POLÍTICS CALVINISTES

Francesc de Carreras comença així el seu escrit Holandès i calvinista. “Fa uns dies en  el curs d’una videoconferència familiar un fill meu ens va fer petar de riure quan va dir amb cara molt seriosa que veient el “personal polític que tenim a Espanya l’única solució era que vinguessin els homes de negre i es posessin al  capdavant de  cadascun dels ministeris i designessin un President del Govern un holandès calvinista”.

És curiós que un jove espanyol proposi com a solució al desgavell polític del nostre país, de la incompetència dels polítics, un President calvinista. Desconec si el fill de Francesc de Carreras té o ha tingut contacte amb calvinistes holandesos per fer la proposta de que Catalunya necessita un President calvinista.

Qui va ser Joan Calví? Va ser un reformador nascut a Noyon, França i mort a Ginebra (1509- 1564). La seva doctrina basada especialment en la sobirania absoluta de Déu i l’autoritat suprema de la Bíblia com a Paraula de Déu. Va impactar amb força a Holanda i els polítics holandesos. Allí on la Bíblia llueix amb força les persones i els països surten de l’obscurantisme i de les supersticions religioses.

En l’escala de valors els calvinistes de debò posen en primer lloc  Déu i que l’ésser humà es relaciona directament amb Ell. Diferenciant-se del catolicisme romà que interposa entre Déu i l’home l’Església com a mediadora principal,  i com a mediadors secundaris la nombrosa cohort de sants i verges que autoritza exerceixin aquesta mediació. Quan s’engrandeix l’Església s’empetiteix Déu. L’Església usurpa les funcions de Déu i aconsegueix que el Senyor ocupi un lloc secundari. L’Església ocupa el lloc alt del podi. El protagonisme que l’assoleix l’Església entre altres coses s’auto atorga la potestat de perdonar pecats. Jesús afirma que té poder de perdonar pecats perquè és Déu. Amb la rellevància que assoleix l’Església, Jesús ja no és necessari. Tenint el fidel el confessor a qui veu, per què anar a Jesús a qui no veu? Més val un pardal a la mà que una perdiu en l’aire. ¿I si fos veritat que Jesús és un mite com diuen molts? Agafem el que veiem. Malgrat que els fidels catòlics tenen el Nom de Déu als llavis, realment no hi creuen en Ell. Pels catòlics Déu ha perdut la seva raó de ser perquè  l’Església li ha robat el poder de perdonar els pecats.

El calvinista no creu en la mediació de l’Església, ni en la dels sants i verges, ni que l’home tingui poder de perdonar els pecats. Per a ell només “hi ha un únic Déu, i un únic mitjancer entre Déu i els homes, Crist Jesús home” (1 Timoteu 2: 5). “La sang de Jesucrist el seu Fill (de Déu) ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1: 7). Ens deixa com una patena. Succeeix quelcom semblant a una camissa blanca estesa al balcó. Desconec per què, però sempre hi queia alguna mota al coll, el lloc més visible. Fet que enfurisma les dones. La persona, l’ànima de la qual ha estat emblanquida per la sang de Jesús no pot suportar un pecat, tan petit com el venial. No pot infravalorar-lo. La seva comissió significa que s’ha infringit tota la Llei de Déu (Jaume 2: 10). És per aquesta motivació espiritual que el fill de Francesc de Carreras aporta com a solució al desgavell polític català que els homes de negre posin com a President de la Generalitat un President calvinista,

L’apòstol Pau escrivint a l’església a Roma els diu que l’autoritat és “un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal tingues por, perquè no és en va que porta l’espasa: perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal” (Romans 13: 4). El polític que és verament calvinista es pren al peu de la lletra la condició de que “és un servidor de Déu”, que és un representant seu en el governament d’un país. Si la característica de Déu  és la justícia en la seva màxima expressió, el governant calvinista ha de vetllar per expressar-la de la millor manera possible. El ciutadà calvinista o qui exerceix un càrrec públic, ambdós, en les seves respectives àrees d’acció han de reflectir de la millor manera possible la santedat de Déu.

El polític calvinista és membre d’una església local i quan assisteix al culte per adorar Déu deixa a la porta del temple l’honor públic que gaudeix i amb la resta dels germans en la fe, quan celebren el Sopar del Senyor, que és el recordatori de la mort vicaria de Jesús    ho fa amb l’esperit que explica l’apòstol Pau: “Cada vegada que mengeu d’aquest pa i beveu d’aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que vingui. De manera que el qui mengi d’aquest pa i begui de la copa del Senyor indignament serà culpable del cos i de la sang del Senyor. Que cadascú es provi a si mateix, i així mengi del pa i begui de la copa, perquè el qui en menja o beu indignament , menja i beu judici per a si mateix, no discernint el cos del Senyor” (1 Corintis 11: 23-30).

El polític calvinista davant el pa i el vi que recorda la mort de Jesús pel perdó dels seus pecats, reconeixent la seva condició de pecador perdonat, enforteix la fe i la capacitat d’aplicar la justícia de Déu en l’exercici de les seves tasques polítiques. El fill de Francesc de Carreres no s’equivoca quan, potser inconscientment, li diu al seu pare que seria convenient que un polític calvinista fos el President de la Generalitat.

Octavi Pereña i Cortina