LA LLUM DEL MÓN

Daniel Verdú entrevista Gianni Vattimo, filòsof, considerat com “el darrer gran pensador italià”, el periodista li diu: ¿La idea de morir li permet trobar-se amb els companys de la seva vida? Resposta: “Ho espero moderadament. Morir en sap malament pel gat i per algun amic. Però no tinc una gran imatge de la mort. Trobaré a Kant…I espero no acabar a l’infern. Això seria un gran problema: imagini’s a un pare etern divertint-se en veure’m cremar en les flames”. ¿S’ha parat Vattimo a pensar en aquest text bíblic: “Perquè Déu va estimar tant el món, que va donar el seu Fill unigènit a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna”? (Joan 3: 16). Pel que diu Vattimo referent a l’infern i a Déu, en temo que no. Ateu, ateu no sé si ho és. Incrèdul, sí. Malgrat tot, li té por a l’infern del que en parla la Bíblia. En el fons,  la seva consciència no el deixa viure  tranquil pensant en la possibilitat de la seva existència.  Crec, diu, “seria un gran problema: imagini’s a un pare etern divertint-se en veure’m cremar en les flames” . Si Gianni Vattimo ha llegit algun cop el text bíblic esmentat, no l’ha entès i per tant no sap què significa que Déu hagi lliurat el seu Fill unigènit a morir pels pecadors, entre els quals s’hi troba el “darrer gran pensador italià”. Com podria Déu divertir-se veient-lo cremar en les flames? Potser el filòsof italià sap sobre Déu. No me l’imagino sense coneixements bíblics com si fos un ignorant supí respecte Déu.

El Pare etern no s’alegra veient com els homes es consumeixen sense destruir-se en les flames de l‘avern, doncs, no va enviar “el seu Fill al món per condemnar el món, sinó a fi que el món sigui salvat per mitjà d’Ell” (v.17). La pregunta que ens veiem obligats a fer és: ¿Volen les persones que el Fill de Déu les salvi de la condemna eterna? Joan 3: 16 ens diu que tota persona que creu en el Fill de Déu no es condemni ans tingui vida eterna. Jesús no va venir a morir a la creu per fer desaparèixer la condemna eterna  i que ningú cremi en les flames infernals, sino per impedir que les persones es consumeixin en el foc etern que no destrueix, si creuen en Ell.

Agrada a moltes persones acusar Déu de ser un malfactor perquè no impedeix que els homes realitzin les perversitats que tants danys causen i que els fan mereixedors del just judici de Déu. On queda la responsabilitat humana? Culpant Déu de les nostres malifetes creiem que quedem exempts de responsabilitat. La cosa no és així. “El qui creu en Ell no és condemnat, però qui no hi creu, ja ha estat condemnat, perquè no ha cregut en el Nom de l’unigènit Fill de Déu” (v.18). La mort de Jesús en la creu potencialment pot salvar de la condemna tots els homes. De fet no és així. Per què? L’apòstol Joan ho explica: “I aquesta és la condemnació, que la llum ha vingut al món (Jesús és la llum del món), i els homes es van estimar més la tenebra que la llum, perquè les seves obres eren dolentes” (v.19). Que Déu catalogui com a dolentes les obres dels homes no significa que totes arribin al límit de la perversitat. No. En són moltes les persones que actuen amb certa correcció ètica. Em ve a la ment la capitana del vaixell d’una ONG que es dedica al salvament d‘emigrants que malgrat la prohibició del govern italià de desembarcar-los a Itàlia sota l’amenaça de presó i d’una forta multa,.malgrat tot, va desobeir la prohibició. Comportaments exemplars que són ventijol d’aire fresc enmig de les escabroses notícies que es publiquen diàriament. Això no és suficient perquè Déu les consideri mereixedores d’aportar salvació als seus autors. Les bones obres que els homes fan fora de la fe en Crist, Déu no les pot considerar bones perquè estan tacades de pecat. El cor dels descendents d’Adam és dolent i pervers i tot allò que fan  que no passi pel filtre de la sang  de Jesús morint a la creu  i les netegi de les impureses que les acompanyen, Déu no les pot considerar bones.

El fet que els autors de bones obres no vulguin creure que Jesús és “la llum del món”, és l’evidència que en l’íntim se n’adonen que no tenen la bonesa  que declaren tenir amb els llavis: “Perquè tot aquell que practica el mal odia la llum,  i no va a la llum per tal que no siguin reprovades les seves obres” (v.20). Si Déu no fos misericordiós el criminal que es va convertir a Jesús penjant en la creu al seu costat, el penediment i el perdó no s’haurien produït. La llum de Déu va envair el cor del malfactor fent-li veure la perversitat que s’hi amagava. La maldat que va veure tenia que veure amb Ell. Les maldats que practiquem tenen que veure amb el proïsme. No ens adonem que el primer ofès no és l’ésser humà que hem perjudicat, és Déu. Per això no es vol que la llum reprovi les obres. En el moment que l’Esperit Sant il·lumina el cor, tots sense excepció se n‘adonen que han ofès a Déu i a corre-cuita s’adrecen a Ell demanant-li perdó. El cas del lladregot que penjava en la creu és un cas extrem. En els darrers minuts de la seva existència temporal es va penedir de tot el que havia fet de cruel i va ser salvat. Tot seguit va accedir al paradís etern. La fe en el Salvador va fer el miracle.

En la majoria de les persones la il·luminació de l’Esperit que precedeix la conversió a Crist es produeix un nombre determinat d’anys abans del decés. En això hi té que veure la misericòrdia del Senyor que converteix els conversos en propagadors del missatge de salvació, l’Evangeli, que es concentra en aquesta declaració: “Perquè Déu va estimar tant el món, que va donar el seu Fill unigènit a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna”? (Joan 3: 16).

Gianni Vattimo fa aquesta declaració: “L’únic que espero és morir abans que rebenti tot”. Sense Crist no hi ha esperança. El nihilisme impera. Els cristians sabem amb certesa que abans que  “rebenti tot” Jesús ens dirà: “Avui seràs amb mi al paradís”.

Octavi Pereña i Cortina