FESTA DE NOCES

La periodista Gemma Tramullas entrevista Marta Salguero que estudia quart de matemàtiques a la Universitat de Barcelona, alhora coordina el Grup Bíblic Universitari del campus central de la UB, on va exposar les seves creences en les jornades Interroga a un cristià.

La periodista li pregunta: - Vostè és matemàtica. ¿No era que la ciència i la fe en Déu es portaven malament? Resposta: “Algú va dir que una mica de ciència t’allunya de Déu però que molta ciència t’hi acosta”. Jo com a matemàtica busco la veritat científica, i ha estat precisament l’evidència científica el que m’ha acostat a Déu”.

Entrevistadora: - Quina és aquesta evidència? La Montse Salguero respon: “No dic que sigui demostrable al cent per cent científicament, perquè no hi ha res que ho sigui al cent per cent. Però se sap que la probabilitat que hi hagi vida complexa a la Terra és el 10 elevat a la potència -123”. Massa zeros li diu la Tramullas per algú de lletres. Aclariment: “És un 0  seguit d’un punt, 122 zeros i un 1, això i no res és gairebé el mateix. Davant d’això hi ha dues opcions: creure que venim del no-res, o bé que una ment intel·ligent ha dissenyat aquest univers a la nostra mida”.

La redactora li diu: - I vostè creu en la segona. La resposta que dóna la matemàtica. “El cristianisme és l’explicació més coherent de l’ésser humà, de la societat i dels nostres problemes. L’ésser humà s’ha allunyat del disseny original de Déu, som defectuosos, estem trencats per dins, i necessitem que Déu ens restauri”.

-¿Els seus pares eren creients?, pregunta l’entrevistadora a la matemàtica. Aquesta, és molt coherent amb el que diu l’apòstol Joan: “Tots els qui el van rebre (Jesús), els que creuen en el seu Nom, els va donar la potestat d’esdevenir fills de Déu, els qui creuen en el seu Nom: els quals no han estat engendrats de la sang, ni de la voluntat de la carn, ni de la voluntat de l’home, sinó de Déu” (Joan 1: 12,13). Es dir, la fe no és una herència que es traspassa de pares a fills. És una decisió personal amb la intervenció de Déu que treu la bena que tapa els ulls i que impedeix veure la realitat. Per això l’estudiant de matemàtiques dóna aquesta resposta a la pregunta que la periodista li fa de si els seus pares eren creients: “La mare és baptista i el pare no. Però el cristianisme és una relació personal amb Déu, però vaig entendre que hi havia de tornar”. La Marta Salguero, com tots els vers creients en Déu, es comporta com el fill pròdig de la paràbola. En lloc de restar en la fe que li transmetia la seva mare se’n va anar a una “terra llunyana” que tenia molt a prop: “Anava”, diu, “a l’institut, i eren anys de molta pressió. Els companys no pensen com tu, surts més de casa, veus més opcions. Llavors tenia altres déus. El tennis era un gran deu, i la música, els estudis…Intentava fer-ho tot bé per mi mateixa, trobar la força en mi per solucionar els problemes, però a primer de carrera aquests déus em van caure”. Les garrofes que el món li donava no satisfeien les necessitats de la seva ànima. L’aigua salada que li donaven les filosofies d’aquest món no satisfeien la set de la seva ànima. “Buscava un sentit més profund a la meva vida”. La Salguero diu que un professor catòlic la va impactar per la seva serenitat. Va pensar. “Jo vull el que aquest home té”. Igual que el fill pròdig “va tornar en si i es va dir…M’alçaré i aniré al meu pare, i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu, ja no sóc digne de ser anomenat fill teu, tracta’m com un dels teus jornalers” (Lluc 15: 17-19). Segueix dient la Marta: “Vaig tornar a les arrels, a la Bíblia, a buscar a Déu personalment. I el vaig trobar. Abans volia solucionar les coses a la meva manera i no podia, ara és Déu qui em diu el que puc i el que he de fer”

El pròdig abandona la “terra llunyana” i es posa de camí vers la casa del pare: “I quan encara era lluny, el seu pare el va veure i en va tenir misericòrdia, i va córrer, i se li va llençar al coll i el va besar. I el fill li va dir: Pare, he pecat contra el cel i contra tu, ja no sóc digne de ser anomenat fill teu. Però el pare va dir als seus servents: Traieu la roba més bona i vestiu-lo, i poseu un anell a la seva mà i calçat als seus peus. I porteu el vedell gras i mateu-lo. Mengem i fem festa” (vv.20-23).

El pecat va portar el fill lluny de la casa del pare, però el penediment el va fer tornar a casa seva. Això també li passa a qualsevol persona que havent abandonat Déu, creador dels cels i de la terra torna en si i confessa el seu pecat. La Marta Salguero n’és un exemple. Déu, el pare de nostre senyor Jesucrist veient de lluny que el pròdig torna a casa comença a córrer per abraçar-lo i introduir-lo en el banquet de noces que se celebra en el seu honor. En el cel hi ha una gran alegria perquè el fill que s’havia perdut s’ha trobat.

Octavi Pereña i Cortina