DIARREA VERBAL

En un paràgraf de l’escrit  “És curable la diarrea verbal” de Josep Maria Espinàs dóna peu a tractar la “diarrea verbal” que denuncia Espinàs: “Ho diré d’entrada, però sense contundència: som uns parladors que correm el risc de convertir-nos en xerraires. Un xerraire és qui parla molt sense substància, diu el diccionari. I immediatament  apareix el primer problema: ¿qui decideix que les nostres paraules no tenen substància? El xerraire està convençut molt sovint que allò que està dient  o explicant és importantíssim, fonamental, imprescindible per poder ser entès”. El conegut periodista es fa aquesta pregunta: “Qui decideix que les nostres paraules no tenen substància?”

Sembla ser que qui hauria de donar substància a les nostres paraules hauria de ser la Religió perquè lliga l’home amb el Transcendent. La realitat ens diu que no. La pregària que hauria de ser un espai en el que dominen les paraules amb substància, Jesús avisa els creients amb aquestes paraules: “I quan preguis, no siguis com els hipòcrites, que els agrada de pregar drets a les sinagogues, i a les cantonades de les places per fer-se veure dels homes. En veritat us dic ja tenen la seva recompensa (Mateu 6: 5). Jesús posa com exemple d’aquest comportament narcisista el fariseu de la paràbola. Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un un fariseu, l’altre un cobrador d’impostos. El fariseu pregava d’aquesta manera: “Oh Déu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, rapaços, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dues vegades a la setmana, pago el delme de tot el que guanyo” (Lluc 18: 11,12). Qui decideix que les nostres paraules no tenen substància? La resposta és Jesús. El fariseu es creia just, es dir, bona persona. Per això exaltava la seva religiositat de cara la galeria. Contrastava la seva bonesa amb la condició de pecador del cobrador d’impostos que “de lluny estant, no gosava ni alçar els ulls al cel , sinó que es copejava el pit dient: Oh Déu, sigues propici a mi, un pecador” (v. 13). Poques van se les paraules del cobrador d’impostos, però amb molta substància.

Jesús s’oposa a la “diarrea verbal” que denuncia Espinàs, quan diu: “I que la vostra paraula sigui: sí quan és sí, no quan és no. El que es diu de més és del maligne” (Mateu 5:37). Jesús descobreix que l’origen de la “diarrea verbal” procedeix del maligne. És el diable qui fa que el narcís s’enalteixi, qui el fa presumir d’unes suposades qualitats que el distingeixen de la plebs inculta. No hi ha prous paraules per lloar les seves moltes perfeccions. Es dispara la “diarrea verbal”.

L’Espinàs finalitza el seu escrit  reproduint el títol que li ha donat: ¿És curable la diarrea verbal?” Tancant-lo amb aquest interrogant dóna a entendre que per a ell la “diarrea verbal” és incurable. ¿És possible que la nostra paraula sigui sí quan és sí. No quan és no? Quan el narcís diposita la fe en Jesús entén qui realment és. Aquest descobriment li és la medicina que li guarirà la seva “diarrea verbal”.

Jesús clou la paràbola del fariseu i el cobrador d’impostos amb aquestes paraules: “Us dic que aquest” (el cobrador d’impostos) “va baixar a casa seva justificat” (Déu va escoltar la seva pregària i el va beneir),” i no pas l’altre”, (el fariseu va sortir del temple pitjor del que havia entrat perquè Déu no dóna suport als orgullosos i deixa que segueixin els seus camins tortuosos). Si els narcisos volen rebre la benedicció de Déu s’han de fer seva la confessió del cobrador d’impostos: “Oh Déu, sigues propici amb mi, un pecador”.  Déu que coneix la intimitat dels qui preguen i que no li poden donar gat per llebre posa punt final a la paràbola amb aquestes paraules: “Perquè tot aquell que s’exalça  a sí mateix, serà humiliat, però el qui s’humilia  a si mateix serà exalçat” (V.14).

Acabo aquest escrit amb aquesta afirmació: Sí, es pot curar la diarrea verbal.

Octavi Pereña i Cortina