SOCIETAT MALALTA

“El meu pare és un monstre” és el títol del reportatge que escriu Lorena Ferro. Redacta: “Son històries diferents, però totes tenen en comú haver nascut i crescut en entorns de maltractament físic o psicològic. O totes dues coses. Són fills o filles de maltractadors”.

El metge forense Miguel Lorente, escriu: “Com pot ser afable un home que comet aquests actes? El perfil del maltractador sempre és el mateix: un home que va patir maltractaments d’un pare masclista, que pega a la seva mare i que vivia una infància violenta. Un home que reprodueix aquests valors i que fora de casa mostra una cara amable. Perquè la violència la reserva per a casa, l’espai que considera de la seva propietat, on la seva paraula és llei i els seus desigs ordres”. Un narcís que exposa el seu ego en l’espai domèstic amb tota la seva virulència.

Una bona educació, que mai és massa tard per que arribi al pare que és un monstre és el que es necessita perquè deixi de ser-ho i que el seu caràcter no es reprodueixi en els fills. “Instrueix el noi concernent el seu camí i ni quan  sigui vell no se n’apartarà” (Proverbis 22: 6). El nen que s’ha criat en un ambient de violència monstruosa creu que els mals tractes que el pare dóna a la seva mare i a ell mateix és correcta. L’ensenyança rebuda comença a reproduir-se en l’assetjament que infligeix als ses companys d’escola. S’envolta d’una colla de companys als qui domina i els diu: “Veniu amb mi, estiguem-nos a l’aguait per vessar sang, posem una emboscada a l’innocent sense motiu, engolim-nos vius com el sepulcre, i sencers com els qui baixen a la fossa. Trobarem tota mena de valuosa riquesa, omplirem les nostres cases d’espoli, tu posaràs la teva sort amb nosaltres, tindrem tots una bossa en comú” (Proverbis 1: 11-14). Així és com neix el ramat (la manada) que assetja a les noies que considera que són objectes que li pertanyen, facultat per fer amb elles les barbaritats que considera són les millors. Quan comença a sortir amb una noia reprodueix amb ella allò que el seu pare feia amb la seva mare. Controla el seu mòbil. L’allunya del seu grup d’amistats. La sotmet a la seva voluntat. Li fa tot això perquè li diu que l’estima. Si la noia és espavilada i trenca la relació abans no sigui massa tard, l’assetja. No la deixa viure en pau. Pot acabar morta en un escampat colpejada i  violada.

L’home narcís que considera la dona propietat seva, com a amo del objecte pot fer amb ella allò que li sembli millor. No porta en el seu front un cartell que digui el que realment és perquè les dones s’allunyin d’ell. Graciela Ferreiro fa aquesta descripció de l’home masclista: “L’home violent no es distingeix de la normalitat masculina en general. Pot ser simpàtic, seductor, atractiu, cavalleresc, amb actituds de ciutadà modèlic. Això li permet camuflar-se i passar inadvertit, en el món extern de la seva família: tenir doctorats  universitaris, ser funcionari de l’Estat, docent, psicòleg, actor, jutge, empresari, obrer, policia, metge, cuiner, científic”.

Com molt bé diu el metge forense Miguel Lorente: “La societat està malalta”.  Quin tipus de malaltia pateix? Si és una dolència mental, com és possible que ni psicòlegs ni psiquiatres hi posin remei? Els narcisos són molt astuts i fan veure que s’han curat. Quan se’ls dóna l’alta, al poc temps tornen a fer el mateix. Es treuen la mascareta i tornen a manifestar-se  tal com realment són. Les excuses que els especialistes en malalties mentals donen per camuflar el seu fracàs es que el sistema sanitari necessita més recursos econòmics i més personal. Si el servei de salut mental segueix sent controlat per la indústria farmacèutica el que s’aconsegueix és que la sedació de la societat s’agreugi sense corregir la violència masclista que no és una malaltia biològica sinó espiritual.

Quan es produeix un cas de violència masclista amb el resultat de mort de la dona, es fan concentracions en senyal de protesta. S’encenen espelmetes en senyal de respecte vers la víctima. En la multiplicació es pot alterar l’ordre els factors sense alterar el resultat. En el cas de la violència masclista no es pot anteposar l’efecte a la causa. Si la societat està espiritualment malalta, la conseqüència d’això, entre altres efectes és la violència masclista. En general no s considera que l’ésser humà estigui espiritualment malalt. Se’l considera bo per naturalesa i si comet malifetes es a causa de factors externs que incideixen en ell. Per això es busca canviar el medi en que es mou. No es té en compte que Déu va maleir la terra i que la conseqüència del pecat d’Adam ens afecta a tots. Jesús no veu el problema del comportament de l’home d’aquesta manera. En el context dels fariseus que es consideraven ser bones persones Jesús els diu: “No he vingut a buscar justos, sinó pecadors al penediment” (Mateu 9: 13). És per això que les bones persones (?) el critiquen per relacionar-se amb els pecadors/es. Doncs sí, Jesús busca pecadors, males persones, perquè es penedeixin. La conseqüència del penediment és que les persones dolentes per la fe en el  Nom de Jesús es converteixen en fills d Déu que abandonen la seva anterior manera de viure i comencen a caminar en novetat de vida.

En el context de les relacions home-dona, espòs-esposa, els masclistes que creuen en Jesús canvien el concepte que tenien de la dona. Ara la veuen com la companya idònia que Déu els ha donat. En el matrimoni consideren la dona com membre del seu propi cos. Se l’estima com a si mateix. Si la danya es fa mal a si mateix. S’ha de ser molt insensat danyar l’esposa si fent-ho s’autoflagel·la.

Vulgui el Senyor canviar el concepte que tenen els masclistes de la dona, que la respectin i la protegeixin. Que deixin de veure-la com un objecte d’usar i llençar.

Octavi Pereña i Cortina