ELS DITS DE DÉU

“Auguste Compte se’l pot considerar el pare del radicalisme científic basat en una fe cega en la capacitat de la Ciència per contestar totes les preguntes i resoldre tots els problemes, i constituït com una nova religió. Compte divideix la història en tres estadis: el teològic, en que es postulen déus invisibles que expliquen els esdeveniments; el metafísic, en que els déus es converteixen en abstraccions per explicar l’origen de les coses; i el científic, en que es busca la descripció i el control de la natura, i on, “la religió de la humanitat” suplanta el cristianisme…L’origen del Cosmos segueix tan lluny de ser explicat com en temps de Ptolomeu. El que s’està investigant no és l’origen del no-res, sinó el procés que va des del Big Bang fins l’actualitat. L’origen és abans, i les peguntes essencials no tenen res a veure amb els lepons, borions o bosons que s’estan descobrint, son preguntes més simples: Què o qui va desencadenar el Big Bang? ¿Amb quin propòsit?” (Miguel Àngel Munárriz Casajús, doctor enginyer de l’ICAI).

I és precisament d’aquestes qüestions, a les que no arriba la Ciència són les que se n’ocupa la Bíblia de donar-los-hi resposta. Amb aquesta declaració força coneguda comença la Bíblia. “En el principi Déu va crear els cels i la Terra” (Gènesi 1.1). Un cop la Terra va estar en condicions de rebre l’home “Deu va dir: Fem l’home a la nostra imatge, segons la nostra semblança, i que ells tinguin domini sobre els peixos del mar…” (v.26).

Miguel Ángel Munárriz Casajús es pregunta: “¿Què o qui va desencadenar el Big Bang? ¿Amb quin propòsit? La Ciència respon amb del silenci.

“Alçant el cap cap a la cúpula celeste i ens admirem de la seva bellesa natural com si fos un espectacle preparat especialment per al plaer de la nostra espècie. La nit estrellada és sempre magnífica. Milions de persones en gaudeixen en aquests mesos estivals de l’hemisferi nord. Amb els Perseids s’hi afegeix un nou al·licient i aquest any la nit serà més intensa…Durant l’estiu l’Observatori Fabra organitza sopars sota les estrelles…Els comensals poden pujar fins a la cúpula de l’edifici on es guarda el telescopi que apunta a Saturn. Diuen que quan la gent posa l’ull en el visor del telescopi, sol mussitar: “Déu meu, Deu meu!” La veritat de la nostra fragilitat còsmica es fa palesa amb una ullada a l’univers mitjançant la lent d’augment. Tanta immensitat ens fa humils: som minúsculs, no som el centre de l’univers , ni tan sols és la nostra l’única galàxia…”(Carina Farreras).

Ni amb l’ajut del telescopi que apropa als ulls la immensitat sideral en general l’ésser humà no és capaç d’adonar-se que no està sol. Té ulls per a veure-hi i a pesar de l’ajut del telescopi és incapaç de veure que darrere de l’estelada que tan excita els sentits hi ha el Creador que mitjançant la seva creació revela “les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i La seva divinitat” (Romans 1:20). És una llàstima perquè es perd l’oportunitat de fruir d’un gaudi que transcendeix el temps. Veure la creació des de la perspectiva exclusivament material crea sensacions de curta durada que s’han d’anar renovant periòdicament perquè les bones vibracions no es perdin. Penso que d’aquí neix el frenesí per la investigació espacial que no dóna resposta a les preguntes existencials que es fa l’home.

El salmista que sense l’ajut del visor d’un telescopi, amb l’ull nu, contempla en miniatura la immensitat del Cosmos, però intuint per la fe la seva immensitat, exclama: “Quan miro els teus cels, l’obra dels teus dits, la lluna i els estels que tu has establert: Què és l’home, perquè te’n recordis , i el fill d’Adam, perquè el visitis” (Salm 8:3,4).

Una de les finalitats de l’exploració espacial és esbrinar si hi ha vida en algun indret recòndit del Cosmos. Es gasten mils de milions de dòlars  per intentar descobrir si hi ha vida. Aquest descobriment encara no s’ha fet. En cas que es  trobi un vestigi de vida, aquest descobriment no aportaria llum al seu origen. Els assistents als sopars sota les estelles que organitza l’Observatori Fabra aconsegueixen que els qui posen els ulls en el visor del telescopi, admirats per la visió sideral diguin. “Déu meu, Déu meu!”. Aquesta no és una declaració de fe, només és una expressió instintiva de sorpresa en observar la foscor tatxonada  de milions de resplendents estels. En el fons de la incredulitat es manté viva l’espurna de la possibilitat que Déu existeixi. La mirada de fe del salmista li permet adreçar-se amb la humilitat que exigeix la distància existent entra la immensitat del Creador i la insignificança de la criatura: “Què és l’home perquè te’n recordis , i del fill d’Adam perquè el visitis?” Darrere la creació no s’hi troba el no-res, sinó el propòsit de la seva existència: “Els cels declaren la glòria de Déu, i l’expansió proclama l’obra de les seves mans” (Salm 19:1).

Qui té ulls per a  veure la realitat de la creació se n’adona de l’existència d’un Déu personal que a més de Creador, per exigències del pecat també és el Salvador. L’ésser humà no és sol en l’univers, té la possibilitat de parlar amb el Creador-Salvador que és Jesús. El salmista per la fe que és un regal de Déu posa de manifest que és possible comunicar-se amb el Creador. La fe és la finestra a través de la qual arriba la resposta a les preguntes que es planteja  Miguel Ángel Munárriz Casajús: “Què o qui va desencadenar el Big bang?” ¿amb quin propòsit?”

Octavi Pereña i Cortina