SUÏCIDIS

“Hi ha famílies tòxiques en que el malalt se sent una carrega, i la salut emocional ha quedat arraconada durant mesos” (Thais Tiana, psicòloga). “La pandèmia també ha causat un agreujament de conflictes familiars que és un desencadenament del suïcidi infantil, també s’ha incrementat la violència domèstica de la qual molts nens són espectadors i s’han incrementat els abusos a la infància” (Anna Plaza, psiquiatra). Aquests fets que convergeixen amb la pandèmia fan que els intents de suïcidi entre infants i adolescents hagi augmentat un 250% durant el 2020. Segons l’Institut Nacional d’Estadística la xifra de 3.671 suïcidis registrada el 2019 sigui una xifra infradatada ja que en moltes ocasions les morts registrades com accidents realment són suïcidis. La qual cosa podria multiplicar el nombre de casos per 2 o fins i tot per 3”. Una altra pandèmia afegida al Covid-19. Psicòlegs i psiquiatres coincideixen en definir aquesta època com la tempesta perfecta contra la salut mental.

No sóc especialista en salut mental, per tant no m’incumbeix ficar-me on no em pertoca. Si no m’equivoco, psicòlegs i psiquiatres tracten el suïcidi des de la vesant fisiològica, és dir, segons les lleis que actuen en els òrgans i teixits del cos humà. Jo ho faig des de la  vesant del l’ésser humà que no és exclusivament cos. També és ànima. El text que tracta de l’ànima humana és la Bíblia que és la revelació de Déu que sent el Creador és qui millor coneix la psique humana. Per dir-ho d’una manera més clara la Bíblia és el manual d’instruccions que el Creador ha publicat pel perfecte funcionament de la màquina que és l’home. És com comportar-se com un poca solta adquirir estris i no seguir les instruccions del fabricant que acompanyen als productes que fabrica pel seu bon funcionament. Ens comportem com baligues-balagues en no seguir les instruccions que el Creador ha publicat pel nostre bon funcionament.

Una de les conseqüències de no seguir la normativa divina és que l’ànima que inicialment era un ufanós jardí es converteix en un erm, un lloc inhòspit. Si se’n fa cas torna el desert en una bassa d’aigua i la terra seca en corrents d’aigua (Salm 107: 35). No ens ha d’estranyar, doncs, que el salmista escrigui: “Com el cérvol anhela els rierols d’aigua, així t’anhela la meva anima, Déu meu! La meva ànima té set de Déu, del Déu vivent” (Salm 42: 1,2).

El profeta Isaïes dirigint-se a una nació que com la nostra que per haver abandonat Déu s’ha convertit en un desert inhòspit. Ens fa aquesta invitació: “Ei! Tots els assedegats, veniu a les aigües…Inclineu la vostra orella, i veniu a mi, i escolteu, i la vostra ànima viurà…Cerqueu el Senyor, mentre pot ser trobat, crideu-lo mentre és a prop. Que el malvat abandoni el seu camí, i l’home inic els seus pensaments. I que torni al Senyor, perquè Ell li tindrà misericòrdia, i al nostre Déu, perquè Ell perdonarà abundantment” (Isaïes 55: 1,3,6,7).

Els plaers del món aparentment fan feliços els homes. El que realment fan és convertir l’ànima en un ermot, en terra esquerdada per la manca d’aigua. Els plaers del món no donen el que prometen. Aquesta situació de sentir-nos  desemparats per deixar-nos portar per la sensualitat, és la que causa els suïcidis infantils i d’adolescents a que ens referim. L’oci nocturn, tant esmenat a causa de la pandèmia i els botellots que l’acompanyen, realment són aigua salada. Com més se’n beu més marcida queda l’ànima. Aquesta salabror que deixa insatisfeta l’ànima, en alguns casos, massa, porten al suïcidi.

Jesús dirigint-se de Judea vers Galilea havia de travessar Samaria, cansat de la caminada s’asseu a descansar vora el pou de Jacob. Malgrat que Jesús és Déu, com a home que és té les necessitats dels humans: té set. Una dona s’apropa al pou per poar aigua. Jesús li demana aigua. Aquesta petició dóna peu a encetar una conversa que posa al descobert les necessitats espirituals de la femella. A la fembra li estranya que Jesús li demani aigua perquè jueus i samaritans no es tracten. Jesús no va venir a aixecar murs de separació sinó a demolir els que els homes basteixen. “Si coneguessis el do de Déu, i qui és el que et diu: dóna’m de beure, tu li hauries demanat, i ell t’hauria donat aigua viva” (v.10). Estranyada la dona li diu: “Senyor, no ten poal i el pou és profund. ¿D’on tens aquesta aigua viva?” (v. 11). Jesús va de l’aigua del pou a l’aigua que és Ell mateix: “Tot  el qui beu aigua d’aquesta, tornarà a tenir set. Però el qui begui de l’aigua que li donaré, mai més no tindrà set, sinó que l’aigua que li donaré serà dins d‘ell una font d’aigua que brolla per a vida eterna” (vv. 13,14).

Tot seguit Jesús va dir a la samaritana: “Vés, crida el teu marit i torna. La dona li respon: No tinc marit. Jesús li diu: Ho has dit bé: No tinc marit. Perquè has tingut cinc marits, i el que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat” (vv.16-18). Amb el coneixement que Jesús té de la samaritana la dona entén que l’home que té davant seu és més que un home. Reconeix que Jesús és el Messies promès. Llavors la dona deixa el càntir vora el poui se’n va corrent al poble per anunciar als seus veïns el que havia trobat.

L’aigua que subministren els pous d’aquest món no apaguen la set de l’ànima. Els assedegats com la samaritana necessiten l’aigua viva que és Jesús que fa brollar de l’ànima rius d’aigua  viva que dóna vida eterna. Als qui els passi pel  cap llevar-se la vida, abans de passar a l’acció llegiu el capítol quatre de l’evangeli de Joan. Ben segur que us adonareu que val la pena viure.

Octavi Pereña i Cortina