¿ON VAS UNIÓ EUROPEA?

El ministre espanyol d’Economia Luís de Guindos va ser clar en vincular directament la situació de Catalunya amb el futur de la Unió Europea: “Uns moviments que no són exclusius del nostre país, sinó que  hi ha d’una manera o altra en molts països  d’Europa i que si tiressin endavant, posarien en risc tot el projecte d’integració i solidaritat que tants èxits ha produït en les últimes dècades”. I va posar com un exemple d’aquells moviments rupturistes l’independentisme català que va qualificar “d’anacronisme al segle XXI, irracional des del punt de vista estrictament econòmic.

Per un altre costat Jean-Claude Juncker, president de la Comunitat Europea ha vomitat un rosari de perles antidemocràtiques que indiquen com vol que sigui l’Europa dels drets humans en referir-se a Catalunya i el seu moviment independentista: “Dic no a qualsevol forma de separatisme que afegeixi divisió…Li dic no a qualsevol forma de separatisme que fragilitzi Europa i afegeixi fractura i divisió a les estructures existents…No tenim dret a desfer a nivell nacional i regional un model de coexistència que hem de construir per al conjunt d’Europa. Si  ho fem entraríem a la deriva…L’amenaça dels nacionalismes i el seu verí sobre la Unió impedeixen que treballi Europa de manera conjunta per a influir a l’escala mundial…Sí a l’Europa de les nacions, sí a l’Europa de les regions, però dic no a la divisió de les categories nacionals i regionals que hem sobrepassat ja des de la Segona Guerra Mundial”. Juncker Profetitza: El populisme acabarà donant-se contra la paret i no pot avançar”. La Bíblia diu que si les paraules d’un profeta no es compleixen significa que Déu no l’ha enviat. ¿Es pot saber si Juncker és un autèntic profeta o no?

Tot just creats Adam i Eva “Déu els va beneir, i Déu els va dir: Sigueu fructífers i multipliqueu-vos, i ompliu la terra i sotmeteu-la” (Gènesi 1. 28). Després del Diluvi la situació de la terra era: “I tota la terra era d’una sola llengua i d’uns mateixos mots” (Gènesi 11.1). Els homes d’aquell temps no tenien problemes de comunicació. Es posaven d’acord fàcilment. En lloc d’obeir l’ordre de Déu “d’omplir la terra i sotmetre-la” , es van dir: “Veniu, edifiquem-nos una ciutat i una torre amb el seu cim en els cels, i fem-nos un nom  a fi que no siguem dispersats sobre la superfície de tota la terra” (v.4).En veure Déu que els homes s’esgarriaven, va dir: Heus aquí, són un sol poble i tots tenen una sola llengua, i això és el que comencen a fer, i ara res els impedirà de fer el que s’han proposat. Veniu, baixem i confonguem allà la seva llegua, a fi que ningú entengui la llengua dels altres. I el Senyor els va dispersar d’allà per damunt la superfície de tota la terra, i van deixar d’edificar la ciutat” (vv. 6-8). Va fracassar la construcció del primer imperi. Però el desig no va desaparèixer.

L’home apartat de Déu es proclama déu a sí mateix i es diu: Si tu dius que hem d’anar per la dreta nosaltres decidim el nostre destí i anirem per l’esquerra. Així es va fundar el primer gran imperi: Assíria. A aquest li van seguir: Babilònia, Medo-Persa, el grec d’Alexandre, Roma. El profeta Daniel interpretant el somni de Nabucodonosor  li explica al rei que la gran estàtua que havia somniat representava una successió de quatre imperis que vindrien i desapareixerien. El profeta diu quelcom molt interessant: “I en els dies d’aquests reis , el Déu dels cels aixecarà un regne que no serà destruït, i aquest regne no serà deixat a un altre poble, esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, i subsistirà per sempre” (Daniel 2: r44). Així ha estat al llarg de la Història. Els imperis en els que mai no es ponia el sol han desaparegut del mapa. S’han fraccionat en multitud de nacions. Alhora, es va bastint el Regne de Déu etern d’entre els ciutadans que creuen en Jesús de tots els pobles de la terra i que assolirà el clímax en el dia de la resurrecció.

La Unió Europea té un fonament en part de ferro i en  part d’argila com els peus de l’estàtua que va somniar Nabucodonosor i que va ser esmicolada per “la pedra que no va ser tallada amb mans” (v.45)  que va colpir els peus de l’estàtua. La fragilitat de la Unió Europea Juncker ho reconeix quan afirma l’existència de “l’amenaça dels nacionalismes i el seu verí sobre la Unió Europea”. Jo no sóc profeta però és ben cert que en el dia assenyalat per Déu deixarà d’existir.  La Bíblia afirma que l’únic regne que restarà  és el Regne de Déu que va néixer en l’instant en que Déu va tapar la nuesa d’Adam i Eva amb les pells dels animals que el mateix Senyor va sacrificar. Els senyors Juncker i de Guindos no tinguin cap mena de dubte que en el dia establert per Déu la Unió Europea deixarà d’existir.

Octavi Pereña i Cortina

TOTLLEIDA, 11 de novembre  2017

LA MAÑANA, 2 de desembre 2017

 

XERINOLA SEXUAL

Ana Macpherson comença amb aquestes paraules el seu escrit “CHEMSEX, sexe d’alt risc”. L’ús de drogues per tenir millor sexe o per atrevir-se a tenir-ne és un clàssic de la humanitat, però a les grans ciutats i entre homes que tenen sexe amb homes adquireix actualment talla de problema de salut pública, reconegut com a tal a Barcelona i Madrid, perquè les conseqüències comencen a ser visibles en consultes d’hospital i fins i tot a urgències”.

L’addició al sexe és tan forta que per no defallir s’utilitzen mescles de drogues. Això és el que diu Macpherson: “La de més impacte, i probablement la que més augmenta el fenomen és  l’extensió de la tina, la mentafetamina que sovint substitueix l`ús clàssic de la cocaïna, perquè resulta més barata i accessible, però que també és la més perillosa, perquè provoca més ràpidament addicció i inhibeix el son i el cansament, treu la gana i augmenta el desig sexual. Com la droga dorm el raciocini es descuida l’ús del preservatiu amb la qual cosa augmenta el ric d’infecció de la sida i d’altres malalties de transmissió sexual. Amb la mentafetamina  es facilita la celebració de maratons sexuals grupals que poden durar entre 24 i 48 hores. Tot un cap e setmana.

Percy Fernández, responsable de recerca  de Stop Sida, ha dit: “Som a temps d’actuar. Si la tina salta a la societat en general serà catastròfic. Ara està controlada”.

No hi ha efecte sense causa. Quina és la causa que porta a l’home que per a satisfer la seva addicció al sexe i per conservar la seva passió encesa utilitza les drogues posant en perill la pròpia vida i la dels amb qui manté relacions sexuals? Al meu entendre la millor explicació que se li pot donar es troba a Romans 1: 18-32.

El text indicat comença dient: “Perquè la ira de Déu es revela des del cel contra tota impietat i injustícia dels homes que detenen la veritat amb injustícia” (v. 18). D’entrada el text ens indica que Déu no es queda al marge dels afers humans com molts  voldrien. El comportament  dels homes desperta la seva ira en veure que la veritat és trepitjada per la injustícia. La justícia de Déu no és insensible a que se la transgredeixi. Pel que diu el v. 19, la injustícia humana rau en el fet que no es reconeix l’existència de Déu. Aquest no reconeixement no es pot justificar de cap de les maneres: “Ja que allò que es coneix de Déu els ha estat manifestat. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables” (vv. 19,20). L’obcecació de l’home és tan forta que tenint  ulls per veure-hi s’obstina a no voler veure el que és evident: la creació no s’ha pogut fer sola perquè la matèria no té vida, la qual cosa fa evident que la seva existència és fruit de l’existència d’un Agent extern. L’existència d’aquest Agent creador la manifesta la declaració amb que s’inicia la Bíblia: “En el principi Déu va crear els cels i la terra” (Gènesi 1:1). És evident que per creure aquesta declaració cal fe. La fe no és de fabricació humana. Si l’home reconeix questa mancança i la demana amb sinceritat, Déu li regalarà. La fe rebuda li farà caure les escates que no el deixen veure-hi i la llum de Déu il·luminarà la foscor de la seva ment. Feta la llum, dirà: Quin imbècil he estat durant tots quests anys que no he vist el que és evident! Si algun esclau del sexe i de les drogues recupera la vista, la cadena que el lliga a aquesta doble esclavitud es trenca i el camí a la llibertat s’inicia.

 Malgrat l’evidència de que la creació és obra del Creador  molts prefereixen seguir sent cecs, la conseqüència és: ”Canviar la glòria del Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible, a ocells, a quadrúpedes i a rèptils” (v.28). El resultat de persistir en la ceguesa de l’ànima és la idolatria. Ésser idòlatra no consisteix únicament en fer-se imatges de fusta, d’or, de pedres precioses i vestir-les amb magnificència. Els ídols es porten al cor

Potser el més escampat: “l’amor al diner és una arrel de tota mena de mals”                    (1 Timoteu 1:10). Però la idolatria no s’acaba amb l’amor al diner. Hi ha ídols de carn i ossos que canvien  segons l’actualitat de les estrelles de l’espectacle, els esportistes famosos, els polítics seguits per un eixam de fanàtics ofuscats, incapaços  d’adonar-se que els seus idolatrats són déus amb peus de fang, el col·leccionisme obsessiu no s’escapa a aquesta categoria.

La idolatria té aquetes conseqüències: “Per això Déu els va lliurar a passions deshonestes, ja que fins les seves dones van canviar l’ús natural pel que és contra natura, i de la mateixa manera els homes van deixar l’ús natural de la dona, i en la seva lascívia es van abrusar els uns pels altres, homes amb homes cometent impudícia, que reben en sí mateixos la paga merescuda per la seva perversió” (vv. 26,27).

Malgrat que la creació desvela el Creador, l’ésser humà en la seva insensatesa prefereix adorar ídols que són falsos déus de creació humana. Les denuncies d’escrits com “CHEMSEX, sexe d’alt risc” posen de manifest que no és innocu abandonar el Creador de tot l’existent, per ídols.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

 

 

EL MOTÍ DEL BOUNTY

Josep Espinàs en el seu escrit La violència que s’instal·la a casa, que tracta de la violència masclista contra la dona, escriu: “Terrible. Què està passant? Després de l’atac, un d’aquests homes es va llençar pel balcó de la casa. És difícil d’entendre aquests fets, així  com la reacció dels agressors. Els psicòlegs o els psiquiatres ens ho haurien d’explicar. Perquè ja no es tracta d’algun fet ocasional. És una barbaritat que va creixent”

El periodista ens transporta als psicòlegs i psiquiatres perquè ens expliquin aquests fets que són difícils d’entendre. Els especialistes en salut mental poden analitzar la violència humana en general i la que es perpetra conta la dona en concret. En el moment que arriben a  fer el diagnòstic del seu origen, es queden muts. No saben que dir. Estudien la problemàtica des de la visió que donen eminents doctors que a l’hora de donar solució al misteri de la violència contra la dona també es queden sense saber què dir.

Penso que gairebé tothom estarà d’acord amb el que diu l’Espinàs: “Violència domèstica, en diuen. Els gossos i els gats  són qualificats d’animals domèstics, però és evident  que hi ha animals humans que no són adequadament domesticats. Hi ha un salvatgisme masculí i familiar que a  vegades esclata. Com la violència d’una tempesta de vent”. L’escriptor amb poques paraules descriu molt bé el que està passant. Es queda en una brillant descripció. Tampoc aporta solució.

Un relat històric que desvela el misteri de la violència contra la dona. El 1887 el capità Bligh, comandant del vaixell Bounty salpa d’Haití per tornar a Anglaterra. Durant la travessia la tripulació s’amotina  al comandament de Fletcher  Christian. Després d’abandonar el capità Bligh, oficialitat i alguns membres de la tripulació que s’havien sumat al motí en un bot, el Bounty torna a Haití on la tripulació convenç algunes dones que els acompanyessin. Van salpar amb rumb incert. Després de molts dies de navegació van arribar a la desconeguda illa Pitcairn que no constava en la cartografia marina de l’època. L’illa  semblava un paradís terrenal. Es van lliurar a totes les passions. A causa del pecaminós cor humà el paradís terrenal es va convertir en un infern. Van començar a destil·lar alcohol. Les borratxeres van començar a fer acte de presència. Aviat es van començar a produir baralles acompanyades d’assassinats. Al final només van quedar dos dels amotinats: Edward Young i Alexander Smith. Tipes de ser maltractades les dones es van apoderar de les armes i es van atrinxerar en un indret de l’illa. No en volien saber res d’aquells dropos.

Entre les pertinences desembarcades del Bounty hi havia una Bíblia. Young la troba i la llegeix i ensenya a fer-ho a Smith. Young mor. Smith es queda sol però segueix llegint la Bíblia. Explica “M’havia estat esforçant com un talp durant anys, i de sobte va ser com si s’obrissin les portes de bat a bat. Vaig trobar Déu i la càrrega del meu pecat em va abandonar i vaig trobar una nova vida”. De la lectura privada va passar a llegir-la als nens i a les dones. L’any  1823 un vaixell va arribar a Pitcairn on els nouvinguts van trobar una comunitat de persones pietoses on existia una pau i un amor  que enlloc havien vist. Quan el vaixell va salpar, en arribar a Boston el capità va informar que en tots els seus viatges mai no s’havia trobat amb persones tant bones i generoses.

Smith, un home  bregós i embriac feia que les dones fugissin d’ell. La transformació es va fer visible i posava de manifest la foscor del pecat vivint en la llum del Senyor. Començant pels, nens les dones també se li van apropar. Els testimoniatge d’una vida canviada i la lectura de la Bíblia va fer possible que la petita població de Pitcairn estigués formada per una congregació de persones redimides per la sang de Jesús.

Les proclames, les manifestacions, els escrits que es redacten  un cop l’any quan es celebra la diada contra la violència masclista, no fan res més que denunciar un fet: la dona és  maltractada  i convertida en objecte sexual des de molt jove i també assetjada per adolescents cada cop més joves. El problema que es denúncia seguirà existint, és més, s’agreujarà més perquè la condició humana no ha canviat. Les relacions home dona no poden ser les de amo a esclava, de poderós a feble. L’home ha de veure a la dona com “un ajut adient” (Gènesi 2: 20). Aquesta visió no es farà possible mentre tota  la Bíblia no es converteixi en un llibre de lectura diària i el seu contingut gravat en el cor.

Octavi Pereña i Cortina

TOTLLEIDA, 5 desembre 2017

LA MAÑANA, 23 de desembre 2017

 

FER AMICS

Quina mena de persona truca? li pregunta Víctor-M. Amela a Maria Rosa Buxarrais, presidenta del Telèfon de l’Esperança. La resposta que dóna és: “De més de 45 anys (un 80%) i homes i dones (elles, el 70%), truquen pel mateix: la desesperació per la solitud, l’atur, una separació o desamor, conflictes amb la parella, els fills, els pares, els caps…”

Per què truquen?, pregunta Amela. La resposta que dóna la Maria Rosa és breu i emfàtica: “Per parlar”, De què, pegunta el periodista. La resposta que rep és molt aclaridora: “Del que sigui. La desesperació per no tenir ningú que t’escolti és molt anguniosa…I molta gent la sent…”. El que reprodueixo és l’extracte d l’entrevista. N’hi ha prou per posar de manifest la necessitat que tenen les persones de parlar. De buidar el pap. ¿Amb qui? Aquest és el problema. Qui està disposat a escoltar el nostre drama? La veritat és que molt poques persones presten les seves orelles per escoltar els desenganys d’altri. Davant aquesta evidència, el que fan persones que com la Maria Rosa prenen la decisió de posar les seves orelles per escoltar aquells que no tenen ningú amb qui parlar, és molt encomiable.

La solitud traumàtica és molt estesa. La pregunta que ens hem de fer al respecte és: Per què es dóna en una societat que disposa de tants enginys electrònics que en pocs segons ens permeten comunicar amb algú que es troba a l’altra punta del món? El problema es troba en el fet que a causa del pecat s’ha tallat la comunicació, en primer lloc amb Déu, i com a conseqüència amb el proïsme. No es pot recuperar la comunicació dintre els humans si no es restableix en primer lloc la comunicació amb el Creador. El pecat, no solament l’inconscient que tothom fa pel fet de ser pecador, també el voluntari que es fa amb plena consciència de que s’està fent malament tapa les orelles del Senyor que no li permet escoltar-nos. El tallament de la línia, és, doncs, responsabilitat nostra.

Moltes vegades Déu li va dir a l’antic Israel: He intentat parlar amb vosaltres però no heu volgut escoltar. Per això les coses no us van bé, perquè no us puc donar la meva benedicció. No puc resoldre els vostres problemes que no sabeu solucionar perquè no voleu que jo intervingui en les vostres vides pel vostre bé. Quan deixareu de ser rebecs i permetreu que us ajudi!

La comunicació és bidireccional. La comunicació unidireccional és monòleg, un parlar amb un mateix. L’altre no existeix. Per què parlar amb Déu si aquest no existeix? Amb aquesta filosofia no ens ha de fer estrany que la solitud existencial sigui tan acusada i que no hi hagi manera de curar-la.

La societat actual està abocada al materialisme. Tot gira entorn dels béns materials. Quants més millor. La filosofia d’aquesta societat estimula a desfer-se d’objectes que serveixen per substituir-los per l’últim model que dóna més prestacions que no es faran servir. El materialisme crea una insatisfacció que mai serà satisfeta. Com que som cecs a les coses de l’esperit no ens adonem que el materialisme no és l’estil de vida que necessitem. Inclús festivitats que tenen un caràcter tradicionalment religiós, malgrat que la seva essència l’ha malbaratat la tradició que no contrasta els costums amb l’original, els solitaris de solemnitat prefereixen anar a esquiar, viatjar, distraure’s, però no fan cap moviment per intentar esbrinar d’on procedeixen els costums tradicionals sense preguntar-nos si són correctes, Mentre busquem envoltar-nos de persones per no estar sols, la realitat és que ens sentim com mussols. Es fracassa quan s’intenta vèncer la solitud en la multitud.

Per vèncer  la solitud que ens destrueix ens hem d’imposar la solitud voluntària. No una solitud malaltissa per fugir de les persones  i ens tanquem en la cambra per mantenir relacions virtuals que fereixen. Aquesta no és la solitud recomanable. L’eremitisme cristià va fracassar quan les persones es retiraven del món sorollós per recloure’s en llocs desèrtics per restar a soles amb Déu. Aquest comportament que pot semblar sa, és pur egoisme, és contrari al principi evangèlic d’estimar el proïsme com a un mateix.

La solitud volguda que aporta salut emocional l’ensenya Jesús quan diu: “Tu, en canvi, entra dins la teva cambra, i tancada la  porta prega al teu Pare que és en el secret. I el teu Pare que mira en el secret, et recompensarà en públic” (Mateu 6: 6). Jesús dóna exemple del que diu quan es retirava en llocs apartats per pregar al seu Pare. Quan s’acabava el temps de solitud voluntària sortia al carrer a anunciar les bones notícies de la salvació de Déu i ajudar les persones en les seves necessitats. Potser les paraules del salmista: “Déu fa habitar el solitari en una llar” (Salm 68:6), tenen que veure amb les pregàries que el creient dirigeix al Pare de nostre Senyor Jesucrist, que surt de la cambra omplert de l’amor de Déu disposat a compartir-lo amb les persones del seu entorn.

Octavi Pereña i Cortina

TOTLLEIDA, 18 de desembre 2017

 

NOTÍCIES FALSES

Victor Kubik, referint-se a l’escrit “Per què mentim” publicat a National Gographic el juny de 2017, comenta: “L’escrit de National geographic intenta desmentir que mentir forma part de la naturalesa humana. Alguns poden erròniament i perillosament derivar a disculpar o justificar-la. L’autor indica que investigadors en ciències socials i neuròlegs pensen que mentir sense restriccions es considera profundament arrelat en la condició humana. L’autor no intenta afirmar que mentir sigui quelcom bo. Però confirma una terrible veritat: Mentir és quelcom que en molts de nosaltres en som mestres. Mentim fàcilment, grans o petites mentides, a estranys, a companys de la feina, a amics, a persones estimades” .La mentida és omnipresent. Ningú és immune a ella. Tant si val si un és científic, no es dubta en presentar com a propis treballs d’investigació aliens. Es presenten demandes per plagis literaris, musicals…Allí on hi ha una persona l’ombra de la mentida l’acompanya. Es poden dictar lleis per combatre-la que no serveixen per eradicar-la perquè les lleis no canvien la naturalesa humana.

El novè manament de la Llei de Déu declara: “No donaràs fals testimoniatge contra el teu proïsme” (Deuteronomi 20: 16). Aquesta declaració s’acostuma a escurçar-la en dues paraules: “No mentiràs”. La ·Llei de Déu no té la finalitat de denunciar un comportament amb el propòsit d’aconseguir que l’ésser humà no faci el que prohibeix. El propòsit de la Llei de Déu no es fer bones les males persones. Tot del contrari. Té la finalitat de fer veure les persones que són dolentes i que no poden deixar de ser-ho. El dirigent d’Israel que s’acosta a Jesús per preguntar-li: “què haig de fer per heretar la vida eterna” (Lluc 18:18), el Senyor li diu que guardi els manaments. La resposta que rep és: “ He guardat totes aquestes coses des de la joventut” (v.21).”En sentir això, Jesús li va dir: encara et falta una cosa: Ven tot el que tens i reparteix-ho als pobres, i tindràs un tresor en el cel. I vine, segueix-me” (v.22). Heus ací la reacció del dirigent d’Israel en sentir la resposta de Jesús: “Però, en sentir això, es va posar tot trist, perquè era molt ric” (v.23). El dirigent d’Israel creia que complia la Llei de Déu. En el moment que Jesús rasca les profunditats de la seva ànima es descobreix que aquell “fariseu” tenia el déu diner que no era el Déu a qui havia d’estimar amb totes les seves forces.

La incapacitat de l’ésser humà de guardar la Llei de Déu la posa de manifest Jaume quan escriu: “Perquè qualsevol que guardi tota la Llei, però peca en un punt, és culpable de tots. Perquè aquell que va dir: No cometràs adulteri, també va dir: No mataràs. I si no comets adulteri, però mates, ets transgressor de la Llei” (Jaume 2: 10,11).

Jesús va més enllà del pecat tangible quan va dir: ”Heu escoltat que va ser dit als antics: No cometràs adulteri. Però jo us dic: tot aquell que mira una dona per cobejar-la, ja ha comés adulteri amb ella en el se cor” (Mateo 5: 27,28). De la mateixa manera que l’adulteri espiritual forma part de la naturalesa humana i més avui amb la proliferació de pornografia per Internet a l’abast de tothom, sense excloure’n infants i adolescents, la mentida és impossible que la humanitat controlada per Satanàs “que és pare de la mentida”, pugui vèncer aquest pecat.

Segon l’article publicat a National Geographic, el 22% de les persones menteixen per tapar una transgressió personal. Un 16% ho fan per defraudar i aconseguir guanys econòmics. Un altre 15% enganya per aconseguir beneficis que van més enllà dels econòmics. Un 14% fa trampa per evitar perdre alguna cosa. Un altre 8% menteix per tal de millorar la seva imatge personal. La resta de les mentides van entre explicar exageracions per poder fer riure a la gent, quedar bé i no molestar i per altres motius. L’expansió de la mentida és decebedora i produeix molts estralls polítics, econòmics i socials.

“Maça i espasa i sageta afilada és l’home que dóna fals testimoniatge contra el seu proïsme” (Proverbis 25. 18), és el concepte que la Bíblia té de la mentida. El fet que el text empri tres armes que utilitzaven els soldat de l’antigor posa de manifest el poder de la mentida per fer mal. Vet aquí la importància que té el manament: “No donaràs fals testimoniatge contra el teu proïsme”.

Durant la passada campanya electoral alguns dels candidats a la presidència de la Generalitat de Catalunya van esgrimir declaracions que caben perfectament en la nova categoria legal “d’incitació a l’odi”. La llei si ho fa, pot sancionar fets, però és incapaç de modificar les intencions del cor del qual brollen els sentiments que la llengua transforma en maces, espases i sagetes. Per això les fake news, les notícies falses, proliferen tant, especialment durant les campanyes electorals.

Dos textos de l’epístola de Jaume:

“Però cap home no pot domar la llengua: és un ml incontrolable plena de verí mortal. Amb ella beneïm el Déu i Pare, i amb ella maleïm els homes que són fets a semblança de Déu” (3: 8,9).

“I la llengua és un foc, el món de la injustícia. Així la llengua es constitueix entre els nostres membres com a contaminadora de tot el cos i inflamadora del curs de la vida i és inflamada  per l’infern” (3: 6). Aquest text ens informa que l’origen de la mentida i, per tant ens dóna la medicina per extirpar-la. Ens indica que neix en l’infern. Manera de dir que les persones que tenen llengües com maces, espases i sagetes afilades, el seu comportament s’origina en Satanàs que és el  pare de la mentida. Per naixement natural tots els éssers humans naixem sent fills espirituals del diable. Aquesta és la causa que la mentida creixi tant ufanosa com les males herbes. Per la conversió a  Crist el fill del diable es converteix en fill de Déu i la veritat de Déu comença a fluir del seu cor i la llengua la transforma en paraules dolces que amoroseixen l’altre. La incitació a l’odi que neix del cor dominat pel diable es converteix en la incitació a estimar que porta la pau i enderroca murs de separació.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

NADAL FRAUDULENT

El Nadal que s’ha creat amb la tradició és una mentida i el més greu és que des del bressol s’acostumen els infants a viure en una farsa. Hem embolcallat els infants de coto fluix amb un intent frustrant de mantenir-los en la innocència que no tenen perquè per fecundació són engendrats pecadors que necessiten saber la Veritat per poder-se desfer del pecat que els fa infeliços. Mantenir-los en la farsa del Nadal tradicional no els aportarà la felicitat que els pares desitgen pels seus fills.

El Nadal mentida il·lusiona els infants amb l’alegria caduca que proporcionen els regals. Aquests exciten els sentits que és la conseqüència d’haver-se activat la glàndula de la felicitat que segrega l’hormona que produeix la sensació de goig

El Nadal tradicional és una mitja veritat que es transforma en una gran mentida. Per això necessita la fanfàrria que l’acompanya. La pura veritat no necessita embellidors externs. La Veritat posseeix llum pròpia i no li cal el glamur extern amb que s’embolcalla la gran mentida ja que desvia el propòsit d’anunciar l’encarnació del Fill de Déu que en la persona de Jesús  té el propòsit de morir en la creu pel perdó dels pecats.

El Nadal tradicional que és una celebració pagana recoberta d’un vernís de cristianisme realment una celebració religiosa pagana buida de contingut, sent una exaltació de la sensualitat que no dels valors del cristianisme. Invita a grans i menuts al consumisme voraç, la plaga de la cultura occidental. Aquest Nadal sensual i consumista és una invitació a agreujar la situació de les persones grans que s’ho passen malament per la solitud en que es troben i per la penúria econòmica que pateixen al no poder participar del xuclador del malbaratament. El Nadal de la celebració multitudinària és contraria a l’esperit evangèlic de donar sense esperar res a canvi. Els regals nadalencs tenen contraprestació. Jo et regalo. Tu em regales. Incita al narcisisme perquè activa l’orgull de veure qui fa el regal més esplèndid.

El Nadal que celebrem embolcallat de llumetes que espurnegen, de concentracions que donen la benvinguda al Reis d’Orient carregats de regals per a repartir, no és cristià. Satanàs que és el pare de la mentida i es disfressa d’àngel de llum per enganyar els incauts es preocupa que el Fill de Déu que a Betlem es va encarnar en la persona de Jesús  no sigui conegut íntegrament. Es victoreja el nom Jesús, però s’ignora el seu significat. Una veritat a mitges  és pitjor que una mentida.

El Nadal de fa 2000 anys no té res a veure amb el Nadal d’avui. Algú n’és el responsable de la seva degradació. La documentació històrica s’encarrega de demostrar que el Nadal que avui tenim és una cristianització de les Saturnals paganes que es va produir en el moment que el cristianisme es va convertir en religió oficial de Roma. La millor manera d’atreure a l’església les masses paganes era acceptar les seves divinitats i batejar-les amb noms cristians. Aquesta mentida es cobra un fort peatge al convertir el Jesús històric en un Jesús mitològic, un ésser mitològic més la mitologia pagana.

L’església cristiana actual perd influència en a societat pagana actual perquè s’ha desproveït de la Veritat de la que n’hauria de ser transportadora. Els mites, les faules no satisfan perquè són enganyosos. L’església amb la seva tolerància, sense denunciar amb veu alta el paganisme que acull  en el seu si, el seu testimoniatge és decebedor. El seu testimoniatge no és l’apropiat per despertar el homes del son de la mort.

Penso que Daniel Arosa arriba fins al moll del os de la degradació a que ha arribat l’església catòlica en concret, que es pot aplicar a les esglésies en general, encara que potser no en sigui conscient quan escriu: “Avui es desconfia, se sent rebuig a tot aquell que parla en nom d’una autoritat externa. Incloent-hi qui parla de Déu. Per això a l’Església li costa portar el missatge a la societat. El testimoni dóna més credibilitat que la doctrina. És important, per això, el gir en les formes que ha fet Francesc, encara que la doctrina bàsica no canvií   ni ho pugui fer. De la Cierva opina que la gent no es fixa en la bellesa de la doctrina salvadora, sino que comprova si qui la porta mereix ser escoltat”.

Indiscutiblement el portador de l’Evangeli ha de ser una persona de bona reputació entre els incrèduls, però ha d’anunciar una doctrina sana. La confusió que l’església aporta a la societat actual  és a causa de predicar moralisme, no el missatge salvador que només en Jesús hi ha salvació, no en cap altre nom. Jesús és l’únic Salvador perquè és l’única persona que va morir per perdonar els pectats del poble de Déu.

Daniel Arosa veu amb bons ulls que les maneres del papat hagin  canviat en la persona de Francesc “encara que la doctrina bàsica no canviï ni ho pugui fer”. Aquí s’hi troba la causa que l’Església catòlica perdi credibilitat en el món. La seva doctrina és una barreja d’Evangeli i humanisme. El resultat és un missatge que no salva. Si algun poder té el missatge catòlic és que converteix els homes a una religió, però no a Crist el Salvador.

He dit que el Nadal és una gran mentida. Ho he dit perquè la veritat de l’Evangeli no es troba en la seva celebració, La renovació de l’Església no es troba en persones mediàtiques que no són portadores de la puresa de l’Evangeli. S’aconsegueix quan a l’Església hi hagi persones convertides a la semblança de Jesús per haver-se convertit a Ell. Només persones d’aquesta mena poden restaurar la credibilitat que l’Església ha perdut al transitar pel camí ample del sincretisme religiós. Torneu-vos a mi, diu el Senyor, i jo em tornaré a vosaltres.

Octavi Pereña i Cortina

TOTLLEIDA 23 de desembre 2017

LA MAÑANA, 25 de desembre 2017

 

 

 

 

 

METAPSÍQUICA INÚTIL

En la Lleida de primers de segle XX, els prohoms de la ciutat eren molt abocats a la metapsíquica que tractava de manera científica els fenòmens paranormals. Popularment coneguts com espiritisme, que implicava la possibilitat de comunicar-se amb els morts mitjançant determinades tècniques. El Camp d’Esports era un lloc habitual on es reunien els metapsíquics.

Aquest tema el tracta Màrius Blàvia  en la seva novella “La flama d’or”, ambientada en la Lleida d’aquella època. El protagonista del relat és Neftalí Miravall, fill de metge i estudiant de Medicina a Barcelona. A les vacances d’estiu el Neftalí coneix la Laura de qui se n’enamora bojament. A la tardor torna a Barcelona per continuar els seus estudis. Li estranya que sobtadament deixi de rebre cartes de la seva estimada. A les vacances de Nadal torna a Lleida i el primer que fa és buscar la seva Dulcinea. És morta. Furtivament entra al piset que la noia tenia llogat on hi passava estones per meditar. Assegut en el balancí pensa en la seva estimada. Capficat en els seus pensaments el temps passa volant. De sobte, darrere seu ”escolta una ranera de moribund”. En girar-se “va poder veure la figura d’una dona”. Laura, Laura! Va cridar extasiat el jove. No era la Laura. “La veu era estranya, femenina, però amb uns lleugers tocs de ferralla”. Una veu espectral li diu: “La Laura ja fa temps que no és en aquest món”. On és ara? Pregunta indagador l’estudiant de medicina. L’espectre femení li contesta: “Fill meu, no em correspon dir-vos-ho. A mi només em correspon endur-me la gent a l’Altra Banda, si voleu dir-ho així. On van no és cosa meva . Ni vostra crec”. El Neftalí li clava a l’espectre la pregunta que es fa tothom: “¿Ni tan sols podeu dir-me si hi ha vida després de la mort, si cal tenir encara que només sigui una mica d’esperança?” La veu espectral li diu: “Aquest és un misteri amb el qual hem de conviure, jo us ho asseguro, no puc resoldre-us-el. No forma part de les meves atribucions”.

M’imagino que el senyor Blàvia s’haurà documentat a fons a l’hora d’escriure la novel·la i fruit de la investigació haurà arribat a la conclusió que el seu relat exposa: que la metapsíquica científica o l’ocultisme popular no són  eines vàlides per descobrir què hi ha més enllà de la mort.

Referint-se a la mort de Sylvia Browne, una de les vidents més prestigioses del món, després de detallar una sèrie de fracassos, Quim Monzó escriu: “Això és una petita mostra de vidència. Molta gent no pot entendre com els seus llibres encapçalen les llistes dels més venuts. Inclús ara, aquestes dues setmanes de la seva mort, en Amazon es venen com rosquilles. Per què? Doncs, perquè a part d’algunes excepcions la gent és bàsicament ase, sigui dit amb tot el respecte”.

Referint-se als horòscops, el periodista Jon Sintiaga escriu: “Vaig aconseguir quedar-m’hi (a la redacció) fent horòscops. Per això no els llegeixo. Sé com es fan, ha, ha”

L’experiència metapsíquica deixa inquiet el Neftalí. Es dirigeix al seu pare per dir-li: “Vull parlar amb vós, pare, vós que heu estat i que encara sou el meu guia, digueu-me, què hi fem aquí?” El pare li diu: “Doncs aquesta sí que és bona! ¿Vols dir que aquesta pregunta no te l’han resolt ja els catedràtics?” “No parlo de medicina ara”, li diu el fill, “vull saber el sentit de la vida”. El pare exclama: “Reconque, això és de calaix”.

La conversa que no porta enlloc fa que el noi li digui al seu progenitor: “¿Així la vida no té sentit?” El Ramon Miravall, pare del Neftalí, li diu: “Ja ho veus, sento decebre’t, bon minyó, però aquesta és la més pura veritat del món i no hem vingut a fer res, res de fonamental, res amb cara i ulls, res que ens hagi de treure la son i les ganes de viure, ni tan sols per llançar un vaiot a ningú. És tal com sona: estúpid i primitiu. Es a dir, res. Per tant, a dintre d’uns límits naturals , d’uns topalls  ètics, fes el que vulgues, el que et sembli, segur que estarà bé. Al cap i a la fi, no hi ha cap cosa gaire important on, sigui per l’article vint-i-nou o vés a saber què, hàgim de retre-li uns comptes prou severs a res”.

Considerat el llibre, la seva lectura ens eixa en un nihilisme frustrant. Al filòsof Rüdiger Safrauski se li pregunta: ¿Nietzsche i el seu nihilisme espiritual segueixen vigents en aquest món d’avui? La resposta que dóna: “Sí, sí, segueix sent molt vàlid. És el gran problema que ho està soscavant tot. Una societat funciona si té un sòlid fonament de valors, i aquests valors són normalment de caràcter religiós. Si aquests valors es van afeblint, els éssers humans perden les seves arrels espirituals. L’Islam està en auge perquè des del punt de vista espiritual té un fonament molt fort. En Europa, en canvi, el cristianisme és en retrocés”. El filòsof jueu Viktor Frankl considera que el buit existencial és la neurosi col·lectiva del nostre temps i descriu aquest buit existencial com “ forma privada i personal de nihilisme, i el nihilisme es defineix com una radical afirmació de la manca de sentit de l’home”.

Una declaració de Jesús que s’anuncia en els enterrament que malauradament entra per una orella i surt per l’altra: “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori viurà. I tot el que viu i creu en mi, no morirà mai. Creus això?” Pregunta Jesús

Octavi Pereña i Cortina

TOTLLEIDA, 9 de gener 2018

LA MAÑANA, 12 de gener 2018

 

 

REFORMA INACABADA

“Un fet que semblava superat perquè es reservava a èpoques d’obscurantisme religiós segueix sent d’actualitat: El comerç de relíquies. Eusebio Val escriu: “Els italians sempre han estat molt catòlics i hàbils comerciants. No cal sorprendre’s, doncs, del puixant negoci amb les relíquies sagrades, menys encara en aquest temps de tan fàcil d’accés al mercat global gràcies a internet. El portal dels Estats Units d’eBay, colós de les vendes i subhastes en línia, s’ofereix un reliquiari que suposadament conté un minúscul recipient amb llet del pit de la Verge Maria, la llet que va prendre Jesucrist. El preu és de 3.000 dòlars”. No em puc imaginar algú acostant-se a Maria mentre  alletava el seu Fill i posant-li una ampolleta sota el pit per recollir unes gotes de tant preuada llet! No puc concebre que algú   cregui que després de més de 2000 anys s’hagi conservat una minúscula mostra de la llet de Maria, de no ser que aquesta persona cregui l’ensenyança catòlica que els ossos i altres relíquies de suposats sants s’hagin de venerar amb una espècie de culte religiós perquè per elles es poden aconseguir gràcies i favors divins.

Val segueix escrivint: “El Vaticà és molt conscient d’aquesta escandalosa realitat i vol posar-hi límit…Per això, dissabte passat (que hauria de ser el 16 de desembre de 2017), es va anunciar un ampli decret de 38 articles amb  instruccions molt precises sobre l’autenticació, conservació i manipulació de relíquies sagrades”. Quina credibilitat se li pot donar a la garantia d’autenticitat que procedeix d’una institució que no es caracteritza precisament per ensenyar la veritat? El comerç de relíquies continuarà i es pagaran preus astronòmics per elles mentre els fidels catòlics segueixin creient l’engany que es puguin venerar els nomenats sants i un cop morts se’ls pugui retre culte i súpliques com si fossin déus i d’ells rebre benediccions espirituals i temporals. Una pregunta que s’haurien de fer els qui es deixen seduir per l’engany de les relíquies és: si l’apòstol Pere no va acceptar que el centurió Corneli caigués als seus peus i es prostrés quan va sortir a rebre’l, l’apòstol, aixecant-lo li diu: “alça’t, que jo mateix sóc un home” (Fets 10: 25,26). Com podria acceptar ara que és mort el culte que se li ofereix?. És impensable que acceptés l’adoració que pertany exclusivament a Déu. No li passaria pel cap acceptar tal heretgia.

El culte a les relíquies té un fort sabor de fetitxisme. El fetitxisme és la forma més grollera d’idolatria, consisteix a retre culte i atribuir-li virtuts màgiques a objectes materials tal com els produeix la natura. Només cal que es pronunciïn unes paraules en llatí i fer la senyal de la creu amb la mà i aquells objectes inofensius adquireixen propietats màgiques. El pa i el vi consagrats conserven el seu aspecte naturals i es transformen amb  el cos i l sang de Jesús. Es converteixen en objecte d’adoració, adoració que pertany exclusivament a Déu. Se’ls transporta en processó per rebre la veneració dels assistents. L’aigua, després de ser beneïda rep el poder de regenerar el batejat. L’oli pur d’oliva tot just consagrat confereix gràcia als malalts que són a punt de morir quan se’ls ungeix amb ell…

Segons Val “la Santa Seu no  vol eliminar una expressió tant important de la religiositat popular –que és molt valorada pel papa actual, Francesc- sinó regular-la d’una manera adequada per evitar abusos. S’imposen procediment molt precisos i controls estrictes”. Sobretot conservem la pietat popular que és contraria a les ensenyances bíbliques!

Amb la celebració del Cinquè Centenari de la Reforma iniciada per Martí Luter la Reforma no s’ha acabat. Luter va denunciar la superstició existent en l’Església catòlica i va posar a l’abast del poble alemany la Bíblia en la seva llengua. Altres nacions europees van seguir l’exemple de Luter i els reformadors van posar  a l’abast dels seus pobles la Bíblia en les diverses llengües vernacles. Per fi la Bíblia estava a l’abast del poble de manera entenedora. No n’hi ha prou amb tenir una Bíblia en llengua comprensible cal tenir ganes de llegir-la. Malauradament aquest desig no està massa estès. Les versions protestants de la Bíblia tenen una característica que les diferencia de les catòliques: No tenen notes a peu de pàgina, notes que dirigeixen els lectors a interpretar la lectura segons el pensament dels doctors que té la Santa Mare Església. S’anul·la la llibertat que té l’Esperit Sant d’ajudar els lectors a entendre allò que Ell ha inspirat als homes escollits a escriure

Les esglésies han d’estar immerses en un constant procés de reforma. Això és possible quan els fidels segueixen les instruccions que l’apòstol Pau dóna escrivint al seu deixeble Timoteu: “Tu, en canvi, persevera en les coses que vas aprendre i et vas assegurar, sabent de qui les has après, i que des de petit coneixes les Sagrades Escriptures, les quals et poen fer savi per a la salvació per mitjà de la fe en Crist Jesús. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu, i és útil per a ensenyar, per redargüir, per corregir, per instruir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui complet, preparat per a tota obra bona”. (2 Timoteu 3: 14-17). Aquest text no invalida el pastorat evangèlic. Reforça el compliment del deure que tenen els pastors de predicar la sana doctrina. Alhora, el fidel és exhortat a vetllar per la seva salvació. No pot posar-la passivament en mans alienes. Que els fidels disposin de la Bíblia fa possible que puguin contrastar l’ensenyança que imparteixen els qui estiguin a càrrec de les esglésies. Els pastors no deixen de ser persones fal·libles que necessiten, quan calgui, ser corregits. La reforma iniciada per Martí Luter el 31 d’octubre de 1517 encara no ha assolit el seu objectiu. A mesura que esglésies i fidels persisteixin en una reforma constant, la Reforma s’anirà acostant a la meta. L’arribada s’assolirà el dia de la resurrecció.

Octavi Pereña i Cortina

TOTLLEIDA, 15 de gener 2018

 

CRUELTAT O JUSTICIA

A una societat secularitzada i alhora tradicionalment religiosa li escau com l’anell al dit la resposta que August Comte va donar quan se li va preguntar on era Déu en la seva teoria científica: “No tinc necessitat d’aquesta hipòtesi”. ¿Realment es pot viure de manera satisfactòria sense Déu? L’evidència de que no es pot és ben evident en la societat. Un indici afegit és que actualment  augmenten els batejos laics. ¿Això no indica que subjectivament a l’home l’inquieta la qüestió de Déu?

Quan a l’escriptor britànic Philip Pullman se li va preguntar en què creia va respondre: “Crec que som vius. Crec que estem conscients, crec que el món és el lloc més meravellós. La pregunta sobre si hi ha Déu o no, no ocupa gran part del meu temps. No crec que necessiti un Déu per explicar per què tot és aquí. Si hi ha un Déu, està molt lluny ara mateix”. El mateix Pullman cridat a posicionar-se sobre la noció de Déu, afirma: “Si és un Déu com el de la Bíblia, és un criminal i estem més bé sense ell”.

Déu no deixa d’existir pel fet que els homes no creguin en Ell, o que és mort. Agustí d’Hipona explica amb claredat la raó  de l’ateisme i de l’agnosticisme: “Ningú nega Déu sinó aquell que li convé que Déu no existeixi”. Pullman nega Déu perquè si és “com el de la Bíblia és un criminal”. Seria interessant esbrinar per què Pullman considera que el Déu de la Bíblia és un criminal. Ben segur que aquesta idea li neix de veure el que ell considera crueltat en el comportament de Déu que es revela en l’Antic Testament. La primera manifestació de la “crueltat” divina es fa evident en el Diluvi Universal. Pullman i tots els qui pensen com ell, ¿s’han parat a pensar per què Déu va procedir de manera tant cruel? Agradi o no, no podem adaptar el caràcter just de Déu que es revela en la Bíblia a allò que nosaltres considerem justícia. Els nostres conceptes de justícia són molt volubles.

José Luís Sampedro diu que si hi ha Déu o no tant li fa: “Perquè no vaig demanar venir a aquest món, ell m’ha fet…Perquè si he sortit malament, és culpa seva, que construeixi millor la joguina”. Quan Déu va acabar la creació va veure que era molt ben fet el que havia cerat. (Gènesi 1: 31). No va crear la “joguina” defectuosa. La condició malmesa en que es troba l’home no és a causa d’un defecte de fabricació. És la conseqüència d’un acte de lliure decisió. Negar-ho no anul·la la realitat. L’home, a diferència d’una joguina va ser creat amb la capacitat de prendre decisions lliurement. Seguint el símil d’un producte manufacturat que l’acompanya un manual d’instruccions que el comprador ha de seguir pel seu bon funcionament, la “joguina” racional que Déu va  crear sense cap defecte li va donar unes instruccions per conservar la perfecció: “Pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre de coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 16, 17). La perfecció amb que la “joguina” va ser creada la va perdre en el moment que va desobeir  les instruccions donades pel “Fabricant”. La “joguina” ben aviat evidencia el defecte adquirit quan Caín mata Abel. “Quan Adam tenia cent trenta anys, i va engendrar un fill a semblança seva, segons la seva imatge i va anomenar el seu nom Set”  (Gènesi 5: 3). A partir d’aquest moment la humanitat es divideix en dues famílies espirituals: la de Caín i la de Set. La de Caín la més nombrosa, segueix les instruccions del seu pare el diable. La de Set, la minoritària, la formen els fills de Déu. Des de la creació d’Adam fins a Noè van transcorre uns mil anys. D’aquesta època Déu en fa un retrat de la humanitat que espiritualment procedeix de Caín: “I el Senyor va veure que la maldat de l’home era molt gran a la terra, i que el propòsit del pensament del seu cor era només el mal tot el dia” (Gènesi 6: 5). La sentència  que el Creador va dictar sobre la “joguina” que es va tornar defectuosa per decisió pròpia va ser: “La fi de tota carn ha arribat davant meu, perquè la terra és plena de violència per culpa d’ells. Heus aquí, els destruiré juntament amb la terra” (Gènesi 6:13).

¿Per què el Creador va tardar  gairebé mil anys per destruir la humanitat i no ho va fer abans? La paciència de Déu té un límit, Quan aquest límit arriba es compleix la sentència, El Senyor li va prometre a Abraham que la terra que trepitjaven els seus peus l’heretaria la seva quarta generació. Per què aquesta demora? “Perquè la iniquitat dels amoreus encara no era completa” (Gènesi 15: 16). El Senyor ajorna la sentència fins el moment que la maldat ha arribat a tal extrem que ja no és possible fer  marxa enrere.

José Luís Sampedro diu quelcom que evidencia, encara que sigui involuntàriament, la seva condició de pecador: “Perquè encara que sent conscient d’haver fet malament moltes coses en la meva vida, i que he pogut perjudicar involuntàriament algú, tinc la plena seguretat de no haver fet mal deliberadament algú”. Es vulgui reconèixer o no, s’és descendent d’Adam per la línia de Caín, es neix pecador destituït de la glòria de Déu. Per la fe en el Déu de Set, que no n’és d’altre que Jesús, el pecador passa de ser un fill del diable per convertir-se en un fill de Déu fet a imatge i semblança seva. Noè, els tres fills i les seves respectives esposes van ser deslliurats de la destrucció universal perquè es van refugiar en l’arca, símbol de Jesús. Això és el que l’apòstol Pere diu de Noè: “I Déu no va perdonar el món antic, sinó que va preservar vuit persones, in cloent Noè, predicador de justícia, quan va enviar el diluvi sobre el món dels impius” (2 Pere 2: 5). Tot el temps que va durar la construcció de l’arca les persones van escoltar el missatge de la inundació que s’apropava, però tenien oïdes que no escoltaven. Van decidir no fer cas del missatge que els llavis del predicador de justícia pregonaven i que la construcció de l’arca evidenciava que creia el missatge que predicava.

La justícia per ser justa ha de castigar el delinqüent. En Adam tots vam desobeir Déu i en conseqüència tots hem de morir espiritualment i físicament. La moratòria per part de Déu de no aplicar la sentencia de mor etern ens dóna la oportunitat de penedir-nos i trobar en Jesús l’arca que ens deslliurarà de la catàstrofe final.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

EL PERILL DEL GRUP

El comportament és contagiós entre els adolescents. El bon fer dels companys configura el grup. Tanmateix, la mala actitud li dóna forma. La influència que els adolescents s’exerceixen mútuament és molt forta. Les conseqüències de pertànyer a un grup, per a bé o per a mal és evident. Per tal de no ser foragitats de la colla s’abandonen les pròpies conviccions i s’accepten les normes que s’estableixen. En l’adolescència les conviccions no són clarament definides. Els adolescents necessiten ser guiats pels pares, no per les xarxes o altres influències alienes, premiant o castigant els fills segons sigui el seu comportament. “Instrueix el noi concernent el seu camí: i ni quan sigui vell no se n’apartarà” (Proverbis 22: 6).

La influència que els adolescents es fan mútuament és molt forta i amb molta freqüència indesitjable. Els comportaments incorrectes en dels adolescents  són nombrosos, per això és tant important que sàpiguen escollir el grup els nois i les noies que s’inicien en el camí a independitzar-se. Sovint és massa tard per adreçar l’arbre que creix torçut quan el tronc ha perdut la flexibilitat. Arribat a aquesta situació, intentar adreçar-lo, el que s’aconsegueix és que el tronc es trenqui.   Quan la influència del grup ha arrelat profundament en l’ànima és molt difícil reparar el mal causat. Per evitar que s’arribi a aquest extrem, que sigui el grup que marqui el comportament dels seus components, és necessari prevenir el mal. La prevenció s’anomena educació: que té l’objectiu de formar persones capaces d’auto governar-se per no ser dirigides pels altres. La tirania del grup atrapa als adolescents de personalitat feble. Per això, una sana formació religiosa ha de ser la base d’una bona educació. Aquí es presenta un dilema: ¿Qui és el responsable d’impartir una formació religiosa sana?

Avui segueix sent sobre la taula el problema que no s’acaba de solucionar: Religió a l’escola: sí o no. La resolució d’aquest problema es planteja malament perquè es busca l’interès partidista i no el benestar dels alumnes. L’església, sigui quin sigui el seu nom o l’estat, sigui quin sigui el seu color polític, ambdós persegueixen controlar l’educació infantil perquè saben que els nens educats sota la seva influència quan siguin grans, molts no abandonaran les ensenyances rebudes durant l’etapa escolar: “Instrueix el noi concernent el seu camí: i ni quan sigui vell no se n’apartarà”.

Per inferència ens hem referit a que siguin els pares els qui per declaració divina imparteixin una sana instrucció religiosa per fer forts els seus fills, perquè quan comencin a volar no caiguin en la xarxa de la tirania del grup. Moisès dirigint-se al poble, diu: “Aquestes paraules que jo et mano avui, seran en el teu cor, i les ensenyaràs diligentment als teus fills…”(Èxode 6: 4-9). El Senyor mana a Moisès que digui al poble que ensenyi als seus fills la paraula revelada “perquè et vagi bé, i perquè pugueu ser multiplicats molt a la terra que regalima llet i mel, tal com el Senyor, el Déu dels teus pares t’ha ensenyat” (Deuteronomi 6:3). La formació religiosa dels fills basada en la veritat de la Paraula de Déu serveix perquè els qui beuen en la seva font els vagi bé en la terra on habitin.

Atès que tractem el tema de la influència que el grup exerceix en els qui hi formen part, la Bíblia hi té quelcom a dir perquè els fill no es deixin atrapar per ella i els “vagi bé” el seu trajecte  per aquest món. Avisa del perill que els poden ser determinats grups: “Fill meu, si els pecadors et volen seduir, no hi consentis. Si et diuen: vine amb nosaltres, estiguem-nos a l`aguait per vessar sang, posem una emboscada a l’innocent sense motiu: engolim-los vius com el sepulcre, i sencers, com els qui baixen a la fossa. Trobarem tota mena de valuosa riquesa, omplirem les nostres cases d’espoli, tu posaràs la nostra sort amb nosaltres, tindrem tots una bossa en comú. Fill meu, no vagis pel seu camí, guarda el teu peu del seu sender, perquè els seus peus corren cap al mal, i s’apressen a vessar sang. Veritablement és endebades de posar la xarxa davant dels ulls de qualsevol ocell, i ells es posen a l’aguait de la seva pròpia sang, posen una emboscada contra les seves pròpies ànimes Així són els camins de tots els que cobegen el guany injust, que pren la vida dels seus posseïdors” (Proverbis 1:10-19).

Aquest text descriu de manera excel·lent les bandes del carrer que tants estralls  ocasionen a les persones i mobiliari públic i dispendi onerós a l’erari municipal. La influència que mútuament s’exerceixen el adolescents sovint no és desitjable. En aquesta edat les influències nocives són molt contagioses. Aprenen a beure sense control, a drogar-se fins perdre l’autoestima, a ser agressius amb les noies i amb les persones que no els agraden, a practicar comportaments il·legals que són perjudicials per a ells mateixos.

Abans que els fills es vegin atrapats en les xarxes de grups nocius, els pares han d’instruir els fills en els camins del Senyor pel seu bé, perquè puguin caminar per aquest món tant farcit de trampes posades estratègicament per enganxar els incauts.

Els pares que inverteixin en el Senyor és un gaudi per a ells i una assegurança per la felicitat dels seus fills.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

EL GRAN MANAMENT

Nemrod Carrasco, professor de filosofia, en la entrevista que li fa Víctor-M. Amela, diu quelcom molt xocant per la manera de dir-ho, però molt interessant: “Filosofar és tocar els ous. Filosofar és empipar. Filosofar és preguntar-te, és qüestionar-te la realitat. Filosofar és distanciar-te de les teves pròpies creences: és descreure. De tot el que està establert i és inqüestionable. No respectar cap opinió. Dinamitar totes les opinions, atacar les opinions no és atacar les persones. Jo no sóc les meves opinions. No tinguem la pell tan fina i cap opinió hauria d’anar a missa. Ataquem-les totes!”

La filosofia no és quelcom que ha aparegut per generació espontània a la qual s’hi poden adherir  tots els éssers humans. Per ser els éssers humans de creació divina tenim la capacitat de raonar, de ser filòsofs, ser savis. Filosofia significa saviesa. Però no tota la filosofia és saviesa bona. N’hi ha de dolenta. L’apòstol Pau als qui es creien savis, filòsofs, els desperta dient-los: “Que ningú no s’enganyi. Si algú d’entre vosaltres es pensa que és savi en aquest món, que esdevingui neci a fi d’esdevenir savi. Perquè la saviesa d’aquest món és neciesa davant de Déu, perquè està escrit: Ell pren els savis en la seva astúcia. I encara: El Senyor coneix els raonaments dels savis, que són vans” (1 Corintis 3: 18-20). L’apòstol esmenta dos tipus de saviesa: la que és d’aquest món i la que no ho és. Ens ensenya a abandonar  la primera per deixar la neciesa i ser verament savis.

La Bíblia ens diu que abans de la creació de l’home van ser creats els àngels, alguns dels quals acabdillats per Llucifer es van rebel·lar contra el Creador, convertint-se el líder en Satanàs i els seus seguidors en dimonis. Alhora, Satanàs es converteix en el déu d’aquest món. La majoria dels habitants de la Terra tenen com a pare el diable  i com diu Jesús: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desitjos dels vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). L’origen de la saviesa d’aquest món de la que ens parla l’apòstol Pau és diabòlica. Ara que es parla tant de la postveritat, per no esmentar el mot mentida, sabem que el comportament humà no és accidental sinó a causa de la paternitat satànica.

Filosofar,  segons Nemrod Carrasco és: “Tocar els ous, fer-se preguntes, qüestionar-te la realitat, distanciar-te de les teves pròpies creences, descreure”, és dir, ser crític amb el que passa. L’origen de la saviesa que permet veure  la causa de que el món no funcioni bé és: ”El temor del Senyor és el principi del coneixement”, però, “els insensats menyspreen la saviesa i la instrucció” (Proverbis 1: 7). La saviesa divina que en són portadors els qui creuen en Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist no agrada als poders polítics i econòmics d’aquest món que són  controlats pel seu pare espiritual que és Satanàs.

Els poders polítics esgrimeixen amb molta facilitat  l’expressió: “Incitació a l’odi”. Flemming Rose, escriu: “La legislació europea contra la incitació a l’odi està legitimada pel Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides, adoptat el 1966. No obstant això, poca gent sap que democràcies liberals com Suècia, Noruega i Regne Unit van votar en contra de l’article que instava a penalitzar la incitació a l’odi. L’article va ser una iniciativa del bloc soviètic. Eleonor Roosevelt que presidia la Comissió de Drets Humans de l’ONU va advertir que podria ser utilitzat per qualsevol dictador per tapar la boca  a les veus crítiques…Un problema crucial de les lleis contra la incitació a l’odi és que no existeix una definició clara de la mateixa. Això deixa un marge als poders a utilitzar la llei poder reprimir les opinions que no siguin del seu grat. El 2015 la comissària europea de  Vera Jourova va declarar: “Si la llibertat d’expressió és una de les pedres angulars d’una societat democràtica, la incitació a l’odi és una flagrant violació d’aquesta llibertat. S’ha de castigar severament”. Un enfocament perillós de la llibertat d’expressió sobre tot si no hi ha consens sobre el concepte d’incitació a l’odi. De fet, el dret a ofensa és part de la llibertat d’expressió. Ningú no té dret a no se ofès. La llibertat d’expressió inclou el dret a dir-li a la gent el que no li agrada com va dir una vegada George Orwell”.

Ens adonem que s’està degradant el concepte Democràcia. Que les diferències polítiques es dirimeixen en el Constitucional i en els tribunals. Les lleis són per ser obeïdes. D’acord, però quan les lleis no serveixen per conservar la pau i l’harmonia perquè la societat ha canviat des del moment  que van ser legislades, el seny diu que aquestes lleis que no serveixen, que han esdevingut un obstacle per la bona convivència, aquestes lleis s’han de canviar per unes altres que s’ajustin a les necessitats actuals. Ser sensible a la necessitat de canviar les lleis quan convingui, costa. Costa per una senzilla raó: es veu als afectats per les lleis vigents com a súbdits als que se’ls ha de restringeix la seva llibertat a ser diferents i que no es mereixen ser tractats com a persones a dotades de la identitat amb que  les ha creat el Creador. La justícia enalteix la nació: però el pecat és l’oprobi dels pobles”  (Proverbis 14:34). Quan hi ha tantes lleis injustes que ocasionen munió de danys als ciutadans, és una evidència que malgrat els legisladors i governants presumeixin de ser cristians, de fet desobeeixen el Gran Manament: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva força i amb tota la teva ment, i el teu proïsme com a tu mateix” (Lluc 10: 27). Quan la grandesa d’un país es roba en el compliment estricte de les lleis humanes i s’utilitzen tots els poders de l’Estat per aplicar la llei de l’embut, s’ha de qüestionar la grandesa d’aquesta Nació. L’any 2017es va celebrar el Cinquè Centenari de la Reforma iniciada per Martí Luter. El lema de la Reforma és: “L’Església sempre reformant-se”. La base de la reforma perpètua de l’Església es troba en l’obediència a l’autoritat suprema de la Bíblia. L’Estat perfecte no existeix. Ensems l’Església, l’Estat s’ha de trobar en una situació de permanent reforma deixant-se guiar per l’autoritat de la Bíblia per tal que la justícia que el fa gran no sigui una paraula buida de contingut.

Octavi Pereña i Cortina