EL GRAN MANAMENT

Nemrod Carrasco, professor de filosofia, en la entrevista que li fa Víctor-M. Amela, diu quelcom molt xocant per la manera de dir-ho, però molt interessant: “Filosofar és tocar els ous. Filosofar és empipar. Filosofar és preguntar-te, és qüestionar-te la realitat. Filosofar és distanciar-te de les teves pròpies creences: és descreure. De tot el que està establert i és inqüestionable. No respectar cap opinió. Dinamitar totes les opinions, atacar les opinions no és atacar les persones. Jo no sóc les meves opinions. No tinguem la pell tan fina i cap opinió hauria d’anar a missa. Ataquem-les totes!”

La filosofia no és quelcom que ha aparegut per generació espontània a la qual s’hi poden adherir  tots els éssers humans. Per ser els éssers humans de creació divina tenim la capacitat de raonar, de ser filòsofs, ser savis. Filosofia significa saviesa. Però no tota la filosofia és saviesa bona. N’hi ha de dolenta. L’apòstol Pau als qui es creien savis, filòsofs, els desperta dient-los: “Que ningú no s’enganyi. Si algú d’entre vosaltres es pensa que és savi en aquest món, que esdevingui neci a fi d’esdevenir savi. Perquè la saviesa d’aquest món és neciesa davant de Déu, perquè està escrit: Ell pren els savis en la seva astúcia. I encara: El Senyor coneix els raonaments dels savis, que són vans” (1 Corintis 3: 18-20). L’apòstol esmenta dos tipus de saviesa: la que és d’aquest món i la que no ho és. Ens ensenya a abandonar  la primera per deixar la neciesa i ser verament savis.

La Bíblia ens diu que abans de la creació de l’home van ser creats els àngels, alguns dels quals acabdillats per Llucifer es van rebel·lar contra el Creador, convertint-se el líder en Satanàs i els seus seguidors en dimonis. Alhora, Satanàs es converteix en el déu d’aquest món. La majoria dels habitants de la Terra tenen com a pare el diable  i com diu Jesús: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desitjos dels vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). L’origen de la saviesa d’aquest món de la que ens parla l’apòstol Pau és diabòlica. Ara que es parla tant de la postveritat, per no esmentar el mot mentida, sabem que el comportament humà no és accidental sinó a causa de la paternitat satànica.

Filosofar,  segons Nemrod Carrasco és: “Tocar els ous, fer-se preguntes, qüestionar-te la realitat, distanciar-te de les teves pròpies creences, descreure”, és dir, ser crític amb el que passa. L’origen de la saviesa que permet veure  la causa de que el món no funcioni bé és: ”El temor del Senyor és el principi del coneixement”, però, “els insensats menyspreen la saviesa i la instrucció” (Proverbis 1: 7). La saviesa divina que en són portadors els qui creuen en Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist no agrada als poders polítics i econòmics d’aquest món que són  controlats pel seu pare espiritual que és Satanàs.

Els poders polítics esgrimeixen amb molta facilitat  l’expressió: “Incitació a l’odi”. Flemming Rose, escriu: “La legislació europea contra la incitació a l’odi està legitimada pel Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides, adoptat el 1966. No obstant això, poca gent sap que democràcies liberals com Suècia, Noruega i Regne Unit van votar en contra de l’article que instava a penalitzar la incitació a l’odi. L’article va ser una iniciativa del bloc soviètic. Eleonor Roosevelt que presidia la Comissió de Drets Humans de l’ONU va advertir que podria ser utilitzat per qualsevol dictador per tapar la boca  a les veus crítiques…Un problema crucial de les lleis contra la incitació a l’odi és que no existeix una definició clara de la mateixa. Això deixa un marge als poders a utilitzar la llei poder reprimir les opinions que no siguin del seu grat. El 2015 la comissària europea de  Vera Jourova va declarar: “Si la llibertat d’expressió és una de les pedres angulars d’una societat democràtica, la incitació a l’odi és una flagrant violació d’aquesta llibertat. S’ha de castigar severament”. Un enfocament perillós de la llibertat d’expressió sobre tot si no hi ha consens sobre el concepte d’incitació a l’odi. De fet, el dret a ofensa és part de la llibertat d’expressió. Ningú no té dret a no se ofès. La llibertat d’expressió inclou el dret a dir-li a la gent el que no li agrada com va dir una vegada George Orwell”.

Ens adonem que s’està degradant el concepte Democràcia. Que les diferències polítiques es dirimeixen en el Constitucional i en els tribunals. Les lleis són per ser obeïdes. D’acord, però quan les lleis no serveixen per conservar la pau i l’harmonia perquè la societat ha canviat des del moment  que van ser legislades, el seny diu que aquestes lleis que no serveixen, que han esdevingut un obstacle per la bona convivència, aquestes lleis s’han de canviar per unes altres que s’ajustin a les necessitats actuals. Ser sensible a la necessitat de canviar les lleis quan convingui, costa. Costa per una senzilla raó: es veu als afectats per les lleis vigents com a súbdits als que se’ls ha de restringeix la seva llibertat a ser diferents i que no es mereixen ser tractats com a persones a dotades de la identitat amb que  les ha creat el Creador. La justícia enalteix la nació: però el pecat és l’oprobi dels pobles”  (Proverbis 14:34). Quan hi ha tantes lleis injustes que ocasionen munió de danys als ciutadans, és una evidència que malgrat els legisladors i governants presumeixin de ser cristians, de fet desobeeixen el Gran Manament: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva força i amb tota la teva ment, i el teu proïsme com a tu mateix” (Lluc 10: 27). Quan la grandesa d’un país es roba en el compliment estricte de les lleis humanes i s’utilitzen tots els poders de l’Estat per aplicar la llei de l’embut, s’ha de qüestionar la grandesa d’aquesta Nació. L’any 2017es va celebrar el Cinquè Centenari de la Reforma iniciada per Martí Luter. El lema de la Reforma és: “L’Església sempre reformant-se”. La base de la reforma perpètua de l’Església es troba en l’obediència a l’autoritat suprema de la Bíblia. L’Estat perfecte no existeix. Ensems l’Església, l’Estat s’ha de trobar en una situació de permanent reforma deixant-se guiar per l’autoritat de la Bíblia per tal que la justícia que el fa gran no sigui una paraula buida de contingut.

Octavi Pereña i Cortina