PERDÓ EFECTIU

La pederàstia eclesial s’assembla a la riuada desbordada que destrueix tot el que troba. El que fins ara es mantenia en un relatiu secret, ha deixat de ser-ho. En públic es parla amb tota normalitat el que fins ara es xiuxiuava a l’orella i a porta tancada. Ara és del domini públic perquè la por  s’ha esfumat.

Berna González Harbour en el seu escrit Quina sort tenen els delinqüents catòlics! Vincula la pederàstia catòlica amb la confessió auricular en escriure. “Els catòlics acostumen a sentir la tranquil·litat de pertànyer a l’única religió vertadera – creuen, llavors per a ells és així – i històricament han tingut l’avantatge de poder pecar sempre que després visiten el confessionari per passar la baieta. Allí, el confessor els espera amb un decidit Mister Proper disposat a traslladar el perdó diví que esborra el malson del seu historial. No resten antecedents penals després de resar varies avemaries…Tenen sort els delinqüents catòlics que es poden confessar i restar indemnes”. És molt trist que s’hagi de tractar la banalitat de la confessió auricular  relacionant-la amb quelcom tant greu com són els abusos sexuals a menors comesos per clergues que se suposa poden viure lliures de lascívia per la gracia que es diu reben en ser ordenats capellans. El greu problema de l’Església catòlica es troba en el que ha suplantat Déu i haver-se auto atorgat el poder diví   de perdonar pecats. El fidel catòlic no necessita Déu, en té prou amb qui es proclama intermediari entre Déu i ell. A canvi del perdó ha de fer la penitència de resar un parenostre i tres avemaries. Si la consciència no queda tranquil·la, cosa que no assoleix mai, llavors li queden les aportacions en metàl·lic que li escurcen la permanència en un suposat Purgatori on amb durs sofriments purga els pecats nom perdonats. Si qui ha de purgar els pecats té una cartera ben plena. l’autoritat papal el lliura   del Purgatori i se li fa creure que al seu decés se n’anirà  directament cel. El perdó eclesiàstic que és incapaç de purificar les persones que el reben no té el vist i plau de Déu. Simó, un jueu convertit al cristianisme en veure que per la imposició de mans dels apòstols es rebia l’Esperit Sant va oferir diners per aconseguir aquest poder. L’apòstol Pere li va dir: “Penedeix-te, doncs, d’aquesta maldat teva, i suplica Déu per si de cas et sigui perdonat el pensament del teu cor” (Fets 8: 22).

Sí, Déu perdona el pecador, però no amb la facilitat amb que ho fa l’Església catòlica. Perdona, sí, gratuïtament per la fe en Jesús al gran cost de morir en la creu per salvar el seu poble. Per al perdonat, el perdó li surt de franc, però Déu va haver de pagar el preu de la salvació lliurant el seu Fill a morir pels qui no mereixien ser estimats: “Perquè Déu va estimar tant el món, que va donar el seu Fill unigènit a fi que tots els quin creuen en Ell no es perdin, sinó que tinguin vida eterna” (Joan 3: 16).

Segons la Bíblia, la salvació és per gràcia, per fe que és un regal de Déu. El pecador no ha de fer res, només creure l’oferta de Déu de perdonar-lo en Crist. Aquest perdó que per al perdonat és tant fàcil, crea unes responsabilitats. L’apòstol Pau escrivint als cristians de Roma, els diu: “Què direm, doncs? ¿Continuarem en el pecat perquè abundi la gràcia? (Romans 6:1) Es veu que a Roma hi havia cristians  que es deien: Ja que Déu ens ha perdonat per gràcia, continuem amb el nostre estil de vida que portàvem abans de convertir-nos a Crist, perquè s’incrementi la gracia divina. Quina va ser la resposta que els va donar l’apòstol? “De cap manera! Els qui vam morir al pecat, com viurem encara en ell?” (v.2). Els redimits per la sang de Jesús entren a formar del poble sant de Déu i no poden embrutar la santedat rebuda vivint en pecat.

El cristià vertader, que és un fill de Déu, malgrat que tots els seus pecats han estat netejats per la sang de Jesús, segueix sent un pecador que si no vigila pot arribar a cometre pecats infames. La Bíblia que és transparent, els denuncia. David el rei d’Israel en qui s’inicia la dinastia de la que vindrà Jesús el Rei d’Israel, va cometre adulteri i homicidi. Potser va seguir el costum de la seva època en que els reis s’havien auto atorgat el dret a cometre aquests pecats. Però a Déu no li va agradar el comportament del monarca que havia escollit. Li envia el profeta Natan a reprendre’l  per haver transgredit la seva Llei. David és un exemple del que diu el proverbi: “Dóna instrucció al savi i serà encara més savi, alliçona el just i augmentarà el seu saber” (Proverbis 9: 9). A resultes de l’amonestació del profeta, David escriu el salm 51, David és conscients que els pecats comesos abans que a l’home els ha fet a Déu. En el seu penediment no s’acosta a Natan que havia estat el portaveu de Déu, sinó que se’n va directament a Déu a qui havia ofès, en aquests termes: “Compadeix-te de mi, Déu meu, segons la teva misericòrdia. d’acord amb la multitud de les teves misericòrdies, esborra les meves transgressions. Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat. Perquè conec les meves transgressions , i el meu pecat sempre és davant meu. Contra tu, particularment he pecat, i he fet el mal als teus ulls, a fi que sigues trobat just quan parles, i pur quan jutgis” (vv1-4). En un altre salm David descriu els efectes del pecat en ell: “No tinc res de sa en la meva carn a causa de la meva indignació, no tinc pau en els meus ossos a causa del meu pecat. Perquè les meves iniquitats han passat sobre el meu cap com una carrega pesada, són massa pesades per a mi” (Sal 38: 3,4). Avui, amb tantes carregues emocionals a causa dels pecats no confessats a Déu i perdonats hem de seguir l’exemple de David de no anar a buscar el perdó en l’home sinó a Déu: “Senyor torna’m el goig de la teva salvació, i aferma’m amb un esperit noble” (Salm 51:12). Avui amb la secularització de la societat es va a buscar inútilment l’ajuda del psicòleg o del psiquiatre. Avui més que mai proliferen les malalties mentals causades pels pecats no confessats a Déu i perdonats. La càrrega del pecat és insuportable.

Octavi Pereña i Cortina