SOLITUD IMPOSADA

Segons Javier Senent, president de la Creu Roja Espanyola: “Hi ha una fractura social important, amb índexs d’atur tremends. Amb els col·lectius que treballem hi ha una incidència que multiplica per dos i per tres els pitjors índexs generals. Una de les nostres preocupacions màximes és el problema de la fractura digital. Sembla que donem per fet que tothom te connectivitat i equips informàtics i no és així. Amb els col·lectius que treballem és un percentatge molt petit, amb gairebé un 64% sense ordinador i un 50% sense internet a la llar. La fractura digital afecta l’aïllament, i a molts països s’hi estan creant ministeris per atendre aquest aïllament que afecta a moltes persones grans. Tot el tema de la digitalització  que s’ha accelerat afegeix dificultats que accentuen la solitud i l’aïllament”.

Segons els psicòlegs hi ha dos tipus de solitud: la imposada i la buscada. la primera un hom se la troba sense necessitat d’haver-la d’anar a buscar. Ningú desitja enviudar i més si ocorre  en edats avançades quan la companyonia és més necessària que mai. Són situacions en les que un hom no hi pot fer res. Se les ha d’acceptar tal com són i no se’n treu res donar-se cops de cap contra la paret. És la millor decisió que es pot prendre. Aquesta solitud  no desitjada se l’ha d’acceptar amb tranquil·litat. Sovint s’opta per la drecera, buscant omplir sigui com sigui el temps de companyonia. Això ens porta a allò que un mestre hindú va dir. “Mil persones caminant per un camí, mil solitaris caminant junts”. El desig de buscar fora d’un mateix el que no es té dins ens porta a un trafegar constant buscant la companyonia que creiem que curarà la solitud. D’aquí l’ús desaforat de les tecnologies digitals. Ara que s’ha aixecat la veda al confinament causada per la Covid-19 s’omplen les terrasses de les cafeteries. l’oci nocturn bull. Els turistes assalten els aeroports sense importar-los els trastorns que acompanyen els viatges. L’ecologia se la guarda en el calaix. A gaudir la vida que només es viu un cop! Un cop silenciat el soroll del tragí,  la solitud amagada torna a sorgir amb més virulència demanant experiències més intenses. És com la roda dels hàmster que mai para de donar tombs. És un moviment continu de fam/satisfacció que condueix a la mediocritat de l’existència. Sense ser-ne conscients, el comportament indica l’ànima té  set de Déu. El  que és greu és que es busca saciar-la de maneres equivocades. “Com el cérvol anhela els rierols d’aigua, així t’anhela la meva ànima, Déu meu! La meva ànima té set de Déu, del Déu vivent. quan vindré i em presentaré davant de Déu?” (Sal 42: 1, 2).

“La meva ànima té set de Déu, del Déu vivent”, afirma el salmista. Els succedanis no serveixen. Alguns ens volen portar a la pràctica religiosa. Es pot ser molt religiós. La religió com a principi es comporta com l’aigua salada, com més se’n beu més ardent es torna la boca. La religió no és el Déu vivent.

El Nou Testament exposa amb molta claredat aquest error que si no es corregeix a temps porta a la mort eterna. Els representants més destacat d’aquesta filosofia van ser els fariseus als qui Jesús desemmascara quan els diu: ”Aquest  poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honora de llavis, però el seu cor és lluny de mi. Però m’adoren en va perquè ensenyen com a doctrines els manaments dels homes” (Mateu 15: 8, 9).

l’Antic Testament mira vers el futur, vers el Messies que havia de venir. El Nou ens presenta Jesús com el Messies que ja ha vingut, l’aigua viva que sacia definitivament la set de l’ànima. Diversos textos ens el mostren així. N’hi ha un de molt rellevant que ens mostra Jesús apagant la set de l’ànima d’una dona. Jesús cansat de la caminada s’asseu al costat del pou de Jacob. S’apropa una dona portant un càntir a poar aigua. Jesús trencant els tabús de l’època es dirigeix a la dona dient-li: “Dóna’m de beure” (Joan 4: 7). En resposta, la dona treu a relluir l’hostilitat existent entre jueus i samaritans i entre classes socials. La dona era una marginada per dos motius: per ser dona i per ser samaritana. Jesús que va venir a ensorrar els murs de separació que s’encarreguen d’aixecar els homes, li diu: “Si coneguessis el do de Déu, i qui és el qui et diu: dóna’m de beure, tu li hauries demanat, i Ell t’hauria donat aigua viva” (v. 10). Trencada la prevenció i ensorrat el mur de separació, entre Jesús i la dona s’estableix una animada conversa sobre l’aigua. Dona, tu vens al pou a buscar aigua. Demà hauràs de tornar a venir al pou a buscar-ne més perquè l’aigua que t’endús amb el càntir no satisfà per sempre la teva set. L’aigua que jo et donaré, que sóc jo, si creus en mi,  “mai més no tindràs set sinó l’aigua que et donaré serà dins teu una font d’aigua que brolla per a vida eterna” (v. 14).

Aquesta dona sexualment alliberada perquè havia tingut cinc marits i el que ara tenia no era el seu espòs, no estava satisfeta amb la seva vida. Va deixar el càntir al costat del pou i va sortir corrent vers el poble per anunciar amb molta alegria als seus conciutadans: “Veniu, veieu, un home que m’ha dit tot el que he fet, potser aquest és el Crist” (v. 29). Una dona condemnada a una solitud no desitjada gràcies als prejudicis socials “Déu fa habitar els solitaris en una llar” (Salm 68: 6). l’amistat amb Jesús fa desaparèixer totes les solituds imposades. La fe en Ell omple el buit existencial ja que omple l’ànima de Déu amb la presència de l’Esperit Sant. Un hom, malgrat la fe en Jesús pot seguir trobant-se en una solitud imposada. Amb la presència de l’Esperit Sant el solitari es converteix en temple del Déu vivent. Rius d’aigua viva brollen del seu cor.

Octavi Pereña i Cortina