MORT TENEBROSA

Segons Alexis Racionero “Des del punt de vista de la filosofia oriental, l’arrel de tota por és la dependència. És essencial poder  alliberar-nos de la por i per això hem de desprendre’ns de tota mena d’afeccions. Tenim por perquè temem perdre alguna cosa. Si relativitzem la importància, els terrors es limiten. No parlem tant de fòbies, sinó de pors internes essencials o d’aquelles superficials i evidents…La por de la mort és probablement el temor més essencial, però si poguéssim deslliurar-nos-en, viuríem molt més tranquils”.

Si la teoria evolucionista fos certa la por a la mort no existiria en nosaltres ja que només seriem mers animals que s’han convertit en homos sapiens saapiens. Malgrat tot, seguim sent animals encara que evolucionats. Els animals no tenen por a la mort. “Però l’home no perdura gaire en l’honor, s’assembla a les bèsties que desapareixen” (Salm 49: 12). Moren i aquí s’acaba tot. Si com molt  bé diu Alexis Racionero. “la por de la mort és probablement el temor més essencial”, indica que l’ésser humà és molt més que un mer animal. Bàsicament senyala que s’ha perdut alguna cosa, sent aquesta pèrdua l’origen de totes les pors que són les causants de totes les dolències que indiquen la fragilitat de l’ésser humà: Estrès, ansietat, insomni, tendències suïcides, trastorns alimentaris, narcisisme, ànsia de poder……L. P. Lovecraft, escriptor de novel·les de terror, diu: “La por és l’emoció més antiga i més forta de la humanitat”.Com ens podem alliberar de la por de la mort que ens consumeix? “Està establert que els homes morin una sola  vegada, i després d’això el judici” (Hebreus 9: 27). Si la por a la mort produeix el temor més essencial, ¿podem descobrir el misteri que s’amaga a la investigació de les ments més privilegiades? Si la mort no té solució, com diu l’apòstol Pau: “Mengem i bevem, que demà morirem” (1 Corintis 15. 32). “Per tant, així com per un sol home (Adam) va entrar el pecat en el món, i pel pecat la mort, així la mort es va estendre a tots els homes, perquè tots van pecar” (Romans 5: 12). Aquesta declaració paulina desfà la teoria que diu que els tres primers capítols de Gènesi són pura mitologia. Són historia real. Adam no és un Ulisses, sinó un home real del qual descendim tots. “I el Senyor Déu va manar a l’home dient: Pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 16, 17). Poc després en l’escenari del paradís apareix un personatge misteriós que és tan real com ho és el lector, que posseint la serp que en aquell moment encara caminava dreta  sedueix Eva i aquesta convenç el seu marit a menjar el fruit de l’arbre prohibit. Ambdós en van menjar d’ell. Encara no s’havien engolit el fruit “es van obrir els ulls de tots dos, i es van adonar que anaven nus” (Gènesi 3: 6, 7). Espiritualment van morir a l’acte, físicament va tardar el seu temps. En el cas d’Adam va viure “nou cents trenta anys, i va morir” (Gènesi 5: 5).

La mort física és conseqüència de la mort espiritual. Déu podia molt bé haver-los deixat  en l’estat a que els va portar la seva insensatesa. Però Déu no és rancuniós. És misericordiós i en lloc de donar-li l’esquena s’apropa a ell i li obre la porta perquè pugui tornar a l’estat en que es trobava abans de la desobediència. Sense que transcorri el temps li ofereix a Adam recuperar la comunió amb Ell. Ho fa de manera al·legòrica: “I el Senyor Déu va fer túniques de pell, per a Adam i la seva dona, i els va vestir” (Gènesi 3: 21). És molt probable que els animals que va sacrificar Déu per tapar la nuesa dels nostres primers pares fossin anyells: “Heus aquí l’Anyell de Déu que esborra el pecat del món” (Joan 1: 29). Una manera més clara d’anunciar que Jesús és el Salvador dels pecadors és la reprensió que Déu li fa a la serp (Satanàs): “I posaré enemistat entre tu (la serp) i la dona, i entre el teu llinatge (els incrèduls) i el seu llinatge (Jesús). Ell et ferirà al cap, i tu li feriràs el taló” (Gènesi 3: 15), referència clara de Jesús morint a la creu per ressuscitar el tercer dia per posar fi a l’imperi de la mort.

En Jesús l’enemistat que sentim vers Déu es converteix reconciliació. En Jesús Déu deixa de ser un enemic per convertir-se en un company de viatge que ens segueix com la nostra ombra. Ara que Déu s’ha convertit en el nostre company ens podem enfrontar amb les pors amb la certesa que sortirem victoriosos quan arribi l’hora d’haver d’enfrontar-nos amb la mort.

La covid ha canviat la manera de relacionar-nos amb l’Administració. No és així amb el Rei de reis i Senyor de senyors. No exigeix concertar hora per rebre’ns en audiència ni se sap quan. Les vint-i-quatre hores del dia i els tres cents seixanta cinc dies de l’any resta oberta la porta que dóna accés al saló del tron. aprofitem l’accessibilitat que ens ofereix.

“El dia que tinc por, jo confio en tu. En Déu lloaré la seva paraula, en Déu confio: No tinc por. Què em pot fer l’home?” (Salm 56. 3, 4). En el dia de la resurrecció quan aquest cos nostre mortal s’hagi vestit d’immortalitat “i això corruptible s’hagi vestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida en la victòria. On és oh mort el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist” (1 Corintis 15: 54- 57).

Octavi Pereña i Cortina