, la compensa amb escreix la presència de l’Esperit Sant en el creient en Crist.

“L’ésser humà sempre es troba al caire  de l’abisme”, diu el psiquiatre. Les dificultats més o menys extremes sempre guaiten des de la cantonada esperant saltar sobre la víctima per ocasionar-li el màxim mal possible. Pensar en aquesta possibilitat no ens ha de fer caure en el desesper. “És l’essència de lo humà”, diu el psiquiatre. No estar d’acord amb la manera com es desenvolupa  la nostra existència no té perquè portar-nos al desesper ni al victimisme. Si es cau en aquesta temptació ens pot portar al suïcidi de fet.

Nens i adolescents que us sentiu angoixats pels assetjaments als que us sotmeten els vostres companys perquè no els agrada com sou, no us deixeu portar pel desesper que desperta “emocions de no existir”. El sentiment de desarrelament que la periodista li planteja al psiquiatre no forçosament és el que ha de prevaldre ni en els infants ni en el adolescents. Ni tan sols en els adults.

Quan Jesús acaba el parlament que es coneix com “Sermó de la Muntanya, com si fos la guinda amb que s’adorna un pastís, el Senyor  es dirigeix a la multitud que se l’escolta embadalida els conta la metàfora dels dos fonaments: “Tot aquell que escolta aquestes meves paraules i les fa, el compararé a un home assenyat que edifica casa seva damunt la roca” (Mateu 7: 24). La Roca és Jesús  (1 Corintis 10: 4). La metàfora continua: “I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquella casa, i no es va ensorrar perquè estava fonamentada damunt la roca” (v. 25). Els vents, les riuades signifiquen els efectes del desarrelament, la manca de relacions importants, de pertinença, no estar d’acord a com es desenvolupa l’existència, allò que invita al suïcidi…Totes aquestes coses ensorren la casa que no s’ha edificat sobre la Roca que és Jesús (vv. 26, 27. Tot qui creu en Jesús, malgrat els entrebancs que comporta ser humà, segueix sent feliç en el pelegrinatge vers la Casa del Pare Celestial.

Octavi Pereña i Cortina