VIOLÈNCIA INSTITUCIONALITZADA

¿Som una societat violenta?, és  la pregunta que sovint ens fem. ¿Es  pot prevenir-la? ¿És la televisió, els videojocs i altres estris electrònics els que la promouen? Aquestes i altres preguntes ens les fem en moments puntuals que malauradament es produeixen amb excessiva freqüència.

Els telenotícies ens ameren de violència: els vídeos de decapitacions, les imatges de destrosses causades pels bombardejos, els cossos mutilats estesos vora camins i carreteres, mares famèliques que donen el pit que no té llet a nens cadavèrics…A tot això, els governants en nom de la pau es preparen per la guerra amb la qual cosa s’incrementa l’espiral agressiva, afegint-hi la indústria armamentista que afavoreix la cultura de la brutalitat. ¿Hi ha remei a aquesta bogeria que escampa el terror, la misèria i la desgràcia? Es diu que si governessin les dones la política seria més humana i que es reduirien dràsticament les injustícies. No cec que fos així perquè l’experiència de les dones presidentes no han canviat la manera de governar  perquè “del malvat surt la maldat” (1 Samuel 24:13). Tan la dona com l’home són malvats, segons Déu.

Es diu que l’ésser humà per naturalesa és bo, que si actua malament és perquè les circumstàncies l’esperonen a fer-ho. És cert que determinades circumstàncies ens poden impulsar a reaccionar amb fúria, però no són les coses externes les responsables del nostre comportament indesitjable, sinó la nostra predisposició a fer-ho. Es diu que l’ocasió fa el lladre. Un no manifesta la seva predisposició a robar fins que no se li presenta l’oportunitat. Ens lamentem dels escandalosos casos de corrupció política. La honorabilitat dels ciutadans es posa a prova quan al tenir càrrecs públics s’unten els dits d’oli. Pel que fa la violència succeeix quelcom semblant: un no es mostra violent fins que no té l’oportunitat de manifestar el que s’amaga en el seu cor. Hi ha infants i adolescents que maltracten els seus pares i padrins. Hi ha pares i mares que maltracten els seus fills. Hi ha marits que peguen les seves esposes o les danyen psicològicament, també hi ha dones que ho fan amb els seus marits. Hi ha persones que no tenen miraments i assassinen els vellets dels qui n’haurien de tenir cura. Podem dir que res d’això ho faríem mai, potser no amb tanta magnitud. La violència té molts matisos. Qui pot dir que no s’hi troba en un grau entremig?

El filòsof brasiler Sebastiao Salgado li diu a la periodista Ima Sanchís: ”Quan vostè i jo ens varem trobar sentia una gran desil·lusió per nosaltres els humans. Jo creia que teníem la capacitat  d’estimar-nos els uns als altres tal com va dir Jesús i com sostenien Sòcrates i ·Plató. Però vaig comprovar que som una espècie brutal, que potser la nostra veritable naturalesa és la violència, som un animal predador, molt agressiu, no només vers les altres espècies, també contra nosaltres mateixos”.

Romans 3 descriu la naturalesa humana fruit de la desobediència d’Adam, de qui procedim i pel nostre abandonament de Déu: “Com està escrit: no hi ha ningú just, ni un. No hi ha ningú que comprengui, no hi ha ningú que cerqui Déu. Tots s’han desviat, alhora s’han fet inútils: no hi ha ningú que actuï amb benignitat, no n’hi ha ni un de sol. La seva gola és un sepulcre obert, amb les seves llengües parlen enganyosament, sota els seus llavis hi ha verí àspid. La seva boca és plena de maledicció i d’amargor. Els seus peus són lleugers a vessar sang, en els seus camins hi ha ruïna i desgràcia i no han conegut el camí de la pau. No hi ha temor de Déu davant dels seus ulls” (vv.10-18).

El retrat que l’apòstol Pau fa de l’ésser humà és el resultat de que en l’home no hi ha temor de Déu. Aquesta mancança afavoreix la manifestació agressiva perquè no hi ha brida que la freni. Negar el temor de Déu permet que Satanàs es converteixi  en el pare espiritual de l’incrèdul, filiació que obliga al compliment de la voluntat de pare tan maligne.

Un exemple de transformació de personalitat agressiva a pacífica el tenim en el cas de l’endimoniat de Gadara que “era tan violent que ningú no podia passar per aquell camí” (Mateu 8:28). Aquest personatge tan agressiu entra en contacte amb Jesús que l’allibera de la possessió satànica. El resultat de la intervenció de Jesús en la seva vida és que el veïnatge el troba “assegut i vestit en el seu seny” (Marc 5:15).

El problema de l’agressivitat creixent no és una qüestió de moral i d’ètica. Tampoc d’educació. Ni de filosofia. La lectura del filòsofs clàssics avui tan estimulada no canvia la ferocitat humana en pacifista. Només   convertint-se en fills de Déu per la fe en Crist s’inverteix la tendència perquè havent rebut l’amor de Déu es comença a estimar i a buscar el bé del proïsme. L’amor de Déu és pacificador i busca resoldre les diferències buscant el bé de l’altre encara que s’hi perdi quelcom en l’acció. Aquesta és la gran necessitat avui: que l’amor de Déu prevalgui en les relacions humanes.

Octavi Pereña i Cortina